Barcelona, puerta, puerto y puente

Discurso en la Recepción en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 3 de Abril de 2018, con motivo del XIº Congreso de la Asociación Mundial de Psicoanálisis, Las psicosis ordinarias y las otras, bajo transferencia.

Parlaré en llengua castellana per deferència als molts col·legues que vénen d’altres països i que no coneixen prou la nostra llengua— Hablaré en castellano por deferencia a los colegas que vienen de otros países y que no conocen  suficientemente nuestra lengua.

Bienvenidos a este Saló de Cent, a este impresionante Salón del Consejo de Ciento del Ayuntamiento de Barcelona que desde finales del siglo XIV, con sucesivas reformas, ha alojado múltiples acontecimientos históricos de esta ciudad. Tal y como nos informa una lápida situada al fondo de la estancia, fue aquí donde el rey Pere III celebró su primer Consejo de los Cien Jurados, el 17 de Agosto de 1373. 

Somos aquí algo más de cien Jurados, conjurados más bien por la causa del psicoanálisis de orientación lacaniana. Somos en realidad más de 2000 que nos reunimos estos días en Barcelona en el XIº Congreso de la Asociación Mundial de Psicoanálisis para estudiar y tratar un tema clínico de primer orden en nuestras sociedades, el tema de las llamadas “psicosis ordinarias”.

Como Presidente de la Asociación Mundial de Psicoanálisis quiero agradecer de manera muy especial y cariñosa al Ayuntamiento de mi ciudad, Barcelona, por esta preciosa recepción a los colegas que vienen de muchas partes del mundo. Gracias a nuestra alcaldesa Ada Colau, gracias a la teniente de alcaldía Laia Ortiz. Gracias también a la Comisionada de Salud Gemma Tarafa, y a la Directora del Programa de Salud, Pilar Solanes por todas las gestiones que han llevado a cabo para la acogida y la difusión de nuestro Congreso. Y gracias a María Magdalena Barceló, regidora de Ciutadans, por su presencia en esta recepción.

Muchos miembros de la AMP conocen ya nuestra ciudad, muchos la conocen desde hace veinte años cuando realizamos aquí el primero de los Congresos de la Asociación Mundial de Psicoanálisis. Algunos que vienen ahora de otros países han vivido y trabajado aquí durante varios años. Alguno me ha llegado a decir: siento que vuelvo a casa. Y sí, Barcelona es también la casa del psicoanálisis. Es un signo más de que el psicoanálisis es una experiencia que atraviesa lenguas, naciones, identidades. La propia historia del psicoanálisis está hecha a través de exilios y de migraciones, haciendo presente de varias formas este Otro lugar, esa palabra del Otro que llamamos “inconsciente” y que está presente de múltiples formas en cada ciudad, en cada país. Y es así también, a través de exilios y migraciones, como el psicoanálisis lacaniano llegó a Barcelona y a España, allá en la segunda mitad de los años setenta, de la mano del psicoanalista y escritor argentino Oscar Masotta, persona muy querida sobre quien estos días tenemos el placer de poder visitar la exposición que le dedica el MACBA (Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona), exposición a la que no pueden faltar. Es una buena muestra del lugar que el psicoanálisis debe saber escuchar y debe hacer presente en nuestro mundo, siempre un poco delirante. No es por azar que esto haya ocurrido en Barcelona. Y es que desde siempre Barcelona ha hecho honor a aquel dicho que un político, Jaume Ciurana, me recuerda con frecuencia, según el cual esta ciudad ha sido desde sus orígenes “puerta, puerto y puente” (porta, port i pont), es decir: lugar de apertura, lugar de llegada desde otros países, y lugar de pasaje también hacia otros sitios. Es así un buen lugar para entender que la verdadera patria para cada uno es ese texto del propio inconsciente que aprendemos a descifrar siempre con un gran trabajo. 

De modo que es difícil sentirse extranjero en esta ciudad, o más bien, diríamos los psicoanalistas, es un buen lugar para entender que cada uno es siempre un poco extranjero para sí mismo desde la perspectiva del inconsciente, que todos estamos siempre un poco exiliados de este saber que nos habita y del que sabemos tan poco cómo nos determina, cómo determina el sentido y el sinsentido de nuestras vidas.

Estimados colegas, Barcelona es hoy una ciudad convulsa, una vez más, como lo fue a finales de los setenta, como lo ha sido tantas otras veces a lo largo de la historia de este país. Barcelona siempre ha sabido estar en la vanguardia de los movimientos culturales y sociales, en la defensa de los derechos civiles sin los cuales el psicoanálisis no ha podido ni podría existir. Permítanme pues darles la mejor bienvenida diciendo: ¡Bienvenidos a esta casa!

Barcelona, una Altra per a ella mateixa

Aquest text és una col·laboració al "Llibre Blanc. Barcelona, capital d'un nou estat" (Novembre 2014) a invitació de l'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, mitjançant el seu Regidor de Cultura, Jaume Ciurana. Agraeixo a l'un i a l'altre aquesta invitació que m'honora.

En aquest nou segle, moltes ciutats capitals d’Estat estan deixant de ser el que eren: centre únic del seu poder polític, administratiu, econòmic i cultural, “cap i casal”, “metròpolis i mare del regne”, com va ser qualificada la pròpia Barcelona ja fa molt de temps[1]. És una transformació que l’anomenada globalització va imposant en una diversificació dels llocs de poder cada cop més difusa, en una estructura que tendeix a la forma d’una xarxa més que no pas a la d’una piràmide jeràrquica. La xarxa, amb les seves formes diverses que van des de la Internet fins a les noves cultures basades en la mobilitat del món virtual, desplaça els centres únics cap a focus multipolars. I això afecta a la vida de les ciutats de manera cada cop més manifesta[2].

Davant de l’extensió d’aquest fenomen, podem constatar dues reaccions, dues “respostes clíniques” possibles si se’m permet l’expressió, dos símptomes que a voltes es poden donar simultàniament en les ciutats preses com un subjecte de ple dret.

Algunes capitals reaccionen amb certa malenconia, per dir-ho amb un terme que la psicoanàlisi ha interpretat com una identificació amb l’objecte perdut. Hi ha ciutats que es resisteixen a separar-se de l’objecte que han perdut i queden aleshores fixades a l’ombra del que van ser. L’ombra de l’objecte ha caigut sobre el Jo, escrivia Freud en una cèlebre fórmula per definir la posició melancòlica. A voltes, algunes antigues capitals en fan d’això també el seu encant —¡oh, estimada Venècia!—, però sempre amb el preu del seu declivi imparable.

Altres capitals responen a aquest fenomen amb una mena de sentiment maníac, d’inflació narcisista de la pròpia imatge que ja no es correspon amb la seva vida real i efectiva. El Jo ha pres aleshores el lloc de l’alteritat, el que és una altra manera de negar qualsevol pèrdua possible. S’aferren aleshores a un centralisme exclusiu i excloent que va a contracorrent del moviment general menat per la lògica de xarxa. El primer símptoma d’aquest pendent maníac és la queixa, habitual i creixent, d’una megacefàlia de la ciutat capital, és a dir, del pes mortífer que el seu ésser de cap i casal imposa a un cos social cada cop més afeblit. En tenim exemples prou a prop.

Tant en la malenconia com en la mania, es tracta de dos efectes mortificants produïts pel pes i per l’ús del poder sense alteritat possible, el poder que podem simbolitzar amb l’escriptura d’un significant primer, S₁, el significant amo. Són dues formes de negar l’Altre, l’exterioritat necessària per fer suportable l’ús i el poder del significant amo. Cal, en efecte, una estructura mínima de dos significants per sortir de la patologia maníac-melancòlica, perill de tota capitalitat sense Altre.

Escrivim per fixar les idees aquests dos pols o focus amb dues lletres indexades: S₁ i S₂. És la manera com el psicoanalista Jacques Lacan va formalitzar l’estructura mínima de tot discurs. El lligam estructural entre els dos significants, (S₁ --> S₂), en forma de xarxa ens ofereix un model molt més interessant que el model centrat en l’S₁ quan funciona tot sol, sense un S₂ que li faci d’alteritat, d’exterioritat en el seu propi si.

Seguint aquesta lògica, existeixen altres símptomes que ens poden ensenyar els reptes actuals de convertir-se en ciutat capital d’un Estat, encara que no sigui necessàriament per seguir-ne el model. De fet, en el cas de Catalunya estem veient que no hi ha model possible, que està gairebé tot per inventar.

Hi ha, per exemple, cada vegada més estats en els quals la capital, —en el sentit clàssic de lloc central i jeràrquic del poder administratiu i polític—, no és la ciutat més gran o més poblada, ni la de més pes específic en els moviments socials i culturals del conjunt de l’estat. La figura geomètrica de la circumferència amb un centre únic (S₁) dóna pas aquí a la figura de l’el·lipse amb dos focus (S₁ à S₂) que fan de contrapès l’un per a l’altre. És una figura que inclou l’alteritat en el si del propi moviment gravitatori. Els exemples dels Estats Units (Washington D.C – Nova York), del Canadà (Ottawa – Toronto), del Brasil (Brasília – Sao Paulo), ens mostren que aquesta condició va més enllà de l’anomenada bicapitalitat en alguns estats. Curiosament, a Europa són estats petits els que tenen aquesta condició. Per exemple Suïssa, on la capital Berna té la meitat de població que Zurich, però també Liechtenstein, San Marino o Malta, microestats europeus que fan present aquesta lògica de l’alteritat en una estructura d’el·lipse. No volem dir amb això que ens calgui prendre’ls com a model per a una bicapitalitat, però sí com a signe d’una forma de fer amb el pes a voltes mortificant de la capitalitat. Cal dir d’altra banda que en el cas de Barcelona i la capitalitat de Catalunya, ja hi ha hagut urbanistes que han obert el debat sobre la bicapitalitat o el sistema de ciutat de ciutats[3].

Des d’aquesta perspectiva, cal subratllar que Barcelona té una experiència acumulada que pot ser-li molt útil a l’hora de considerar la possibilitat d’esdevenir capital d’un nou estat. De fet, podem dir ben bé que Barcelona ha estat ja de fet una cocapital de l’Estat espanyol en moltes èpoques i durant molt de temps. Ha estat focus de connexió i de difusió de corrents culturals, científics i de pensament d’Europa i d’arreu del món, ha estat lloc privilegiat d’encreuament de poblacions i corrents, tant interiors com exteriors a l’Estat espanyol. La seva vocació d’exterioritat l’ha fet lloc permanent de trànsits i de migracions, de transmissora en una estructura de xarxa, més propera a la lògica S₁ à S₂ que a la del significant amo funcionant tot sol. Dit amb els termes que hem fet servir abans: la ciutat de Barcelona ha fet present de manera especialment marcada l’existència d’una exterioritat i d’una alteritat en l’interior de la unitat sempre incerta de l’Estat espanyol, ha fet present l’S₂ en relació a l’S₁ de la capitalitat, fins i tot quan aquesta cocapitalitat de fet no li ha estat reconeguda com a tal.

Diguem doncs que Barcelona té ja una experiència acumulada  experiència acumulada de vocació d’exterioritat, que va des de la integració de diverses immigracions fins a la seva sensibilitat per la mobilitat deslocalitzada.

Quan es tracta de passar d’aquesta cocapitalitat de fet a una capitalitat de dret en un nou estat,  Barcelona en pot aprendre doncs del que ella mateixa ha estat en la seva història, seguint la llei psicoanalítica segons la qual és millor recordar per no repetir. I Barcelona ha estat sempre l’Altra per excel·lència, l’Altra capital en molts casos. Cal ara que sigui també una Altra per a ella mateixa, com ho ha estat per als altres.[4] Una capital també que no es miri tant a si mateixa com a voltes creu que la miren els altres (turistes i no). Una capital doncs ni melancòlica ni narcisista.

Dit d’una altra manera: Barcelona capital d’un nou Estat haurà de reinventar-se fent present aquesta vocació d’exterioritat que ha estat el seu tret fonamental, haurà de saber fer present aquesta alteritat per a ella mateixa i pel conjunt del nou Estat. Només així tindrà les millors possibilitats de sobreviure a mig i llarg termini als efectes sempre mortificants de la capitalitat.

[1] Tal com ens informa la Gran Enciclopèdia Catalana, (en línia), a l’entrada “cap i casal”.

[2] Aquí, ha estat sobre tot Manuel Castells qui ha insistit de fa temps en aquesta condició de les nostres formes actuals de vida. Vegeu ja, per exemple, el seu llibre La societat xarxa, Editorial UOC, Barcelona 2003.

[3] Per exemple, Jaume Masip Tresserra i Josep Roca Cladera, “Repensant el territori català: cap a una bicapitalitat catalana i metropolitana?”, ACE: Architecture, City and Environment = Arquitectura, Ciudad y Entorno [en línea]. 2011, Año 6, núm. 18, Febrero. P. 325-360.
[4] És una fórmula que manllevem a Jacques Lacan quan definia la posició femenina: “la dona esdevé aquest Altre per a ella mateixa, tal com ho és per a ell”. Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 732.