L’anatomia no és el destí

Miquel Bassols i Maria Sellés

Entrevista a Miquel Bassols, psicoanalista i expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi*.

Per Maria Sellés

En un despatx serè emmarcat per una llibreria multicolor, Miquel Bassols, psicoanalista membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, parla dels textos que l’han portat fins on és. Amb 15 anys la seva germana gran va regalar-li "Psicopatologia de la Vida Quotidiana" de Sigmund Freud que, fascinat, el va fer descobrir l’immens món de la paraula que actualment tracta de desnuar. 

Des del punt de vista de la psicoanàlisi, la felicitat és una actitud? 

Sigmund Freud, el fundador de la psicoanàlisi, va dir que la felicitat no estava escrita en el programa de la creació ja que semblava bastant difícil de sostenir. La psicoanàlisi tindria una idea del que voldria dir ser una mica feliç. Tractaria de transformar el malestar neuròtic -el malestar dels símptomes que impedeixen que una persona pugui viure, estimar i treballar bé- en el que ell anomenava un “malestar banal”. És a dir, que es pugui més o menys suportar en la vida. 

Alhora també indicava que l’ideal de felicitat que a vegades tenim en les nostres societats és el que ens porta, sovint, a graus més alts d’infelicitat. Un molt bon exemple el tenim en les addiccions: amb la idea d’una satisfacció immediata que ens fa immediatament feliços entrem en una roda que finalment ens pot portar a la destrucció radical. En nom de la felicitat a vegades som precisament infeliços. 

Ara parlava de la felicitat immediata que poden donar certes coses. Quina és la diferència entre el plaer i el que desitges? 

Aquesta és una qüestió que la psicoanàlisi ha treballat molt: la diferència entre la satisfacció immediata del gaudi i el que anomenem el desig. El desig és sempre alguna cosa que parteix d’una insatisfacció i s’adreça necessàriament a una altra insatisfacció. Allò que mou la vida no és el principi del plaer i Freud va veure molt aviat que aquest, que seria el principi d’una satisfacció immediata, portava per si mateix a la mort. 

Per exemple fas un dinar a casa, amb la família. Fins a cert punt, allò serà satisfactori. I aleshores dius, “ai, en vull una mica més, aquest postre m’agrada molt”. 

I t’empatxes 

I t’empatxes. I no només t’empatxes, també dius “ostres, encara que m’hagi empatxat, aquell gust el vull tornar a trobar”. I hi tornes.

Aquesta maquinària, que és la maquinària del que anomenem el gaudi, de la suposada satisfacció immediata, pot portar algú a situacions molt greus. 

A part d’aquest, quins són els problemes que més es troba a la clínica? 

Generalment, ara hi ha molts atacs d’angoixa i d’ansietat. Estem rebent molt més aquest tipus de simptomatologia que fa uns anys, que trobavem més aviat efectes depressius. Hi tenen molt a veure els fenòmens actuals: des del coronavirus fins als atacs terroristes. Aquests fenòmens traumàtics i massius que estem vivint d’una manera molt més present des dels inicis del segle XX incideixen en els atacs d’angoixa i de pànic. 

Com treballa la psicoanàlisi? 

La psicoanàlisi funciona a través de la paraula: el tractament psicoanalític busca desfer els nusos que les paraules de la vida d’una persona han fet.
Cada un està fet de paraules, de les paraules que ha rebut dels altres. Fonamentalment dels pares, però també dels amics, dels familiars... Les paraules fan nusos. 

Com es desenvolupa una consulta? 

El primer que fem és el que anomenem unes entrevistes preliminars per fer el diagnòstic de la problemàtica que presenta la persona. Quan tenim el símptoma més o menys situat, comença tot un treball de reconstrucció. La psicoanàlisi és un treball de reescriptura de la vida de la persona per desnuar aquests nusos que la fan patir. 

Què és el més complicat de la seva feina? El pot afectar emocionalment, treballar d’això? 

Efectivament, i és per això que en la formació del psicoanalista és molt important que ell hagi fet abans la seva pròpia psicoanàlisi, per preparar-se per escoltar coses que poden ser molt angoixants i que ha de saber suportar. Cal saber sostenir, moments de crisi de la persona que són difícils i fins i tot afectes, amb a, d’amor, d’odi i de por que la persona et trasllada a tu. Això és el que nosaltres anomenem transferència. 

A la consulta, vénen molts pacients joves? 

Sí. Bona part dels pacients, que nosaltres anomenem analitzants, ho són. Pacients ens sembla un terme molt mèdic, com si fóssim metges, i la psicoanàlisi fa treballar a la persona que ve. 

Ets tu mateix el que et mous.

Exactament. De fet, en una anàlisi és un mateix el que es posa a treballar sobre les coses. Evidentment, t’has d’ajudar amb algú que sàpiga acompanyar-te. Però sí, efectivament, des que vaig començar a atendre, cap als anys 80, sempre he tractat gent jove. A vegades fins i tot nens. 

Molts joves qüestionen la psicoanàlisi pel fet que no és considerada una ciència. Què en diu vostè? 

Aquest és un debat que existeix des de l’inici de la psicoanàlisi. Freud, que era neuròleg, de seguida va descobrir que hi havia tota una sèrie de símptomes que mèdicament no es podien tractar. Ja des d'aleshores el debat entre psicoanàlisi i ciència és un debat molt interessant i que segueixo molt d’a prop. La meva conclusió és que, efectivament, la psicoanàlisi no és una ciència. No és una ciència amb els paràmetres del que s’anomena ciència actualment. Però si som rigurosos, també s’ha de dir que la psicologia no és tampoc una ciència. 

La meva idea és que la psicoanàlisi no pot existir sense la ciència, perà la ciència tampoc podrè existir sense la psicoanàlisi, o la funció que compleix aquesta, que és estudiar la dimensió de la persona en qualsevol activitat humana, també en la ciència. 

Un altre tema que es troba a l’ordre del dia és la qüestió femenina. Com s’ha vist la dona al llarg de la història de la psicoanàlisi? 

La psicoanàlisi sempre ha treballat molt amb la qüestió de la sexualitat i de la feminitat. És més, cal recordar que l’origen de la psicoanàlisi no està només en Freud. Va ser Freud amb una sèrie de dones que li parlaven de les problemàtiques que no podien parlar a altres llocs, com el metge. L’origen de la psicoanàlisi està molt vinculat a la qüestio de la feminitat i de la sexualitat femenina. Li ho diré molt ràpidament: hi ha hagut tres grans subjectes segregats en la història de la humanitat. Un és la infantesa, els nens. Fins que no se’ls ha considerat subjectes de ple dret, han hagut de passar moltes coses. I encara ara és un problema no resolt. 

Com el pin parental de Vox. 

Exacte, la infantesa ha estat clàssicament un objecte de segregació. El segon és la bogeria. No soportem la bogeria d’algú que no es pot situar en el món de cap manera. I què fem? Generalment, tancar-lo al manicomi.

El tercer gran subjecte segregat, cal dir-ho, han sigut les dones. Encara estem una mica amb això, estem veient que tots els moviments feministes han sigut precisament una manera de fer veure aquesta segregació, insostenible, en el món contemporani. Ens trobem en un moment històric molt important, on efectivament, la reivindicació de la singularitat femenina està a l’ordre del dia i està produint molts canvis. Aquí la psicoanàlisi té molt a dir, perquè la psicoanàlisi, al revés del que es pensa a vegades -que ha sigut molt defensora del patriarcat-, no és així. Freud va ser molt crític amb el patriarcat, va ser molt crític amb la posició hetero-normal i va començar a escoltar la posició femenina com a fonamental per a entendre el subjecte humà. 

I quin és el parer de la psicoanàlisi sobre el gènere i el col·lectiu LGTB+? 

El que veiem ara és una multiplicació de gèneres exponencial. Cada vegada la qüestió del gènere apareix més com alguna cosa que no es pot reduir a la diferència home-dona. 

Cadascú és singular 

Cadascú és singular. Es tracta justament de la qüestió de la singularitat, i és aquí on justament la qüestió de la feminitat planteja una qüestió de principi molt important. Al revés que la qüestió de l'home com a universal, la qüestió de la dona només pot funcionar, segons Jacques Lacan, un per un, en la singularitat. No podem establir un gènere general, com diu la paraula, sinó que hem d’anar a veure com cada persona es construeix la seva identificació sexual més enllà dels patrons clàssics masculí-femení, perquà -i això és una cosa que la psicoanàlisi defensa- l’anatomia no és el destí. En aquest sentit, per a la psicoanàlisi és tan complicat explicar com algú és heterosexual o com algú és homosexual perquè no hi ha una normativitat al respecte. 

Justament el que podem dir és que la identificació sexual és sempre singular. Evidentment que se segueixen certs patrons, però aquests que s’anomenen gèneres són construccions culturals i socials. Cada vegda més, però, apareixen formes més diverses i separades les unes de les altres. De manera que aquí la singularitat de cada subjecte és fonamental, i la psicoanàlisi tracta això.

*Versió resumida de l'entrevista realitzada el dimecres 19 de febrer de 2020. Maria Sellés és estudiant del primer curs de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.

El fracàs del principi de tranquil·litat

Ho haureu endevinat per l’homologia del títol amb el famós “principi del plaer” que, segons Freud, regeix l’aparell psíquic: així com es produeix un fracàs del principi del plaer, és també igualment impossible mantenir en aquest aparell un “principi de tranquil·litat” constant*. El fracàs del principi de tranquil·litat seria doncs l’equivalent del fracàs del principi del plaer que, segons la paràfrasi lacaniana, consisteix en un principi segons el qual es tracta de gaudir el menys possible, donat que el gaudi, portat al seu límit de pulsió de mort, se situa sempre més enllà del principi del plaer. De fet, només hi hauria la possibilitat de mantenir aquest principi al preu de portar l’aparell psíquic fins al nivell zero d’una tranquil·litat absoluta, el nivell zero d’un repòs anomenat, d’una manera sempre excessiva, el “repòs etern”!

Així doncs, en una primera aproximació a la pregunta que em fan – “La intranquil·litat li convé al psicoanalista?” – allò que no semblaria convenient a l’aparell psíquic es precisament la tranquil·litat, fins i tot si no és absoluta sinó relativa a les seves condicions d’existència. Cal admetre aleshores que hi ha una “petita bomba” en l’interior de l’aparell, una bomba que, en realitat forma part d’un aparell promès des d’aleshores a l’inevitable fracàs del principi de tranquil·litat.

Seria doncs un principi d’intranquil·litat allò que millor li convindria?

De fet, el que designem com “desig” en aquest aparell, el desig com la diferència entre la satisfacció obtinguda i la satisfacció esperada, segueix sens dubte aquest principi d’intranquil·litat de manera constant. I el desig del psicoanalista no seria pas una excepció a questa llei del desig, encara que fos al preu de la intranquil·litat del subjecte mateix.

Si ens adrecem a la tradició clàssica, que va reflexionar prou sobre el principi de la tranquil·litat de l’ésser i els seus atzucacs, trobem per exemple les observacions tan precioses de Sèneca al seu De tranquillitate animi, “Sobre la tranquil·litat de l’ànima”. És l’ataraxia estòica que – ben al contrari de la d’Epicur que seguia la via dels gaudis més refinats ­– només s’obté en l’absència més absoluta de qualsevol passió de l’ésser, un ésser que ja no seria commogut per cap mena d’objecte. És també l’eutymia o estabilitat constant de l’ésser. Així, Sèneca recordava el savi “Asinius Pollion, famós orador, que no s’ocupava de cap afer passada l’hora desena; a partir d’aleshores no llegia ni les seves cartes, per por que no fessin néixer en ell alguna nova ocupació”[1]. Amb tot, veiem ben aviat que aquesta via sembla més aviat exclosa en el nostre camp, el Camp freudià, i encara més en l’època del correu electrònic…

Nosaltres ens les hem d’arreglar d’una altra manera amb la nostra “petita bomba”.

Una breu anècdota sobre una altra bomba serà paradigmàtica per tractar aquí sobre la nostra intranquil·litat. En el seu curs de 1986, titulat “Extimitat”[2], – que acaba de ser publicat en castellà fa molt poc – Jacques-Alain Miller explica una “alarma de bomba” esdevinguda només uns minuts després d’haver començat el seu curs. L’alarma havia estat anunciada a plena veu per una senyora que havia entrat de cop a l’amfiteatre amb una certa agitació: “Alarma de bomba!”. De manera més aviat precipitada i en desordre vàrem sortir de la sala – jo era un dels assistents al curs – en resposta a la intranquil·litat produïda per aquella alarma. Quan va reprendre el seu Curs, el mateix dia al vespre però en un altre lloc, Jacques-Alain Miller va comentar de manera molt precisa l’ésser d’objecte d’aquella bomba, un objecte sense representació – ningú sabia on era la bomba – i que havia buidat l’escena de qualsevol subjecte de representació possible. Encarnava així un real impossible de representar. I afegia una observació sobre la manera com aquella senyora havia fet el crit d’alarma, una breu observació clínica sobre l’estil amb què havia donat l’alerta: “hauria fet millor d’escriure en un paper Alarma de bomba! i donar-me’l tot seguir”. Aleshores hauria pogut invitar a sortir primer una part de la sala, després una altra part, després una altra, i així fer-ho en un ordre més pausat. Però quan li va fer observar, la senyora va respondre: “Però la bomba podia esclatar en qualsevol moment! És veritat, de ben segur – seguia comentant – però identificar-se amb la bomba no és segurament la millor manera de sortir d’una situació semblant.”[3]

Així doncs, identificar-se amb la bomba no és pas la millor manera de respondre a la intranquil·litat inevitable, fins i tot necessària, davant de l’impossible de representar-se el real mateix. Però la serenor del subjecte, tant necessària en aquell moment, que respon d’una altra manera a aquest mateix real s’oposa aquí a qualsevol confort tranquil per ordenar d’una manera més efectiva possible una sortida de la situació i del seu problema.

I el problema, el problema de principi en qualsevol comunitat – també en la improbable comunitat analítica, la comunitat dels que no fan comunitat, com deia Maurice Blanchot – es que sempre existeix un cert plaer, fins i tot un cert gaudi en identificar-se amb la bomba impossible de representar-se. És la lògica del terrorista d’avui, el terrorista post-humà. Tanmateix, en aquesta perspectiva tots som una mica terroristes en relació a la nostra pròpia bomba de gaudi que ens genera tanta intranquil·litat…

En qualsevol cas, el psicoanalista és aquell que es refusa a aquesta intranquil·litat del gaudi; refusa identificar el seu jo amb la bomba per intentar donar una altra resposta, més serena sens dubte del cantó del subjecte.

En efecte, aquesta intranquil·litat no li convé pas a l’analista, ni en la seva pràctica ni en la seva relació amb la causa analítica. Però en el lloc oposat, en la posició que li cal encarnar, tampoc podríem trobar un principi de tranquil·litat que sempre fracassaria. No hi ha confort possible per a l’analista. En aquest sentit, no serà inútil que recordem aquella observació de Jacques Lacan al principi del seu text sobre “La cosa freudiana” de 1955: “El confort més corruptor dels conforts és el confort intel·lectual, de la mateixa manera que la pitjor corrupció és la del millor.”[4]

El desig de l’analista implica, al contrari, un consentiment en el seu acte, ja sigui en la seva pràctica com en la seva Escola on busquem la manera de fer la teoria i l’experiència d’aquest desig. Ho formularé així per concloure: consentir serenament a les conseqüències, sempre contingents, de la inevitable intranquil·litat de l’ésser.

---

* Versió en català de la intervenció en la Jornada de l’École de la Cause freudienne, “Lacan et l’intranquillité du psychanalyste”, a la Maison de la Chimie de Paris, el 5 de Febrer de 2011.

[1] Sèneca, “Sobre la tranquil·litat de l’ànima”, 17,7.

[2] Miller J.-A., Extimidad, Ed. Paidós, Buenos Aires 2010, p. 213-229.

[3] Ibidem, p. 224. La traducció és nostra.

[4] Lacan J., « La chose freudienne », in : Écrits, Paris, Seuil, 1966, p. 403. La traducció és nostra.