Vaig trobar-me amb el llibre sobre “La Deessa Blanca” de Robert Graves ja fa uns quants anys –a començaments de la dècada dels 80’[1] –, a través d’una referència molt enigmàtica que en feia el psicoanalista Jacques Lacan en un dels seus escrits. Altres lectors dels escrits i seminaris de Lacan han fet aquest encontre amb Robert Graves a través d’aquesta única referència, que és molt breu i que després llegiré, sobre la funció simbòlica del pare i dels seus noms al llarg de la història. Quan la vaig llegir, vaig anar de seguida a comprar el llibre de Robert Graves per mirar de desxifrar aquella referència. Ja coneixia la seva obra per l’èxit mediàtic de “Jo, Claudi”, però trobar-me amb “La Deessa Blanca” va suposar un abans i un després. De fet, la seva lectura va resultar tan enigmàtica i difícil com la referència del text de Lacan que m’hi va portar.
En submergir-me en “La Deessa Blanca”, de seguida vaig entendre que no es tractava d’una obra teòrica d’antropologia, malgrat totes les seves referències erudites, ni tan sols d’un tractat de mitologia, sinó que es referia fonamentalment a una experiència, diguem-ne poètica si volem retornar al terme poíesis el seu sentit original, el d’una experiència de creació estètica, fins i tot d’una il·luminació. Com diu Pedro de Montaner, es tracta més aviat d’una “hierofania”, és a dir una revelació o “una aparició divina”.[2]
Podríem entendre-ho fins i tot en el sentit que tenia l’experiència de les “epifanies” per a James Joyce, és a dir, moments de revelació sobtada, una experiència psíquica extraordinària sorgida, però, de la percepció dels fets més quotidians i trivials. De fet, si hem de seguir aquest fil, que també esmenta en Pedro de Montaner, és una experiència que tenia per a Robert Graves una relació molt íntima i directe amb els malsons que havia tingut uns anys abans i on se li havia fet present, de manera explícita, l’estranya experiència de la Deessa Blanca. Trobem el primer testimoni d’aquesta experiència en un breu poema publicat l’any 1924 amb el títol “A History”, Una Història. També podria, però, portar el títol “A Nightmare”, Un Malson. Paga la pena de llegir-lo ara i aquí, encara que sigui amb el meu mal anglès:
The surest proof that the Talents chose
For this world's way, the perverse and cruel,
Is that in all recorded history
Only one war ended as it should:
The war of King Atahualpa with the Moon,
Which the Moon, as everyone knows, won.
I d’assajar-ne una traducció:
La prova més certa que els Talents escolliren
un camí per a aquest món, el pervers i cruel,
és que en tota la història que s'ha registrat
només una guerra acabà com calia:
La guerra del rei Atahualpa amb la Lluna,
una guerra que la Lluna, com cadascú sap, guanyà.
No m’estendré sobre l’actualitat, política i social, que podem escoltar avui en aquest poema tan punyent com irònic. Els Talents, les forces del destí que governen el món amb la seva successió de guerres i conflictes, són perversos i cruels. Segons el poema, de totes aquestes guerres només una va acabar com calia: la guerra que Atahualpa, el darrer sobirà de l’Imperi Inca, va perdre, no contra els conqueridors castellans –i aquí trobem ja una gran ironia en el poema– sinó contra la Lluna, el principi femení per excel·lència que Robert Graves igualarà després a les forces de la Deessa blanca. L’altra ironia, potser la més certa, és que el poema digui, “com cadascú sap”, perquè això només ho sabia Robert Graves mateix, o, per dir-ho millor, això només ho sabia l’inconscient de Robert Graves quan li parlava en somnis. I sobretot quan eren malsons.
 |
| Conversant amb William Graves a Deià |
Si el poema porta aquest títol, “A History”, Una Història, em sembla que és precisament perquè ens parla d’un fet real que va més enllà de la ciència de la Història, on molts han discutit la veritat o no de la deessa blanca com una entitat prèvia al patriarcat i a les religions monoteistes, una realitat suposada en les societats anomenades matriarcals. El poema ens parla d’un real i d’una veritat que pertanyen al regne d’una Altre història i que és, deixeu-me dir-ho així, la història mateixa del llenguatge, la que fa que l’ésser humà sigui un ésser de i en el llenguatge.
Ningú sap ben bé quin és i on és l’origen del llenguatge, encara que tothom cregui saber què es el llenguatge, i encara que molts creguin trobar-lo en tal o qual part del codi genètic o ves a saber a quina circumval·lació cerebral. El seu origen i el nom del seu veritable lloc és tan incert com la pròpia Deessa Blanca, la que pot visitar-nos una nit qualsevol a cadascú de nosaltres per dir-nos el més real de la seva força creadora. Algú altre, –Sigmund Freud per anomenar-lo– també després d’un malson, li va donar el nom d’inconscient. És, però, un nom com qualsevol altre i, segons el psicoanalista Jacques Lacan, no és necessàriament el millor. N’hi ha d’altres. Un altre escriptor, Josep Carner, el nostre “príncep dels poetes” com l’anomenen, també va donar-li un nom prou interessant en una petita obra de teatre escrita durant el seu exili mexicà, l’obra titulada “El Ben Cofat i l’Altre”. Tornem per aquest camí a l’imperi dels inques. Trobareu allà un curiós personatge femení entre els noms de les divinitats asteques que formen el context de l’escena, una dona que porta un dels noms potser més adients i paradoxals de la Deessa blanca. Aquest nom és La Sense Nom, que és un nom sens dubte, el nom de l’Altra per excel·lència, l’Altre que no sabem anomenar però que és en l’origen de tots els noms que puguem inventar-nos. És alhora, tal com Robert Graves diu de la Triple Deessa o Deessa Blanca, la deessa “que no té cap pare”[3], que no pot prendre el nom de cap pare. Però és, alhora, la que rau en el sentit de cada nom, i també en cada nom del pare.
Què és, doncs, aquesta experiència fonamental que Robert Graves explora a “La Deessa Blanca”? És el testimoni d’una experiència tan real com inefable, tan creadora com destructora, tan reveladora com paorosa. La Deessa Blanca no és aleshores un concepte que puguem definir com ho fem amb les paraules del diccionari, no pertany al camp de la ciència, però tampoc al camp de la ficció pura i simple. És una experiència de llenguatge d’una força creadora que pot ser tan benèfica com malèfica.
Hem d’anar, doncs, més enllà de les referències i discussions antropològiques sobre la realitat o no de la Deessa Blanca en les divinitats anteriors al patriarcat i a les religions monoteistes que han regnat a Occident després del cristianisme. Són referències que poden ser més o menys discutibles però que no ens diran, en tot cas, res de veritat sobre el fet de la seva experiència.
Aleshores, ens podem fer de manera ben justificada la pregunta: D’on prové aquesta enigmàtica i meravellosa Deessa Blanca? Quin és el seu origen que s’enfonsa en la nit dels temps per dir-nos el més real i veritable de la creació i, goso dir, el més real i veritable del llenguatge mateix on fem, cadascú de nosaltres, l’experiència del seu sentit creador?
En aquest punt, no puc deixar de referir-me també a un altre il·luminat insigne d’aquestes terres, algú a qui he dedicat algun temps d’estudi i de lectura atenta, algú que també va confrontar-se de manera decidida, tan dramàtica com creadora, amb l’inefable del llenguatge i amb l’alteritat irreductible que fa present el femení com a força originària de la paraula i de les lletres. Em refereixo a mestre Barbaflorida, Ramon Llull. No és prou coneguda encara una de les seves revelacions més fonamentals que ha sorprès a alguns, pocs, dels seus estudiosos. És una revelació que podem posar en sèrie amb la més coneguda Revelació a la muntanya de Randa on li fou transmesa la forma i manera de construir la seva famosa Ars Magna. Aquesta segona revelació li fou donada després d’una crisi subjectiva, de tall clarament melancòlic, de retorn d’un dels seus innombrables viatges, aquesta vegada de Gènova. Després de l’anomenada “crisi de Gènova” Ramon Llull va escriure un preciós llibret anomenat “Lo sisè seny lo qual apel·lam affatus”, el sisè sentit que anomenem “Afat”. Es tracta de la seva convicció de l’existència d’un sisè sentit, en contra de la reducció als cincs sentits clàssics que es consideraven des d’Aristòtil, un sisè sentit que determinaria tots els altres, el sentit de la paraula i del llenguatge, tan real com els altres, i que s’anomena Afat. Hi ha un interessant debat també sobre quin és l’origen d’aquest terme en l’obra lul·liana. Cap hipòtesi de les que s’han fet és del tot bandejable, però la més veritable i consistent amb l’obra de Llull és acabar admetent que el nom “afat” (o affatus en llatí) prové de... l’afat mateix, és a dir del llenguatge. El nom d’afat prové de l’experiència singular i irreductible que el propi subjecte Ramon Llull va fer del més real i veritable de l’estructura del llenguatge on es desenvolupa la seva relació amb els altres éssers que parlen, i molt especialment de la seva tortuosa i fructífera relació amb el seu Déu anomenat Amat.
Llegint Ramon Llull amb Eduard Moyà a la cova
del bosc de Son Gallard
De la mateixa manera que podem dir, aleshores, que el nom d’afat prové per a Ramon Llull del sisè sentit que és el sentit de la paraula i del llenguatge, de la mateixa manera podem sostenir que el nom de la “Deessa Blanca” prové finalment per a Robert Graves, més enllà de totes les disquisicions erudites, de la seva pròpia experiència amb la Deessa Blanca com a principi femení de la creació.
Seria això quedar-nos en el regne de la simple metàfora, com un recurs més o menys elegant per sortir del pas? Una metàfora no és mai simple i, tal com Robert Graves escrivia en la seva postdata de 1960 al seu llibre, tot responent a les crítiques suposadament científiques sobre la seva construcció de “La Deessa Blanca”: “admesa la primera metàfora, la segona la segueix lògicament –si és que no són res més que metàfores [la paraula són està subratllada al text per Robert Graves mateix].”[4]
Diuen, generalment per menysprear-ho, que un somni no és res més que un somni, fins i tot quan es un malson com pot ser-ho el de La Deessa Blanca. Però precisament perquè una metàfora sempre és més que una metàfora, el somni de la Deessa Blanca pot ser igualment decisiu en la descoberta d’una veritat que rau en el més real de l’ésser de paraula que som els éssers humans. I aquesta veritat ens diu que, tant per als homes com per a les dones, l’alteritat que el llenguatge ens fa present amb el seu poder creador és una alteritat del mateix ordre que l’alteritat radical que el femení fa present en els éssers que parlen. Parlar i escoltar, fins i tot només pensar, és ja estar habitat, encara que sigui sense saber-ho, per la Deessa Blanca.
Robert Graves ho sabia, sabia també, com escriu una mica després, que “no hi ha poeta de la Musa que pugui adquirir consciència d’Ella [...]”. I sabia que, més enllà de cada experiència singular que en faci cadascú, “la Deessa espera”, és allà com una alteritat irreductible que sempre escaparà a la seva millor definició, a qualsevol representació, imatge o símbol, que en puguem concebre.
Potser aleshores podrem començar a entendre, encara que només sigui una mica, aquella referència a l’obra de Robert Graves de Jacques Lacan que esmentava al principi, aquell paràgraf igualment enigmàtic que ens obre un camí a la seva lectura i que ara els llegiré per concloure:
“Com saber si, tal i com ho formula Robert Graves, el Pare mateix, el nostre pare etern, el de tots i cadascú, no és sinó Nom entre d’altres de la Deessa blanca, la que en el seu dir es perd en la nit dels temps, pel fet de ser la Diferent, l’Altra per sempre en el seu gaudi –talment aquelles formes d’infinit que només comencem a enumerar sabent que és ella la que ens suspendrà a nosaltres.”[5]
Doncs aquí som, enumerant els noms infinits de la Deessa Blanca.
Deià, 18 d’octubre de 2025
[1] En l’edició d’Alianza Editorial, Madrid 1983.
[2] P. de Montaner, “Robert Graves en el Huerto de los Naranjos: la Mallorca mítica y mágica gravesiana”, Llibres Ramon Llull, Palma de Mallorca 2024, p. 12.
[3] Robert Graves, “La Diosa Blanca”, Alianza Editorial, Madrid 2014, p. 148.
[4] Robert Graves, La Diosa Blanca, Alianza Editorial, Madrid 2014, p. 643.
[5] Jacques Lacan, « Préface à L’Éveil du printemps », a Aitres écrits, Ed. du Seuil, Paris 2001, p. 561. (Traducció nostra.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada