28 de novembre 2021

Margaret Thatcher, The Ironic Lady


 











El 12 de febrer de 1984, la senyora Margaret Thatcher va ser convidada pel president George Bush a un sopar organitzat en homenatge seu a la Casa Blanca*. Ja asseguts a taula i sense seguir el protocol, en l'ambient distès de l'acte, el president dels Estats Units va donar primer la paraula al senyor Denis Thatcher per fer un brindis. És sabut que Denis sempre va mantenir la màxima discreció. Era a ella, Margaret, a qui li tocava fer els discursos, i a ell quedar-se sempre en un segon pla. Denis no volia fer una excepció a aquesta regla, tot i ser a invitació del president dels Estats Units, perquè era a ella a qui li corresponia ser l'excepció a la regla, a ella, Margaret Thatcher, The Iron Lady, i a ningú més. Denis el discret, doncs, es va aixecar del seu seient per respondre amb cortesia a la invitació de fer el primer brindis de la taula. I heus ací les seves paraules, acolorides amb els trets de l'humor britànic: «Com va dir Marco Antonio en entrar a l'habitació de Cleòpatra, no he vingut aquí per parlar». Punt. I es va asseure. Un moment de silenci i, de seguida, un esclat de rialles i d’aplaudiments de tots els comensals. Tots? No, no tots. La senyora Margaret Thatcher va romandre asseguda, el rostre inexpressiu —potser amb la mà serrant ben fort el ganivet o la forquilla, no ho sabem—, amb una expressió seriosa i hieràtica —a l'estil de Buster Keaton, però sense cap intenció de produir l'efecte de perplexitat humorístic del còmic americà.

Ella, Margaret Thatcher, sempre l'excepció a la norma, segons la seva pròpia norma. No era cosa de jugar amb l'ambigüitat sobre qui havia de tenir ben agafat a la mà el significant amo per determinar les significacions del discurs. I pel que fa a les relacions entre els sexes, no es tractava sobretot de quedar-se en la reivindicació d'una igualtat que ella considerava impossible, sinó de saber qui és que té a la mà aquest significant amo per marcar la diferència, ja sigui per sota o per sobre de les estovalles. Com va dir una vegada: «Tan aviat com doneu a les dones la igualtat amb els homes, es tornen superiors a ells»[1]. Per tant, la pregunta és qui marca la diferència, i no pas quina és la diferència. Cap concessió, doncs, a l’humor de Denis que, sens dubte, aquesta vegada havia parlat una mica massa fent servir l'ambigüitat del significant.

Alguns col·legues de Margaret Thatcher al Partit Conservador, així com els seus biògrafs, parlen sovint d’aquest tret de la Dama de Ferro: era incapaç d'entendre un acudit. A diferència de Denis i els seus compatriotes britànics, semblava que no tenia cap mena de sentit de l'humor. Fins i tot es diu que després de veure un episodi dels famosos Monty Python, calia explicar-li de què es tractava, descrivint-li l’humor del guió, dels acudits que s’hi feien.

I, tanmateix, també sabem com va arribar a mostrar una ironia subtil en els seus comentaris i en les seves intervencions en la família i en la política. Vegem-la, per exemple, en un altre moment solemne, el 2007, quan va tornar a fer història en convertir-se en la primera expresidenta vivent homenatjada amb una estàtua de bronze a les Cambres del Parlament. Aquesta estàtua, la trobem ni més ni menys que al costat oposat, enfront de la de Winston Churchill, el polític que havia estat el seu heroi de joventut. Tenint en compte que una estàtua anterior de Thatcher, exposada a la Guildhall Art Gallery de Londres, havia estat decapitada pels seus enemics més durs, quan aquesta nova estàtua de bronze va ser presentada públicament, va dir sense somriure: «Potser hauria preferit que fos de ferro, però amb el bronze ja farem. No s'oxidarà. I, aquesta vegada, espero que el cap es mantindrà al seu lloc.» I sí, de fet, el cap es manté al seu lloc, immune a qualsevol decapitació operada per la força de castració de la norma-mascle, la norme-mâle.

D’altra banda, ser l'excepció a aquesta norma era la millor manera de confirmar-la. Si la premsa militar soviètica l'havia batejada un bon dia com The Iron Lady, seguint l'heroi nord-americà de l'Univers Marvel,  The Iron Man, ella va adoptar de seguida aquesta nominació per anar pel món i fer-s’hi representar pels seus mitjans. De fet, en repetir l'expressió The Iron Lady, la Dama de Ferro, per anomenar-la críticament, ningú s’adonava que l'afirmava, encara més, com a Dama. Iron Lady, sí, però Lady després de tot. I ella ho sabia més que ningú. Aquest nomenament s'havia de prendre literalment. Acceptar el bronze de Churchill que tenia al davant era només una petita concessió al temps de la història que rovella les imatges, però per sota del bronze era el ferro que animava el desig decidit de The Iron Lady. I no s'havia de prendre de manera còmica, sinó com una ironia que no volia cedir res en la lluita pel maneig del significant fàl·lic. L'humor era per a la Dama només un refugi dels loosers, un recurs de qui accepta perdre i que, per tant, sempre pot ser sospitós de covardia.

Quan es tracta de Margaret Thatcher, la qüestió no és pas l’humor sinó la ironia, dos fenòmens relacionats però molt diferents en la seva estructura. Coneixem la lectura que Jacques Lacan va fer en el seu text Kant avec Sade d'aquell preciós comentari de Freud sobre «L'humor». En aquesta lectura, Lacan reprèn la diferència freudiana entre l’acudit, sempre equívoc, i l'humor per definir-lo com «el trànsfuga en el còmic de la funció mateixa del superjò»[2], una manera d'apaivagar el seu sadisme exercit sobre el jo del subjecte. Un superjo que no accepta ser trànsfuga en l'humor és un superjo de ferro que pot imposar una cosa i la contrària, A i no A alhora, sense despentinar-se. Heus aquí la llei de ferro de la Dama que sabia molt bé que la veritat canvia de cara amb el pas del temps, però que cal romandre sempre amb la mateixa cara si es volen manejar els efectes de la significació des del lloc de la veritat en el discurs.

Va ser també amb aquesta ironia sense humor que va saber afirmar la seva relació amb el poder en política: «Ser poderosa —li agradava dir— és com ser una dama. Si has de dir a la gent que ho ets, és que ja no ho ets». O també: «En política, si vols dir alguna cosa, pregunta-li a un home; si vols que es faci alguna cosa, pregunta a una dona». En tot cas —podem afegir— cal preguntar sempre, i preguntar a qui sap manejar el significant, passant del dir al fet.

De ben segur, la frontera entre la ironia i el cinisme roman sempre borrosa, difícil de localitzar quan es tracta dels efectes de la veritat en «la política de les coses» —per utilitzar l'expressió de Jean-Claude Milner[3]—, una política de l'objectivació de l’ésser parlant que no té en compte la seva singularitat, una política que avalua els éssers parlants «en massa, en cos i ànima» amb la finalitat d’un control social. Quan es tracta de «la política dels éssers parlants», no n'hi ha prou amb saber manejar el significant amo i governar els seus efectes de significació, sinó que cal tenir en compte els efectes de gaudi que aquest maneig té en els cossos parlants, i més precisament en allò que s'escapa del significant fàl·lic, de la norma-mascle (norme-mâle, normal).

Des d'aquesta perspectiva, la relació de la Dama de Ferro amb la qüestió sexual i la norma masculina no ha estat tan clara i definidora com es podria suposar. Es conegut el seu antifeminisme declarat: «Les feministes m'odien, no? I no les culpo. Perquè jo odio el feminisme. És un verí.» Aquí res d’ambigüitats, és el rebuig radical de qualsevol reivindicació femenina per oposar-se a la  norma-mascle. La seva posició sobre l'homosexualitat va variar, però, segons el context. A més dels efectes devastadors de les polítiques neoliberals de Thatcher portades al límit —recordem la famosa repressió i la victòria de Thatcher sobre la vaga dels miners el 1984—, l'homofòbia de la Dama va ser un dels leitmotiv de les revoltes socials de finals dels anys 70’ i 80’. Durant la dècada de 1960, Thatcher va ser un dels parlamentaris que va votar per despenalitzar l'homosexualitat, un gest sens dubte lloable. No obstant això, va ser un govern de la Dama de Ferro que l'any 1988 va tenir el dubtós honor d'introduir la primera llei homòfoba del Regne Unit, l'infame «Secció 28», que prohibia a les autoritats locals «fomentar l'homosexualitat» en l'educació o en les publicacions, o bé difondre «qualsevol idea de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar». La posició homòfoba de Thatcher li va valer, per descomptat, totes les crítiques i l’oposició dels moviments LGTB que van veure suprimides part de les seves activitats, de vegades per autocensura per por a incomplir la llei, fins i tot si no hi va haver una persecució civil en contra d’ells. No va ser fins al 2003 que es va abolir la llei de la Dama i que l'any 2009 David Cameron va demanar perdó públicament per aquesta llei, amb uns motius no massa clars d’altra banda, cal dir-ho, raons que la Dama no hauria acceptat mai: «Estàvem equivocats —va dir Cameron—. Era un tema emocional. Espero que ens puguin perdonar». Demanar perdó d'aquesta manera no era pas l'estil de la Dama de Ferro: You turn if you want; the lady’s not for turning —«Canvieu de direcció si voleu, la dama no està per canviar de direcció», i sobretot no per una qüestió d'emocions. Ella no volia deixar-se guiar pels feelings.

Sens dubte, com va assenyalar Jacques-Alain Miller, la fascinació que exercia el subjecte Margaret Thatcher, fins i tot en els seus adversaris, va ser aquest «desig decidit». El cito: «Què era el que els va fascinar, si no és el seu desig? Desig decidit, resolt —sí, que ha trobat la seva solució, i que per tant és imperiós, imperatiu. En aquest cas, podríem establir l'equació desig = deducció. El subjecte dedueix les conseqüències de les seves premisses sense deixar-se aturar ni pels afectes, ni pel sentit comú, la decència, la humanitat, this kind of things, per qualsevol dany col·lateral. El que s'anomena jusqu’auboutisme —fins al final a qualsevol preu— és la identificació amb el QED (quod erat demostrandum[4]. És el maneig del significant amo d'una manera completament lògica, però sense cap senyal de divisió subjectiva, mentre amaga la divisió del subjecte que queda sota les estovalles, reprimit sota la barra del discurs de l’amo, sense cap mena de vergonya o de culpa. I això podia arribar, en un episodi increïble de la guerra de les Malvines amb l'Argentina el 1982, «a enviar al fons del mar la inofensiva carraca flotant —el vaixell Belgrano— amb 321 joves màrtirs a bord»[5], d'una manera tan cruel com absolutament gratuïta. Ironia sense vergonya, lògica sense divisió, aquesta va ser la norma-mascle de La Dama de Ferro que va signar en la història d’occident la impotència de l'humanisme per tractar el gaudi Altre.

Cal no menysprear les paradoxes de la fascinació que exerceix aquesta posició. Es va fer especialment evident en el moviment punk, que va tenir el seu notable creixement al Regne Unit sota els successius governs Thatcher. A la ferotge ironia de la Dama, aquest moviment va respondre amb una altra ironia. És el cas del gran èxit que va tenir la banda de punk batejada com els Notsensibles, l'any 1979, just després de la primera victòria de Thatcher a les eleccions generals, amb una de les diverses cançons dedicades a la Dama de Ferro. Ironia contra ironia, potser la més ferotge és que aquesta cançó és considerada avui com ben favorable al prestigi de la Dama de Ferro. Aquesta cançó es va incorporar, després de la seva mort el 2013, com a himne de campanya del Partit Conservador al Regne Unit. En la seva versió en directe més reproduïda, represa a la pel·lícula The Iron Lady, —not so good, però amb una Meryl Streep brodant el personatge—, la lletra de la cançó és tan curta com el seu títol, i el seu títol més curt encara que la frase de Denis el discret a La Casa Blanca. Aquest títol inquietant és la frase que es repeteix seguint el ritme extasiat de la bateria: I’m in Love with Margaret Thatcher. Punt.

 

Intervenció a les 51 Journées de l’École de la Cause freudienne (París20 de novembre de 2021) sobre La norme mâle.


[1] Les cites de frases de Margaret Thatcher es troben a les seves diverses biografies, i també als Webs dedicades a ella.

[2] Lacan, J., « Kant avec Sade ». Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 769.

[3] Milner, J.-C., La politique des choses. Éditions Verdier, Paris 2012.

[4] Miller, J.-A., « Il n’y a pas de Maître du Maître », a La Règle du Jeu, abril 2013, consultable on-line: https://laregledujeu.org/2013/04/20/13115/il-n’y-a-pas-de-maitre-du-maitre/

[5] Miller, J.-A., « Le masochisme français », Le Point, 26 de novembre de 2009.

15 de novembre 2021

Carta de Sigmund Freud a una mare (Sobre l’homosexualitat)




Torna, de tant de tant, la cançoneta que Freud i la psicoanàlisi serien homòfobs, heteropatriarcals i unes quantes coses més. La cosa es fa més curiosa quan escoltem aquest prejudici en alguns discursos acadèmics i en algunes veus dels anomenats «estudis de gènere». Freud es defensa tot solet, només cal llegir-lo bé. Tanmateix, aquí va una mostra per contradir aquests prejudicis. Es tracta de la resposta de Freud a una mare americana, publicada fa poc a The American Journal of Psychiatry, April, 1951, 107, No. 10, pp. 786 and 787. N’adjuntem el text original en anglès i el document manuscrit de la mà de Freud. (M.B.)

* * *


9 d’abril de 1935

PROF. DR. Freud

VIENA IX., BERGGASSE 19

Benvolguda senyora [Esborrat]

Dedueixo de la seva carta que el seu fill és homosexual. M’impressiona molt el fet que no mencioni aquest terme vostè mateixa en la seva informació sobre ell. Puc preguntar-li per què ho evita? L’homosexualitat no és cap avantatge, però no és res de què avergonyir-se, ni és cap vici, ni cap degradació, no es pot classificar com a malaltia; considerem que és una variació de la funció sexual produïda per una certa aturada del desenvolupament sexual. Molts individus molt respectables de l’època antiga i moderna han estat homosexuals, alguns dels homes més grans, entre ells (Plató, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, etc.) És una gran injustícia perseguir l’homosexualitat com a crim i també és una crueltat. Si no em creu, llegeixi els llibres de Havelock Ellis.

En preguntar-me si jo puc ser d’ajuda, vol dir, suposo, si puc abolir l’homosexualitat i fer que l’heterosexualitat normal prengui el seu lloc. La resposta és, de manera general, que no podem prometre aconseguir-ho. En un cert nombre de casos aconseguim desenvolupar els gèrmens deteriorats de tendències heterosexuals, presents en tot homosexual; en la majoria dels casos ja no és possible. És una qüestió de la qualitat i l’edat de l’individu. El resultat del tractament no es pot predir.

El que l’anàlisi pot fer pel seu fill funciona en una línia diferent. Si és infeliç, neuròtic, esquinçat per conflictes, inhibit en la seva vida social, l’anàlisi pot aportar-li harmonia, tranquil·litat, plena eficàcia, tant si segueix sent homosexual com si ho canvia. Si vostè considera que ell hauria de fer una anàlisi amb mi —no espero que ho vulgui—, ell hauria de venir a Viena. No tinc cap intenció de marxar d’aquí. Tanmateix, no deixi d’enviar-me la seva resposta.

Atentament, amb els millors desitjos,

Freud

P.S.

No em va resultar difícil llegir la seva lletra. Espero que no trobi llegir la meva lletra i el meu anglès una tasca més difícil.


* * *

Benvolgut DR. KINSEY:

A continuació us adjunto una carta d’un gran i bon home que podeu conservar.

D’una mare agraïda



* * *

April 9th 1935

07 de novembre 2021

La força centrífuga










Felipe II no va conèixer mai altres lligams que els de l’Imperi de l’obediència. El propòsit de portar la Inquisició als Països Baixos, d’establir-hi el govern espanyol, fa palès  que no coneixia ni els flamencs, ni els pobles lliures, ni fins i tot els éssers humans. Aquelles províncies tan allunyades, tan estrangeres a Espanya i que podien trobar molts altres representants del poder [maîtres], només podien mantenir-se per la força de les lleis.

Montesquieu[1]

  

Res del que passa a Espanya en la política pot entendre’s sense aquest tret diferencial que consisteix, precisament, a rebutjar qualsevol fenomen diferencial en el seu si. El saber popular en va fer emblema amb una interpretació que venia del discurs de l’Altre: Spain is different. Però era per acabar dient que el diferent era l’altre que s’expulsava del seu si. Evocar el destí segregat de la cultura i del poble àrab, de la cultura i del poble jueu —n’hi ha d’altres—, segregació que va marcar el floriment del gran «segle d’or» espanyol sincrònic amb el declivi de l’Imperio —oh Góngora! oh Gracián!—, és un tòpic que es pot verificar, però, per la historiografia, per l’explicació dels fets, però més encara pel lloc des d’on es fa aquesta explicació, el lloc des d’on s’enuncia la historia mateixa: un centre centrífug. És una força i una inèrcia sense la qual tampoc pot entendre’s la geografia actual i la manca de veïnatge amb què l’imperi espanyol va anar perdent terres i pobles, bous i esquelles a cada fuetada de la seva força centrífuga. I segueix sent així, mal que ens pesi. Una lectura de l’excel·lent llibre de Blandine Kriegel sobre l’origen de les Repúbliques a Europa, —no, no va ser a França, va ser als Països Baixos— com una reacció a l’imperi sanguinari de Felipe II, n’és un episodi original i paradigmàtic per tal d’entendre fets decisius de la política actual. Brussel·les i Ambres en serven la memòria. De Felipe II a Felipe VI, cinc segles i només un pas.

És «la força centrífuga» pròpia dels nacionalismes enyorosos d’èpoques imperials, una força que, malauradament, ha travessat segles, moviments socials, polítiques a dreta i esquerra, vincles amb la llengua, la literatura, el pensament, amb totes les pràctiques i experiències que hi van associades. La seva justificació acostuma a ser sempre la mateixa: són ells, els altres, qui s’allunyen del centre, qui se’n volen independitzar per trencar la santa unitat nacional. Aquesta profunda creença del poble espanyol ha fet impossible la creació d’una nació en el sentit modern de la paraula, equiparable a nacions com França, Itàlia, Alemanya o Gran Bretanya. De fet, reprenent la coneguda definició que s’aplicava sovint a Catalunya —una nació sense estat—, podem dir ben bé que Espanya ha estat sempre un estat sense nació. I això és ara un fet més colpidor encara, quan els estats-nació d’Europa mostren les seves escletxes, el seu declivi imparable.

La dificultat actual per definir Espanya com una nació de nacions —Oh Bertrand Russell!—, com un estat plurinacional, mostra aquesta paradoxa lògica i política que, en les seves darreres conseqüències, no pot fer altra  cosa que expulsar del seu si la diferència mateixa que la podria constituir com a tal. No és només un centralisme —com el que trobem a l’Estat francès—, és un centralisme centrífug.

Un exemple: aquest text mateix no pot ser llegit avui al conjunt de l’Estat espanyol, fins i tot per alguns a Catalunya, sense els oficis del traductor. I si ho és —Google us servirà—, ho serà com un al·legat a la independència i no com un intent més de conversa.

Alerta, però! Aquesta força centrífuga s’alimenta avui al seu revers d’una força centrípeta, una inèrcia que havia quedat ocultada per molts que havien confiat en l’anomenada «transició» després de la mort del dictador. És el centre de gravetat d’un univers sense Altre on un forat negre s’empassa tot allò que s’hi pugui apropar, però també tot allò que vulgui sortir de bo per mantenir-s’hi a una prudent distància. Ho anomenen a vegades «franquisme sociològic» però no és només això. De fet, l’esquerra política espanyola, i també una part de la catalana, en participa més enllà de les seves declaracions d’intencions i, sobretot, després de la negació de les seves intencions declarades: l’anomenat Pacte d’Abril de 1977 del Partit Socialista de Catalunya, avui renegat (Verleugnung) de manera tan negligent, n’és un exemple inesborrable. Aneu-hi.

Avui, tanmateix, aquest forat negre apareix al bell mig d’Europa com una força centrífuga cada cop més comparable a la que travessa Polònia o Turquia, però també la Gran Bretanya mateixa. Així, el que havíem detectat i anomenat fa uns anys com a «símptoma Catalunya» a l’Estat espanyol és ja avui un símptoma al cor de la vella Europa. I si Europa no sap tractar-lo com cal —és a dir, com es mereix—, deixarà de ser l’Europa que volien els seus impulsors i que molts volem encara. Heus ací la lògica de la conjuntura en la qual ens trobem, encara.

 

[1] Citat per Kriegel, Blandine. La République et le Prince moderne. Presses Universitaires de France. Edició de Kindle. Lectura aconsellada fa temps per Jacques-Alain Miller i que, no ens cansem de dir-ho, és cabdal per entendre l’Europa d’avui.

(Imatge de capçalera: Montesquieu)