En la boscúria, a l'Ateneu Santfeliuenc

Trobada i conversa a l'Ateneu Santfeliuenc, «Quin és el significat de Boscúria?».

Podeu escoltar la intervenció a Youtube.

En Jaume Grau Massalleras en fa una bona ressenya. Heus-la ací:

«Ens hem endinsat en el bosc de l'inconscient de la mà d’en Miquel Bassols, en un intrèpid viatge que sempre porta més lluny que la passejada diumengera del turista ocasional.

Miquel Bassols és psicoanalista, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l'École de la Cause freudienne. Doctorat pel Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París 8 i docent de la Secció Clínica de Barcelona (Institut du champ freudien). Ex-president de l'Association Mondiale de Psychanalyse (2014-2018). Ha impartit cursos i conferències a diversos països d'Europa i Amèrica.

Fidel a l’axioma lacanià segons el qual l'inconscient està estructurat com un llenguatge, ha iniciat el viatge a través de la selva dels símbols de “la natura perduda de les coses”, que és el subtítol que du el seu llibre Boscúria, Símbol editors, 2021. Bassols comença palesant la íntima relació entre natura (physis) i llenguatge (logos): la llengua no és una simple representació, sinó que crea una realitat. Amb paraules del poeta Perejaume, “el llenguatge no és més que una altra terra”. A partir dels viatgers romàntics, s’ha anat conformant una idea de natura i paisatge que ha arribat fins als nostres dies amb la forma de translació de “bombolles de llenguatge”, que així és com defineix el turisme actual. Bassols afirma que “ningú no se’n va a la muntanya sense la motxilla d'un relat, una motxilla més o menys carregada, ja sigui de llibres llegits, de pel.lícules vistes, de quadres coneguts, o de tot allò que d’altres -amics, avis, pares o germans- te n’han explicat”; enfront de la moda occidental de “fer el cim”, contraposa la tradició oriental de voltar la muntanya. Travessant un llindar imprecís (“un llindar mòbil” diu Perejaume), ens hem trobat de cop dins del bosc, amb la seva munió d’éssers feréstecs, que Bassols assimila a l'inconscient. I, en un clar d'aquest bosc, amb la cabana de Heidegger a Todtnauberg, la petita cabana improvisada de Dersú Uzalà, fins i tot “el que l'infant construeix al seu llit amb un llençol agafat a la capçalera per tal de fer-s'hi un clos”. A partir de la síndrome de la cabana, des d’el punt de vista de la psicoanàlisi, hem arribat al confinament que tots hem patit, amb les seqüeles que ens ha deixat, encara no totes ben conegudes. També hem parlat del conflicte entre el tractament institucional del bosc i la natura i els seus habitants més propers, com a conseqüència de normatives basades en ideologies amb un vernís suposadament ecologista que poc compta amb la gent del territori.

Idees, pensaments, suggestions, fruit de la lectura tranquila d'un llibre que s'ha de llegir lentament, al pas del badoc que no corre perquè no té cap pressa per arribar enlloc.»

Jaume Grau Massalleras

Video a YouTube del Cafè filosòfic

https://www.youtube.com/watch?v=EYASTL5S6aA


Galeria d'imatges

https://ateneusantfeliuenc.cat/cafe-filosofic-57-boscuria-amb-miquel-bassols/

Tot plegat realitzat per l'Aleix Mestres

Un regal de Califòrnia

El dia de la presentació de «Boscúria» a la llibreria Byron (podeu seguir-la aquí), després de l'agradable conversa que vam desenvolupar a partir de la seva afectuosa lectura del llibre, Xavier Antich em va fer arribar un petit text de John Steinbeck que em va colpir de manera especial. Ell sabia, perquè també ha sabut entrar i sortir dels boscos dels quals parlo a «Boscúria», que aquest «regal de Califòrnia» seria també un regal de boscúria. Heus ací el text.

 

«Les sequoies, un cop vistes, deixen una marca o creen una visió que resten per sempre amb nosaltres. Ningú no ha aconseguit mai pintar-ne o fotografiar-ne ni una amb èxit. La sensació que produeixen és intransferible. N’arriba només silenci i recolliment. No és només la seva alçada increïble, ni el color que sembla canviar i modificar-se davant els teus propis ulls. No, és que no són com cap altre arbre que jo conegui, són ambaixadors d’una altra època. Tenen el misteri de les falgueres que van desaparèixer fa un milió d’anys i es van convertir en el lignit de l’era carbonífera. Posseeixen una llum i una ombra pròpies. Fins i tot els homes i dones més banals i despreocupats o irreverents se senten dominats per una sorpresa i per un respecte màgics davant la presència de les sequoies. Respecte... aquesta és la paraula! Hom sent la necessitat d’inclinar-se davant uns sobirans indiscutibles. Conec aquests gegants des de la meva més tendra infantesa, he viscut entre ells, he acampat i he dormit al costat dels seus càlids i monstruosos cossos, i malgrat la llarga relació que he tingut amb ells no he estat capaç de menysprear-los mai. I es tracta d'un sentiment que no és exclusivament meu, ni de bon tros.

Fa molts anys, un nouvingut es va traslladar a la meva terra, a prop de Monterrey. Se li devien haver afeblit i atrofiat els sentits amb els diners i el fet d’aconseguir-los. Va comprar un bosquet d’arbres de fulla perenne en una profunda vall, a prop de la costa, i després, fent ús del seu dret de propietat, els va talar, va vendre la fusta i va deixar a terra els rastres de la carnisseria. La sorpresa i la indignació esglaiada van inundar el poble. No era només un assassinat sinó un sacrilegi. Miràvem aquell home amb aversió, i va estar marcat per aquell fet fins al dia de la seva mort. [...]

Em vaig quedar dos dies al costat dels cossos dels gegants, dos dies sense viatgers, ni grups corrent amb càmeres fotogràfiques. Hi havia un silenci de catedral, allà. Potser la gruixuda i tova escorça de les sequoies absorbeix el soroll i crea el silenci. Els arbres s’eleven rectes cap al zenit. No hi ha horitzó. Es fa de dia molt d’hora i l’alba hi continua fins que el sol és ja ben alt. Després, el fullatge, que té una verdor de falguera, filtra des de molt amunt la llum del sol i li dona un to d’un daurat verdós i la distribueix en llamps o més aviat en llenques de llum i d’ombra. Després que el sol passi pel zenit, ve la tarda i tot seguit el capvespre, amb una penombra remorejant, fins que torna el matí.

Així és com es modifiquen el temps i les divisions ordinàries del dia. Per a mi, l’alba i el capvespre són períodes silenciosos. Els ocells es desplacen a través de la llum tènue o creuen com centelles els raigs del sol, però ben silenciosos. Sota els peus, hi ha un matalàs d’agulles que ha anat dipositant-se al llarg de dos mil anys. No s’hi pot sentir cap mena de remor de petjades, en aquesta gruixuda manta. Jo hi experimento una sensació remota i enclaustrada. Ningú s’atreveix a parlar, per por d’alterar alguna cosa... Què, però? He tingut la sensació, des de la meva infantesa, que als boscos de sequoies estava passant alguna cosa, una cosa de la qual jo no en formava part. I per si havia oblidat aquesta sensació, aviat vaig tornar a experimentar-la. [...]

La gent que no té aquesta experiència comença a tenir aquí una sensació de desassossec, de perill, d’estar atrapat, tancat i desconcertat. No és només l’alçada que tenen aquestes sequoies el que els espanta, sinó com són d’estranyes. I per què no? Són els últims membres d’una espècie que va florir a quatre continents tan enrere en el temps com és el període juràssic. S’han trobat fòssils d’aquests ancians que dataven de l’era del cretaci mentre que en l’eocè i el miocè estaven escampats per Anglaterra i el continent europeu i Amèrica. I després, les glaceres van anar baixant i escombrant aquests titans irremissiblement. I només en resten aquests pocs: un record sorprenent de com era el món molt de temps enrere. ¿És possible que no ens agradi que ens recordin que som molt joves i novells en un món que ja era vell quan nosaltres hi vam arribar? ¿Podria ser que hi hagués una ferma resistència a l’evidència que un món viu seguirà el seu camí majestuosament, quan nosaltres ja no l'habitarem?»

JOHN STEINBECK. Travels with Charlie (1962).