Notes d’un debat sobre ideologia i psicoanàlisi

El dijous 8 d’octubre de 2020 Ciutat de les Lletres va realitzar un debat sobre el tema «Psicoanàlisi i ideologia» a partir de tres intervencions programades: 

— Oriol Alonso Cano: Ideologia i utopia? Althusser i la teranyina ideològica.

— Leonora Troianovski: En què creu el psicoanalista?

— Francesc Vilá: Notes sobre la ideologia de la psicoanàlisi a l’època de Zadig.

Un debat es va desenvolupar després d’escoltar les tres intervencions. Heus ací unes notes personals de la reunió.

 

La ideologia i els tres registres

La lectura de Louis Althusser —clàssic entre els clàssics sobre el tema— ens ofereix dues perspectives sobre la ideologia. Una que podem situar des del registre imaginari: la ideologia oculta, desdibuixa, eclipsa l’estructura de la realitat. I una altra que podem situar des del registre simbòlic: la ideologia interpel·la el subjecte perquè esdevingui un subjecte-subjectat als aparells ideològics de l’Estat. I això des d’abans del seu propi naixement. Som, ja des d’abans de néixer, parlats des de i per una ideologia. La dimensió fantasmàtica de la ideologia s’articula així amb la seva dimensió més material, sostinguda finalment en allò que fa de suport al llenguatge, al significant amo que governa les significacions del seu món per a cada subjecte. Com podria doncs un subjecte alliberar-se de la submissió ideològica? S’anuncia així un punt d’impossibilitat —real, direm— per sortir de la teranyina que tota ideologia implica. El fet ideològic, si podem anomenar-lo així, posa finalment cada subjecte davant d’aquella «diferència absoluta» que Jacques Lacan inscrivia amb el significant amo, S₁.

Ideologia i creença

I l’analista, per la seva banda, no hauria d’estar lliure de tota ideologia? Ell, que hauria d’haver arribat, al final de la seva pròpia experiència com analitzant, a aïllar aquell significant amo davant del qual ha trobat la seva solitud radical de subjecte subjectat, ¿no hauríem de suposar-lo ja lliure de qualsevol biaix ideològic? Ja sigui en l’acte que sosté en el dispositiu analític o ja sigui en la seva intervenció en el camp social, l’escoltarem exempt de tota ideologia? Caldrà, sens dubte, distingir la ideologia de qualsevol fenomen de creença, fins i tot de la creença en l’inconscient. I tanmateix, cal dir que els psicoanalistes mateixos no donen sempre les millors proves d’haver deixat de ser uns creients de l’inconscient. Fins fer-ne, a vegades, Esglèsia a força d’ignorar-ne també el seu discurs. Seria, doncs, la psicoanàlisi, també una forma d’ideologia?

A l’«esquerra lacaniana»

Pregunta doncs, tot passant, a l’anomenada «esquerra lacaniana»: ¿En què creus quan situes «l’emancipació del subjecte» com a sortida i final d’allò que s’anunciaria sempre sense final, el discurs del capitalisme? Per bé que aquesta «emancipació» es mantingui només com la hipòtesi que ordena —en tots el sentits del terme— la teva acció d’ésser parlant en el camp social i polític, quina voluntat encarnaria? La de «no voler ser explotat»? És un bon designi. El gaudi, però, «és fàcil a l’esclau i deixarà serf el treball» (J. Lacan, Écrits, p. 811). I especialment el treball de l’inconscient. En aquest punt, tots esclaus, encara que sigui amb distints privilegis. En aquest punt també, impossible ja de separar el subjecte del col·lectiu, que és la seva única expressió si el considerem com el que és: transindividual. I aquí és on «l’home d’esquerres» ha fet figa fins retre armes a l’enemic en nom del gaudi. Com sortir de la maquinària de gaudi quan es fa de l’emancipació mateixa un gaudi? Capgirant Hegel? Subvertir-lo més aviat, un per un en cada subjecte, per mostrar que és en el gaudi de les coses on el ver amo regna.

En què creu el psicoanalista?

Si la ideologia no és només un vel imaginari que eclipsa l’estructura, si és una xarxa de significants en la qual es produeix el subjecte-subjectat, i si tota ideologia és ancorada finalment en una forma de gaudir, ja sigui singular o col·lectiva ¿hi ha possible conversa entre posicions ideològiques diverses? El fet que aquesta conversa sempre trobi, més aviat o més tard, un punt d’impossibilitat ens indica que hi ha un real en joc, un real que hem de distingir de la veritat de cada ideologia, de la veritat sempre parenta del gaudi. (Cf. J. Lacan, Seminari XVII, «la veritat, germana del gaudi»). Quan les ideologies desconeixen aquest punt d’impossibilitat real, més enllà de les formes de gaudir on sostenen la seva veritat, la impossibilitat esdevé pura impotència, pura batalla de malentesos. La distinció entre la veritat, parenta del gaudi, i el real tal com l’aborda l’ensenyança de Lacan, podria ser aleshores un primer pas per situar una conversa sobre la ideologia que no esdevingui simple impotència entre malentesos.

La manera com aquest malentès entre formes de gaudir afecta cada subjecte té una referència clínica en el camp de la psicoanàlisi: l’esdeveniment de cos. Per exemple, que la comunitat de religió islàmica sentís com un insult a Mahoma la portada de Charlie Hebdo és, de fet, un efecte directe del significant sobre el real del cos, que respon amb un afecte.

Com anomenar, aleshores, una posició de gaudi fora de tota ideologia, fora d’allò que ens condiciona?

La ideologia de la psicoanàlisi

L’expressió pot semblar estranya, fins i tot impròpia. I tanmateix, l’hem feta servir. Jacques Lacan no va dubtar a parlar de la ciència com «una ideologia de la supressió del subjecte», de la «ideologia edípica» que niava en la psicoanàlisi freudiana. És la psicoanàlisi una ideologia entre d’altres? Lacan es reconeixia també partint «d’un fil, ideològic no tinc pas elecció» seguint la via més viva de l’experiència freudiana. Seria la psicoanàlisi una ideologia de l’inconscient? Una ideologia que es reconeix just al revers de la ideologia actual que s’estén amb l’aliança de la ciència amb el discurs del capitalisme? Si el discurs del l’amo és el revers del discurs de l’analista, podem trobar el discurs de la psicoanàlisi fora de tota creença, malgrat sigui la creença en l’inconscient?

D’un discurs que no seria (de la) ideologia

De la mateixa manera que Jacques Lacan va endegar la recerca «D’un discurs que no fos (del) semblant» (títol del Seminari XVIII), podem pensar d’endegar nosaltres un discurs que no fos (de la) ideologia? La diferència entre la política de l’analista en la direcció de la cura, en la singularitat de cada tractament, i la seva posició en el camp de la política entesa en el sentit més general, té tanmateix un punt de continuïtat des de Freud: la psicologia individual té una identitat d’estructura amb la psicologia de les masses.

En ambdues posicions caldrà, però, que l’analista pagui en dos registres si no vol ser cec dels prejudicis ideològics (Écrits, p. 587):

— Ha de «pagar amb la seva persona», és a dir amb els prejudicis sobre el que pensa més adient sobre la realitat, per fer d’aquesta persona només el suport de la transferència.

— Ha de pagar  amb «el que hi ha d’essencial en el seu judici més íntim», en el seu judici, precisament, sobre les condicions que configuren una forma de gaudir o d’una altra.

Així doncs: psicoanalistes, un esforç encara per sostenir un discurs que no sigui ideològic!

Per un debat sobre ideologia i psicoanàlisi

Un debat s’ha endegat des d’abans de l’estiu a les reunions de Ciutat de les Lletres sobre la ideologia i el lloc que té en la psicoanàlisi. L’article d’Oriol Alonso Cano publicat en aquest Web, «Veus del no-res: Althusser i els Aparells ideològics d’Estat», val la pena de ser llegit a la llum d’aquest debat. En citem només aquest paràgraf per motivar algunes preguntes:

«La ideologia no són simples idees deformades de la relació subjectiva amb la realitat, sinó que són actes, rituals, pràctiques inscrites i prescrites per les diferents instàncies, dispositius i agents que s’encarreguen de disseminar la ideologia dominant. Així doncs, més que actuar, el subjecte és actuat per la ideologia que travessa les diferents institucions i realitats sobre les quals s’assenta i configura el seu dia a dia.»

Serien doncs el discurs i l’experiència de la psicoanàlisi exemptes d’ideologia? Ho haurien de ser? La funció i el desig de l’analista, ¿és fora de qualsevol posició ideològica en nom d’una suposada i sempre dubtosa neutralitat? Quan el discurs de la psicoanàlisi s’estén, seguint l’aposta de Zadig, al camp de la política, ¿pot fer l’analista una intervenció fora de qualsevol ideologia? Res més incert si entenem per ideologia el conjunt d’idees que cadascú té sobre un sistema de lligams —econòmics, socials i al capdavall sempre polítics— per tal de preservar-los, de transformar-los, de restaurar-los o també de subvertir-los. ¿Podria ser aleshores la posició del psicoanalista la d’un observador neutral dels esdeveniments polítics i socials, fins i tot quan formen part del discurs del subjecte de l’experiència analítica? Res més incert també. Les intervencions dels psicoanalistes que trobem avui als mitjans de comunicació poden també ser llegides sovint com ideològiques, amb i des d’una ideologia determinada. D’altra banda, sovint es fa un recurs al qualificatiu «ideològic» per a criticar la posició i l’acció d’un psicoanalista quan es produeix fora del dispositiu analític. A vegades amb raó. ¿No podria, però, fer-se també aquesta mateixa atribució en relació a les seves intervencions dins del propi dispositiu? La seva posició, irreductible, en relació a les formes simbòliques que ordenen la vida, les «formes de gaudir» com en diem, deixa moltes vegades fora de joc la seva suposada neutralitat. ¿I no és Lacan mateix qui va posar de relleu «la ideologia edípica»[1] que els psicoanalistes de la seva època —i encara de la nostra— transmetien, sabent-ho o no, al camp de la sociologia tot confonent l’estructura edípica amb la família nuclear? L’atribució d’una ideologia a l’analista és a l’ordre del dia i no és segur que se’n pugui desprendre amb el silenci de la neutralitat. Més aviat a l’inrevés, és posant en qüestió els acords tàcits que vehicula la seva posició com podrà desfer-se’n.

Vistes des d’una perspectiva històrica, les pròpies associacions psicoanalítiques —començant per la institució hereva de Sigmund Freud, la IPA— han estat objecte de crítica en nom d’una ideologia determinada. Recordem només la nefasta operació als anys 30’ d’Ernest Jones, aleshores president de la IPA, permetent representar la institució analítica berlinesa en l’anomenat Institut Göring de Psicoteràpia, de clara inspiració hitleriana. Amb l’argument de preservar la «neutralitat» de la institució, va negar així el recolzament que Freud mateix demanava per a una part d’analistes jueus que van haver d’excloure’s de la institució i fugir perseguits pel Tercer Reich. No era cosa d’alimentar el monstre a l’exterior, podia argumentar, i de promoure el debat a l’interior de la institució. La « neutralitat» ha estat des d’aleshores la túnica de Nessos amb què els analistes han pensat resguardar-se de tota ideologia, una túnica cremant d’ideologia finalment. I no pas de les millors.

És cert que Freud, tal como recordava Jacques-Alain Miller, va voler mantenir-se en aquests afers més aviat al marge. No pas Lacan, que va implicar la psicoanàlisi en la política, i no només a partir del seu Seminari XVII de l’any 1969 sobre «El revers de la psicoanàlisi». I no pas, sobretot, Jacques-Alain Miller, que ha proposat amb la xarxa Zadig portar aquesta implicació fins a les conseqüències que eren implícites en l’ensenyament de Lacan. El Camp Freudià, gresol de les set Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, ¿podria aleshores fer una anàlisi biopolítica i una acció lacaniana exempta de qualsevol ideologia? Res més incert també, si recordem el fet que va desencadenar l’aposta que Jacques-Alain Miller va adreçar a l’AMP (Associació Mundial de Psicoanàlisi) l’any 2017: la xarxa Zadig té el seu origen en la resposta clara i decidida dels col·legues de l’Ecole de la Cause freudienne al possible ascens al govern francès del partit d’ideologia xenòfoba i d’inspiració feixista de Marine Le Pen. Des d’aleshores, tota posició d’una suposada neutralitat o equidistància de l’analista haurà d’argumentar per què no es pensa, ella mateixa, com una posició ideològica.

Caldrà doncs aprofundir en la pregunta: quin es el lloc de la ideologia en el discurs del psicoanalista? Se’n pot declarar exempt només amb el silenci com argument? Per tal de seguir obrint un camí per al debat, van aquí algunes referències al terme «ideologia», poques però sucoses, que he trobat.

* * *

Només repassar l’«Índex raonat dels conceptes majors» dels Écrits de Jacques Lacan, elaborat per Jacques-Alain Miller al moment de la seva publicació l’any 1966, trobem a la pàgina 902 tot un apartat dedicat a la «Teoria de la ideologia». Caldria resseguir-ne cada referència en el seu context, amb les referències a les pàgines de l’edició de Du Seuil:

THÉORIE DE L’IDÉOLOGIE

1. L’idéologie de la liberté : théorie du moi autonome, humanisme, droits de l’homme, responsabilité, anthropomorphisme, idéaux, maturation instinctuelle, etc. : 121-122, 127, 137-139, 262-264, 421, 485, 490, 517, 576, 590-591, 771, 777, 783, 808, 867.

2. L’idéologie de la libre-entreprise : American Way of life, human relations, human engeneering, braintrust, success, happiness, happy end, basic personality, pattern, etc.: 245-246, 335, 357, 376, 395, 397-298, 402-403, 416, 441-442, 475, 591, 604, 833, 859.

Hi ha, doncs, tot un fil que travessa la primera ensenyança de Lacan i que va des de la ideologia de la llibertat sostinguda per la teoria del Jo autònom, que segueix amb l’humanisme, la defensa dels drets humans, l’antropomorfisme, els ideals de la maduració dels instints, i que podríem seguir amb la ideologia de l’evolucionisme i del cientisme contemporani. I hi ha un altre fil que segueix les conseqüències de la ideologia americana dels ideals de la felicitat i dels valors individuals i de la persona autònoma que van ser promoguts també per una part de psicoanalistes, justament els que hi van trobar refugi després de la diàspora i l’exili fugint del Tercer Reich.

Seria però, massa reduccionista quedar-se només en una crítica a la ideologia dels ideals d’autonomia del Jo amb les seves identificacions imaginàries. Lacan portarà després més enllà el terme «ideologia» per parlar a «Radiofonia» de la ciència com una «ideologia de la supressió del subjecte»[2]. Es tracta d’una operació constitutiva de la ciència des del moment que funda el seu camp de manera correlativa al cogito cartesià, que redueix el subjecte al Jo de la consciència. D’altra banda, el mite científic de la psicologia es funda també en aquesta ideologia de la supressió del subjecte en igualar-lo al Jo de la consciència o de la cognició. Fins i tot declarant-se fora d’aquest mite científic, ¿quedaria, tanmateix, la psicoanàlisi exempta de tot fonament ideològic? No pas, si seguim una altra referència de Lacan a «L’étourdit», quan defineix el punt de partida del seu ensenyament:

«És per això que parteixo d’un fil, ideològic no tinc pas elecció, amb el qual es teixeix l’experiència instituïda per Freud. ¿En nom de què el rebutjaria jo, si aquest fil prové de la trama que millor s’ha posat a prova per sostenir juntes les ideologies d’un temps que és el meu? En nom del gaudi? Però precisament, el meu fil es caracteritza per allunyar-se’n: és fins i tot el principi del discurs psicoanalític tal com, ell mateix, s’articula»[3].

Posició ideològica, sense elecció possible que no ho sigui. La crítica lacaniana a la ideologia es fa doncs molt més complexa que no ens podíem pensar des del moment que no hi hauria manera de partir d’un fil que no sigui ideològic quan es tracta de l’experiència de la psicoanàlisi. Es tracta, sempre, d’una elecció ideològica en el context de les ideologies de l’època. I rebutjar aquest fil del teixit que formen les ideologies de l’època és també una elecció ideològica. Només se’l podria rebutjar des d’una suposada posició extraterritorial de gaudi, és a dir des d’una elecció política en el sentit més estricte, la que funda el lligam social de l’ésser que parla. L’extraterritorialitat és també una forma de vida. La psicoanàlisi no podria, però, inscriure’s fora del teixit que formen els discursos de la seva època, no podria pretendre ser extraterritorial, a-ideològica en el sentit que Lacan dona ara a aquest terme. Encara que sí que pot, i ha de, mantenir-se allunyada de les posicions de gaudi que sostenen els altres discursos, i saber fer-se’n el rebuig. En aquest punt, la posició ideològica del discurs del psicoanalista se separa necessàriament de les formes de gaudi que suposen els altres discursos. Seguint, però, Lacan, no és pas una posició menys ideològica. És per pensar-hi, sens dubte, però no és per quedar-s’hi pensant massa estona perquè és una posició que implica una acció, l’acció pròpiament analítica en el context de la subjectivitat de la nostra època.

En tot cas, quan Lacan dirà més endavant, en el moment de dissoldre la seva Escola, «jo soc freudià, si vostès volen ser lacanians els toca demostrar-ho », no és pas en nom d’una infatuació de mestre o d’amo sinó en nom d’una posició que és ideològica en aquest sentit de la paraula, una posició que és també una identificació amb el Jo de l’ètica freudiana, «on Allò era, Jo he d’advenir». I podem aleshores preguntar-nos si aquesta màxima llegida per Lacan no implica necessàriament una identificació, també una ideologia en sentit estricte.

[1] Lacan, J. «Proposition du 9 octobre 1967 sur le psychanalyste del l’Ecole». Autres écrits, Editions du Seuil, Paris 2001, p. 256.

[2] Lacan, J. «Radiophonie».  Autres écrits, opus cit, p. 437.

[3] Lacan, J. «L’etourdit». Autres écrits, opus cit, p. 476.