Et portaré subratllat
per sempre, de ben a prop i de ben lluny alhora, infraratllat de tan infrapoeta com
has estat.
I et copio el
gest: “tinc al dit un forat tapat amb carn meva”, que és com dir tapat amb lletres
teves, amb la teva parola: “aquesta parola escrita pam a pam, mot a mot”, segura que “el delit per les paraules
impulsa al delicte”.
I doncs, el
delicte de la teva mort, paraparèmica, una mica
de tots avui, tots avui una
mica lladres de tu, tots els que t’hem llegit i llegit, fins saber que no et podíem arribar a conèixer mai del tot, no més
que tu mateix, despintat de vermell i negre com te’ns presentaves: “TU’M ÉS NO
M’S”. Que és com dir: seguiu llegint-me!
A la vitrina del Bar Cristal City del carrer de Balmes,
allà on em cridava escrit el teu primer llibre, allà on vaig trobar-te, encara hi
deuen ressonar les teves lletres, els teus escalaborns, mal que el bar ja no
existeixi. I les lletres de l’és-crit deuen baixar encara carrer avall, fins més
avall del carrer Pelai, fins a casa teva. Aleshores, començar a llegir-te del
dret i del revés era ja llegir-nos els forats que ens fa l’ésser de parola,
cada dia, sense saber-ho.
Del saber que no
se sap a si mateix, tu en sabies. Per això estimaves l’inconscient, per això
estimaves la psicoanàlisi, per això vam trobar-nos.
I per això et va abellir de presentar amb mi la revista L’Acudit
aquell vespre dels primers vuitanta a “Els Quatre Gats”. Sempre t’ho he agraït
: “L’enginy, l’acudit! Ah, per què suprimir-los?” La revista no va passar dels
quatre números. Però la nostra companyia va seguir comptant, fins arribar a
omplir de blanc la meva pàgina en blanc, de tant escriure-la, de tant no deixar
de no escriure-hi. I tu vas saber llegir-ne un bon tros, de blanc, de negre i de vermell també.
Aquell dia vaig
preguntar-te per què volies un faristol per llegir el teu text, tan agut, tan
acudit, tan “deu munts per bé que possibles”. — És que així no em tremola el
paper a les mans. Ves que no em saltessin les lletres...
I les lletres ens
salten, no deixen de saltar-nos el sentit on ara te’ns fas viu, ben viu.
Sí, com ha escrit
avui un altre a qui també li salten les lletres —i jo m’hi esborro, despintat
també, per retre’t homenatge—:
Carles Hac Viu
(En la mort de l'escriptor Carles Hac Mor, el 26 de Gener de l'any 2357 després d'Epicur)
