“No-tinc-por!” al Passeig de Gràcia

(Texto en español)

De nou, una riuada de gent als carrers de Barcelona. Ara al Passeig de Gràcia, una setmana després dels atemptats que van ensangonar les nostres estimades Rambles. Cal dir que això només pot passar a les ciutats i pobles que es fan existir a si mateixos com un sol subjecte. Un sol subjecte, fet de mig milió de persones, surt aleshores al carrer amb una sola veu cridant al mateix ritme : “No-tinc-por!”. No sabem qui és el primer que va dir aquestes paraules —era a la manifestació de polítics a la Plaça de Catalunya el dia després de l’atemptat— però són paraules que s’han contagiat fins esdevenir l’eslògan de tota una població. També el Rei de les Espanyes es va trobar cridant-les a mitja veu. No sabem qui és la primera persona que la va cridar però cal dir que va saber copsar en tot un col·lectiu aquell mateix gest del nen freudià que canta en la fosca per fer passar la por i no sentir-se sol. Freud: “Quan el caminant canta en la fosca, desmenteix el seu estat d’angoixa, encara que no per això hi vegi més clar”. Quan són mig milió de caminants cridant en la fosca del Passeig de Gràcia, encara que sigui a la llum del dia potser no hi veuen més clar, però s’acompanyen en l’angoixa. I de l’angoixa en treuen la certesa de l’acte —ara la referència és de Lacan—, l’acte que modifica el subjecte col·lectiu. Mig milió, doncs, de solitaris davant de l’horror del real com un sol subjecte, encara que aquest subjecte no hi vegi més clar.

Cal no menystenir un moviment així, tan inevitablement divers en el fons i en la superfície, quan és el d’una part tan majoritària de la població. Pot ser, és cert, un moviment emportat pel miratge alienant del poble que es vol “independent, sincer i original” —la referència és de nou a Lacan i el seu Seminari sobre “L’ètica de la psicoanàlisi” on parla d’aquests tres ideals de l’època que solen fer estralls—. Però pot ser també el col·lectiu clarament decidit a passar a l’acte quan es reconeix a si mateix como “el subjecte de l’individual” —expressió que trobem al seu text sobre “El temps lògic”— davant d’una conjuntura històrica que es repeteix. Pot ser també el reconeixement d’un nou subjecte polític al qual caldrà donar un estat de dret, tard o d’hora.

És per haver-ho menystingut que las forces unionistes —cal veure encara unió de què i per què—, sempre tan pagades d’elles mateixes, han fet errors tàctics, estratègics i polítics massa grossos. I això des de la gran manifestació a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 impugnant l’estatut de Catalunya, acte que va precipitar tot aquest moviment que ha quallat ja en un subjecte polític. L’opinió internacional, aquest Altre subjecte que llegim als diaris del món i que només existeix per un consens periodístic, ho ha sabut reconèixer ben aviat.

D’aquí que l’acusació de fer una utilització política de la manifestació del Passeig de Gràcia i del terrorisme sigui absolutament esbiaixada. El terrorisme és política. O, dit en termes de Clausewitz, és la política continuada amb uns altres mitjans. És política de guerra, d’exclusió radical de l’altre, però és política. I més encara si l’entenem com una política del símptoma, del malestar sorgit des de les parts més suposadament integrades als lligams socials. (Sí, Ripoll no és a Síria, és al bell mig de Catalunya). Doncs, és inútil denunciar una utilització política de la manifestació del 26-A pels independentistes o per qui sigui. Com deia un tweet: la prohibició de portar-hi banderes independentistes era per fer més lloc a les banderes espanyoles preparades ja a cada cantonada. Quan la gent se’n va adonar, independentistes i no independentistes, òbviament, van treure les seves de casa.

Resulta d’això que les forces unionistes més explícites han retret de seguida a l’Estat espanyol i al Gobierno de Madrid l’error d’haver posat el Rei Felip VI i Mariano Rajoy al capdavant de la manifestació, encara que —ben pensat— darrere dels Mossos i d’altres representants de les institucions que han intervingut tan encertadament per apaivagar els desastres dels atemptats. La xiulada monumental que van rebre Rei i Rajoy —la vicepresidenta Soraya se la va estalviar, diuen, per una indisposició a darrera hora que la va fer absentar— era més que previsible. És cert, era un error cantat que ni el semblant de bonhomia reial ni el del tancredisme de Rajoy podien justificar en nom d’una unitat que ells mateixos ja no creuen ni practiquen. Els seus rostres eren, en efecte, els de qui no sap massa bé què hi fa allà.

El Rei i l'actual govern espanyol, en lloc de venir a Barcelona a ser xiulats com ja sabien, haurien pogut contrarestar les raons de la xiulada recolzant decididament la mateixa manifestació convocada a Madrid a la qual van assistir... només unes cent persones (segons el diari "El Mundo"). Com entendre-ho?

Una part important d’Espanya, poc a poc, s’ha anat separant així de Catalunya. I amb això, sense saber-ho ni voler-ho —el desig, però, és sempre inconscient— ha anat fent més consistent aquest nou subjecte polític i col·lectiu que es diu Catalunya. Un subjecte que no sap encara ben bé qui és, com cada subjecte d’altra banda. Caldrà saber-lo interpretar, però mai menystenir-lo.

27 d’Agost de 2017

Independència i Trinitat

Nus de la Trinitat a Barcelona

De cop, sembla com si fossin les paraules les qui governen i els governs els qui fossin governats per elles, arrossegats com es veuen tant sovint pel seu poder. Les paraules, massa ràpides, corren més que els subjectes que les diuen, i molt més que els polítics que se’n fan, com se sol dir, els seus portaveus. És el que ens sembla que està passant aquests dies, per exemple, amb aquesta paraula: “Independència”. Dita i cridada per una multitud als carrers de Barcelona el passat onze de setembre —no calia escriure-la a cap pancarta de capçalera de manifestació per fer-la escoltar—, ha estat després inevitablement desplaçada, a voltes fins i tot silenciada, com una arma que es gira contra qui la brandava. El president Artur Mas, després de declarar que “tot és possible”, va haver de transformar-la uns dies després en una “Interdependència” potser més manejable políticament, després que Jordi Pujol l’hagués posat clarament en solfa: “la independència és impossible”. Tot i així, quant més impossible sembla més ressona l’eco del seu crit en la multitud, des del Passeig de Gràcia fins al Camp Nou. I quant més contestada i negada resulta des del govern central espanyol, més consistència pren per ambdues bandes. Sembla aleshores que obté la força d’aquelles paraules que resulten més afirmades quant més negades. És el que podem qualificar com un significant amo, —ho escrivim S₁—, el signe que aplega i dóna consistència a un grup, a tota una comunitat, però que també pot dividir-la de seguida per fer aparèixer el revers de tota identificació: la divisió del subjecte, la seva manca d’ésser, —ho escrivim $— que cap objecte ni ideal podrà mai curullar. I sí, a Catalunya es tracta avui d’una voluntat d’ésser que cap significant ni cap objecte podrà mai clausurar. D’aquí que la paraula “independència” tingui tanta força per aplegar i dividir alhora.

Calia però que algú, una dona i amb la força que dóna fer-se portaveu d’un milió i mig de persones, la tornés a dir ben clara a les portes del Parlament. Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ho deia així en ser rebuda per Núria de Gispert, presidenta del Parlament: la independència és el que volem i és el que cal que li encomaneu al nostre president com un desig irrenunciable. Com dir-li que no! Diguem-ne millor “estat propi”, reblarà uns dies després el president. Tot d’una, la paraula ens porta de nou l’embolic i no sabem com desfer-nos del seus efectes. Carme Forcadell és també qui va saber transformar la coneguda frase de Jordi Pujol, “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”, en aquella altra: “és català qui vol ser-ne”, des d’un discurs molt més dúctil a la fragilitat de l’ésser, a la seva buidor inherent.  Ser-ho és ara voler-ho, sense atributs ni complements que facin la seva condició d’ésser. És ben bé el desig ideal, que no cal ja que passi per l’alienació que suposa haver de demanar-ho. No cal tampoc passar per la feixuga condició de viure i treballar… De fet, és l’afirmació contundent que la buidor de l’ésser sempre tendeix, necessàriament, a cercar la identitat: $ --> S₁, escrivim-ho ara d’aquesta manera.

El problema arriba quan algú no només vol ser-ho, sinó que diu que ja ho és, quan afirma el seu ésser en un “Jo sóc” que omple d’atributs aquella buidor de l’ésser que es manifestava en una voluntat, quan l’omple de condicions i complements per fer-ne una identitat complerta. Aleshores el Jo es creu l’amo d’aquell ésser de llenguatge quan només n’és el serf. Aleshores comencen els problemes, el dia després de la festa. De fet, el que ve a dir-nos una anàlisi acurada és que la independència del Jo es més una creença que no pas un somni, una creença tan religiosa com qualsevol altra, tan dependent dels significants ideals que la governen com de la imatge de l’altre, de l’altre Jo on s’alimenta.

Teresa Forcades —sí, a voltes el significant té aquestes coses i anem de la Forca-d’ell a les Forcades—, la monja benedictina que es fa escoltar amb prou força i precisió en àmbits molt diversos, havia posat uns dies abans un toc d’atenció que cal no menysprear en absolut. Deia així: “la independència és un projecte de diversitat” comparable a “la pluralitat de la Trinitat cristiana”. No hi hauria veritable independència si no és en un vincle tan interdependent com el que implica el nus de la Trinitat, un nus que té una estructura molt sòlida: només cal que un qualsevol dels tres es deslligui perquè els altres dos quedin també de seguida deslligats. Però deslligats no seran independents, simplement no seran... diversos. Els lectors de Lacan —i Teresa Forcades sembla que n’és—, coneixem prou bé les virtuts d’aquest nus que fa la unitat trinitària. Però quina seria avui la trinitat catalana? Un misteri. El pare fa temps que és en declivi —Jacques Lacan dixit—, el fill segueix a casa sense trobar feina. I l'Esperit Sant? L'amor potser farà el lligam que falta, entre l’Espanya que fou i l’Europa que hauria de venir?

Seguint amb els vincles familiars, parem ara l’orella a un altre fet de llenguatge. Aquests dies escoltem un desplaçament prou simptomàtic quan es parla dels difícils vincles entre Catalunya i Espanya. De nou les paraules manen i de la metàfora del matrimoni, quan un dels dos consorts demana el divorci, estem passant a la metàfora dels germans, quan un dels dos reivindica més poder que l’altre.

Vist així, és clar que ens caldrà una trinitat allà on la dualitat no sap sortir-se’n. Sí, potser Europa.