Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectura. Mostrar tots els missatges

09 de juny 2017

Política del leer












(En català)

Sólo hace falta leer los periódicos. Leerlos, quiero decir, con la máxima de Gabriel Ferrater muy aprendida: "No hemos de creer lo que nos dicen, pero hemos de saber escuchar lo que se nos dice a través suyo" (1).
Por ejemplo, "El País" 9/06/2017, el día después de las elecciones en Gran Bretaña: "El independentismo pierde terreno en Escocia", en letras grandes, que nadie se lo pierda en España y parte del extranjero. Esto quiere decir, llámenme paranoico, "El independentismo pierde terreno". Punto. Y no hace falta añadir nada más. No hace falta añadir "...en Cataluña" porque cualquier lector lo completará por sí mismo. El lenguaje es esto, pura connotación que depende del sujeto de la enunciación y de su receptor, pura máquina interpretativa a borbotones de sentido. Y cualquier mensaje depende del contexto para producir su sentido a borbotones.
Si ahora analizamos el contexto, cualquier comentarista medianamente informado nos dirá que, de hecho, en Escocia ha habido un "voto útil" de los independentistas a los laboristas apostando por un Brexit blando en contra del Brexit duro de la señora May, y que el independentismo no ha dado ningún paso atrás. Es un modo de decir: tienen que salir de Europa pero que no sea a patadas ni dando un portazo. Por supuesto, el titular "El independentismo en Escocia apuesta por el Brexit blando" no será menos esclavo del lenguaje que hace servir o al cual sirve sin saberlo, esclavo también del contexto, ¡maldito contexto!
"¡No interprete tanto!", me dirán. Pero es que leer es interpretar, solo empezar por la primera palabra. También poner un titular es interpretar. Vivimos en un mundo de lenguaje que es pura interpretación, con una extraña satisfacción que se esconde en cada palabra, una satisfacción que no sabe decirse, que sólo puede evocarse a través de una lectura precisa de lo que se nos dice... en aquello que nos dicen.
El inconsciente es esto, está tan a la vista que no sabemos verlo. Pero podemos leerlo.


1. Gabriel Ferrater, Prólogo a Nabí de Josep Carner, Ediciones 62, Barcelona 1971, p. 6.

Política del llegir



(En español)

Només cal llegir els diaris. Llegir-los, vull dir, amb la màxima de Gabriel Ferrater ben apresa: “No hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través”[1].
Per exemple, “El País” 9/06/2107, el dia després de les eleccions a la Gran Bretanya: “El independentismo pierde terreno en Escocia”, ben gran, que no s’ho perdi ningú a Espanya i part de l’estranger. Això vol dir, digueu-me paranoic, “L’independentisme perd terreny”. Punt. I no cal afegir res més. No cal afegir “…a Catalunya” perquè qualsevol lector ho completarà per ell mateix. El llenguatge és això, pura connotació que depèn del subjecte de l’enunciació i del seu receptor, pura màquina interpretativa amb dolls de sentit a dojo. I qualsevol missatge depèn del context per produir el seu doll de sentit.
Si ara analitzem el context, qualsevol comentarista mitjanament informat ens dirà que, de fet, a Escòcia hi ha hagut un “vot útil” dels independentistes cap als laboristes apostant per un Brexit tou en contra del Brexit dur de la senyora May, i que l’independentisme no ha fet cap pas enrere. És una manera de dir: han de sortir d’Europa però que no sigui a coces ni donant un cop de porta. De ben segur, el titular “L’independentisme a Escòcia aposta pel Brexit tou” no serà menys esclau del llenguatge que fa servir o al qual serveix sense saber-ho, esclau també del context, maleït context!
“No interpreti tant!”, em direu. Però és que llegir és interpretar, només començar per la primera paraula. Fins i tot posar un titular al diari ja és interpretar. Vivim en un món de llenguatge que és pura interpretació, amb una estranya satisfacció que s’amaga en cada paraula, una satisfacció que no sap dir-se, que només pot evocar-se a través d’una lectura precisa d’allò que se’ns diu... en allò que ens diuen.
L’inconscient és això, és tant a la vista que no el sabem veure. Però el podem llegir.





[1] Gabriel Ferrater, Pròleg a Nabí  de Josep Carner, Edicions 62, Barcelona 1971, p. 6.