19 d’octubre 2006

El CPCT: una xarxa pel subjecte "linkless"











El terme de “precarietat”, tan vinculat al destí actual del subjecte anomenat “postmodern”, serveix per indicar en primer lloc una feblesa en els vincles socials que porten aquest subjecte a una situació d’exclusió cada vegada més extrema. La precarietat econòmica i la precarietat en els vincles socials solen ser l’index d’aquesta feblesa creixent del subjecte en el món simbòlic.

És el que ha justificat que poguem parlar de “precarietat simbòlica” en relació a la nova clínica que trobem en els CPCTs. El subjecte que arriba al CPCT és sovint un subjecte que pateix aquesta precarietat simbòlica traduïda en diverses formes de segregació i d’exclusió social. I la psicosi s’associa sovint a aquestes formes de segregació. El subjecte psicòtic és precisament aquell que queda fora del discurs i del vincle social, fins arribar a ser un subjecte sense vincles amb l’altre, un subjecte que podem qualificar de “linkless”.

Se sol dir que el grau d’inserció i d’importància d’una persona en el món actual de la globalització es mesura pel nombre de salts que el separen i que hauria de fer en els seus vincles socials per arribar a contactar amb el president dels EEUU.

Hi ha qui té, per exemple, el privilegi d’estar a només un salt del president dels EEUU. Normalment, i en contra del que solem pensar, són només tres o quatre. Però n’hi ha qui n’està a dèu, potser a vint salts, o fins i tot potser a dos-cents trenta, cosa que avui podria ser d’altra banda un index de seguretat, encara que fos en la més absoluta precarietat... És una manera molt pragmàtica d’entendre i d’avaluar el subjecte postmodern. Podria ser una pregunta per mesurar el grau de feblesa simbòlica, de precarietat de cada subjecte quan arriba a demanar una forma de tractamnt del seu malestar: Quants salts pensa vostè que el separen del president dels EEUU? Podríem mesurar així el grau d’inserció, d’integració d’aquest subjecte, el seu grau de salut en el món de les precarietats simbòliques.

Posin la nociò psicològica de “adaptació a l’entorn” o de “integració de la personalitat” en lloc del “president dels EEUU”, lloc que nosaltres designem amb el terme de “significant amo”, i tindran les formes d’avaluació psicològica dels subjectes que sovint se’ns proposen avui des d’una ideologia que funciona amb aparença de cientificitat.

La psicoanàlisi parteix d’una concepció absolutament diferent del subjecte. Sap que quan es tracta del subjecte de l’inconscient, del subjecte del malestar del símptoma, del subjecte que pateix o que obté plaer del seus fantasmes, aquestes formes d’avaluació són una forma més de cofondre el subjecte i el seu jo on noés es representa en l’imaginari, una forma d’esborrar el que anomenem subjecte dividit, el subjecte que no pot definir-se per la identitat del significant amo. Sap que finalment els salts que el separen d’aquest significant són relatius als seus ideals, als seus fantasmes, al seu propi inconscient. Sap que el veritable significant amo, el seu lloc en l’estructura subjectiva, és l’inconscient mateix, allò que se li escapa de més essencial en la vida. El subjecte que tracta la psicoanàlisi pateix d’aquesta precarietat estructural, la de no ser mai idèntic a si mateix a causa de l’inconscient. Aquesta no identitat té també efectes molt benèfics perquè el subjecte, quan no es confon amb el seu jo, amb els seus significants amo, sol ser molt més tolerant amb el seu propi gaudi i amb les formes de gaudi dels altres.

Cap persona és idèntica al lloc que ocupa; heus ací la precarietat estructural que imposa el subjecte de l’inconscient.

La bona pregunta des d’aqueta perspectiva seria doncs: a quants salts del president dels EEUU està... el propi president dels EEUU? Deu volgués que n’estigui a més de quatre o cinc, que fos ben poc normal en això, malgrat que ens temem tot al contrari, que últimament Déu està del cantó de la identitat impossible del subjecte de l’inconscient, la identitat impossible del subjecte amb ell mateix per tancar la fenedura que el fa, finalment, un exiliat de si mateix.

El subjecte analitzant que mirem de produir en el CPCT és un president dels EEUU que sap que està cada vegada a més salts de distància del president dels EEUU, és un subjecte que sap que els seu jo és d’una precarietat absoluta, gens relativa, quan es tracta de saber alguna cosa del desig que l’atia i del gaudi que el mossega. Però sap també que és a través d’aquesta precarietat que pot fer un nou ús del seu símptoma.

Així, la pregunta que podem fer-nos des de la psicoanàlisi per avaluar la posició del subjecte és més aviat: quants salts el separen de la seva divisió subjectiva, del seu inconscient?

La psicoanàlisi d’orientació lacaniana intenta formalitzar aquesta distància en cada cas amb un instrument molt precís que Jacques Lacan va inventar en la forma d’un objecte, el famós objecte a. El salt decisiu que em separa de mi mateix es diu objecte a i no el pot mesurar cap significant amo.

La bona pregunta serà aleshores: quants salts em separen del meu objecte a?

Jacques Lacan va introduir una bella imatge per estudiar les paradoxes d’aquests salts del subjecte amb el seu objecte, la imatge de la paradoxa d’Aquiles i la tortuga. És sabut que quan Aquiles havia fet un pas par atrapar la tortuga, aquesta ja havia avançat una miqueta més amb un altre pas. I així una vegada i una altra, fins entendre que Aquiles i la tortuga no s’havien de trobar mai, talment el subjecte i el gaudi de l’Altre.

El subjecte psicòtic té un problema afegit, i és que ell mateix encarna sovint en el real de la seva història, a voltes de la manera més descarnada, aquesta dimensió de l’objecte del gaudi de l’Altre.

Situaré breument un exemple: un subjecte jove que endevina en el seu encontre amb un analista el que ell ha estat en la seva infantesa per a la parella parental, parella de pares dels quals és fill adoptiu però que de fet, no podem assegurar que l’hagin adoptat a ell mateix com a subjecte... Més aviat a l’inrevés, el rebuig amb què l’han deixat caure redobla el lloc que els pares adoptius li tenien reservat en el seu fantasma: el de ser testimoni intocable però també necessari de les seves relacions sexuals.

No és pas fàcil de fer-se una història, un vincle amb els altres, a partir d’aquesta condició de ser l’objecte de gaudi dels altres, dels pares en primer lloc, sobre tot quan es troba repetint amb els seus altres, parelles, companys de lligams i deslligams en la vida, una i altra vegada l’impasse que suposa mantenir aquesta posició fins fer-se excloure, fins fer-se rebutjar de l’altre, i encarnar així de diverses maneres el lloc del rebuig, de la segregació i de la precarietat simbòlica i social.

Posició d’objecte que es tradueix en una passivitat extrema, depressiva, malencòlica fins i tot, i en un pendent a les addiccions on mira d’adormir la seva relació impossible amb el gaudi de l’altre. Fer-se fora de l’Altre, realitzant aquest fantasma en la realitat de ser l’objecte immòbil del seu gaudi, és el pendent al qual ha dedicat bona part de la vida. La precarietat s’agreuja quan la malaltia ve a fer més gran encara el forat en el teixit dels seus lligams amb els altres. El subjecte ha repetit aquesta posició d’objecte en la mesura que no en sabia res d’aquest lloc que ocupava en l’estructura, ho ha repetit de manera proporcional al seu no volver-ne saber res del que ell era com objecte per l’altre. Saber-ne alguna cosa - és el que un primer cicle de tractameent al CPCT ha pogut oferir-li - li proporciona ara un instrument per fer alguna cosa amb la seva precarietat.

Subratllem el fet particular que el tractament d’aquest subjecte ha trobat finalment un lloc menys precari entre dues ciutats, on manté un lligam amb un analista en cadascuna d’elles, un lloc entre dos analistes que fan la funció d’una mena de xarxa i on deixa de repetir-se la seva història. El subjecte mateix ha trobat una manera de dir aquesta forma de tractament amb l’expressió “ciutats adoptives”. Una és la ciutat que el va adoptar, l’altre és la ciutat que ell vol adoptar ara en la seva vida, com la ciutat de l’Altre si em permeten dir-ho així. Dos llocs són el mínim exigible per començar a teixir una xarxa.

La xarxa – hem dit el terme que ens sembla més propici a la funció del CPCT per tractar la precarietat simbòlica del subjecte post-modern (potser caldria ja qualificar-lo de post-humà, seguint la indicació de Jacques-Alain Miller per posar de relleu la dimensió de l’objecte inhumà que encarna en el món de la globalització). “Xarxa” és també el terme que el mateix Jacques-Alain Miller va proposar per articular el seguit d’iniciatives institucionals d’aquest ordre en el RIPA, la Xarxa Internacional de Psicoanàlisi Aplicada.

La xarxa de fet no té un únic centre, és un conjunt de nusos vinculats per allò que els constitueix com a tals, pel vincle mateix. Un nus en una xarxa és fet dels fils que el vinculen... amb un altre nus. Allò que fa nus, allò que fa xarxa, sabem que va ser tota una pràctica, tota una experiència en l’ensenyança de Jacques Lacan. La topologia no era pas per ell una elucubració en el cel de les idees, era una pràctica per mirar de fer alguna cosa amb la fragilitat dels lligams del subjecte amb el seu objecte i, doncs, amb els altres, i poder estrenyer així alguna cosa del real del qual està fet el subjecte. La xarxa dels CPCTs, el CPCT mateix com un nus en la xarxa sostingut pel lligam del subjecte amb un analista, és la forma que proposem per tractar la precarietat dels vincles en l’època de la globalització. El subjecte de la globalització, abans que un subjecte homeless, sense casa que el contingui, és un subjecte linkless, sense vincle en la mesura que queda fora de la xarxa dels lligams amb l’altre.

Doncs bé, la xarxa que la transferència analítica posa en acte pot ser un dels millors instruments per navegar sense ofegar-se en allò que un Zygmunt Bauman va qualificar ja fa uns anys com la “modernitat líquida”, expressió que diu molt bé la precarietat simbòlica dels vincles en la postmodernitat. La xarxa del CPCT, doncs, per fer front a la precarietat simbòlica, la xarxa que no és un lloc contenidor, que no es proposa com a casa, però que permet d’atrapar en els seus forats l’objecte escàpol i situar-lo per cada subjecte com l’objecte que el divideix i el separa de si mateix.

Una constatació final pel fa al subjecte psicòtic – ja que m’han demanat de fer-ne esment de manera més concreta – al subjecte psicòtic i al seu tractament possible en el CPCT, al subjecte que molt sovint és l’objecte de la precarietat social: quan aquest subjecte, ajudat per un tractament de xarxa, pot arribar a fer un vincle amb un analista particular (un vincle artificial, és cert, però quin no ho és finalment si sostenim amb la psicoanàlisi de Jacques Lacan que no hi ha mai un vincle natural entre subjecte i objecte), quan aquest subjecte arriba a situar i a estrényer, a situar així la dimensió de l’objecte amb certs significants amo de la seva història, aleshores veiem que se li fa la vida una mica més fàcil i tolerable en relació a aquesta dimensió de l’objecte escàpol, que pot afrontar de manera una mica menys precària l’exili i les fluctuacions del seu ésser en la modernitat líquida.


Intervenció a la II Jornada CPCT-Barcelona, Octubre de 2006, "Globalització i modalitats del vincle social: efectes subjectius"


19 de setembre 2006

La Promesa Prozac




A propósito de un dictamen de la Agencia Europea del Medicamento


1.- La reducción del síntoma a un trastorno orgánico sigue la misma lógica que la reducción del lenguaje a un órgano. Tratar el sufrimiento psíquico como la enfermedad de un órgano es una reducción del mismo orden que tratar el lenguaje como una función localizable en algún lugar del sistema nervioso central. Esta reducción, que excluye la dimensión del sentido y del sujeto de la palabra, la dimensión del ser que habla, ha sido uno de los sueños de lo que hoy podemos llamar, en sus distintas versiones, “la tecnociencia”, la práctica que tiene como fin, ya no el saber, sino el poder. Un mundo donde el lenguaje sería idéntico a un órgano – ¿por qué siempre se piensa en el cerebro? – es el sueño del tecnocientífico que piensa encontrar así la llave maestra de la teoría con la que justificar su práctica.



2. – Una reducción de este orden se opera cada vez que se propone el tratamiento farmacológico como solución mayor a un sufrimiento psíquico. Sucede así también cuando se trata de la serie de fenómenos que se agrupan bajo el término “depresión” y que responden en realidad a causas tan diversas como heterogéneas una vez escuchada la singularidad de cada caso. Estas causas no son reducibles, en ninguno de ellos, al órgano imaginado bajo la forma que sea (cerebro, neurotransmisor, gen o proteína). Resulta ser, sin embargo, una reducción seductora porque objetiva el malestar del sujeto atribuyéndole una causa aparentemente exterior a él, porque hace suponer que una acción directa sobre lo real del cuerpo actúa sobre la causa última del trastorno.



3. – Cuando el político o el gestor de la salud pública se dejan seducir por el sueño del tecnocientífico, el resultado puede ser una pesadilla de la que es difícil despertar. Hacia una pesadilla así nos conduce el reciente dictamen de la Agencia Europea del Medicamento por el que se recomienda el uso de la fluoxetina en los niños a partir de los ocho años diagnosticados de depresión. A pesar de opiniones autorizadas que desaconsejan claramente el uso de la fluoxetina especialmente a edades tempranas, la promesa del Prozac – término con el que se conoce en el mercado – se propone sin duda ir más allá del tratamiento de la depresión. Basta con ver el amplio espectro en el que se promueve su uso.



4. - Desde que en 1986 fuera descubierto el uso de la fluoxetina en los Estados Unidos, no han dejado de aparecer nuevas indicaciones de su uso, aunque no se conozcan bien los mecanismos de su acción. A la primera aplicación dirigida al tratamiento de las depresiones graves – el llamado trastorno depresivo mayor – siguió su indicación para el tratamiento de los “trastornos obsesivo-compulsivos”, se extendió al tratamiento de las depresiones menores y de las crisis de angustia – los “trastornos de pánico” – ya fueran o no derivadas en fobias, de los trastornos disfóricos premenstruales y de los asociados a la menopausia, pero también de la bulimia, la anorexia, el alcoholismo, los trastornos del sueño, las migrañas, las fibromialgias, el trastorno de stress postraumático, los tics, la obesidad, las disfunciones sexuales... hasta para el tratamiento del autismo. El furor generado en el mercado ha llevado a proponerla también para tratar ocasionalmente el llamado “trastorno por déficit de atención con hiperactividad”, diagnóstico con el que se intenta la prevención de los futuros delincuentes y violentos.

Si bien la lista de aplicaciones se ha ido alargando por un lado, también se ha ido limitando por otro, habida cuenta de los efectos detectados, a veces manifiestamente paradójicos con sus virtudes curativas: además de los diversos efectos somáticos, se dan “efectos secundarios” como el insomnio, el nerviosismo, la ansiedad... hasta llegar al riesgo de suicidio, tal como avisó el conocido psiquiatra David Haley en la famosa polémica lanzada en el año 2000, polémica que atravesó el medio universitario para llegar a las multinacionales del fármaco y a los gabinetes de política de la salud.



5. - Sin poder parar, sin embargo, la maquinaria que denunciaba, David Haley constataba así algo que la clínica psicoanalítica sitúa con la brújula del deseo y de su paradójico objeto: desinhibir al depresivo, “curarlo” de esta forma del afecto que viene al lugar de la pregunta por la causa, puede ser la mejor forma de llevarlo al pasaje al acto. Cuanto más se abría el abanico de aplicaciones más se disputaba, por supuesto, el monopolio sobre el Prozac. La patente de su fabricación y comercialización, uno de los mayores negocios farmacéuticos de la historia en manos hasta entonces de una sola empresa, fue distribuida en 2001 a diversas empresas.



6. – La lógica de la reducción del síntoma al trastorno, del lenguaje al órgano, de la causa al neurotransmisor, tiene en este caso un efecto doblemente excluyente, doblemente segregativo, justamente al proponerse como tratamiento al alcance de todos, también en el periodo de la infancia. Propone tratar el trastorno-objeto por medio, no de un sujeto sino de otro objeto, el objeto denominado Prozac. La reducción del sujeto al objeto, principio de toda segregación, se ve ahora llevada más allá cuando es el niño y el adolescente el que se hace objeto de la promesa Prozac. Todo ello, por supuesto, en nombre del mejor ideal de integración y bienestar social.

El retorno del síntoma está sin embargo, siguiendo esta lógica, asegurado.



El fenómeno Prozac llega entonces a los medios de comunicación con toda la polémica propia de una panacea que va mostrando no sólo sus obvias limitaciones sino también su lado más oscuro y cuestionable. La pregunta en la calle da cuenta entonces del retorno de la pregunta por el sujeto que, con razón, siempre sospecha que va a ser tratado como un objeto en nombre de su bienestar: ¿No será que algo que cura tantas cosas terminará por curarnos de nosotros mismos? Se trata en realidad de una operación sistemática de control y de domesticación de lo más singular del sujeto en nombre del ideal del bienestar.



7. – Lo deplorable del dictamen y de las decisiones que justifica en el mercado de la salud mental no debe hacernos olvidar el principio ético que está en juego y que Jacques Lacan pudo señalar a propósito de su crítica a un Noam Chomsky y su concepción del lenguaje como un órgano: “Cuando el órgano es percibido él mismo como un útil, un útil separado, es concebido a este título como un objeto. En la concepción de Chomsky, el objeto no es abordado él mismo más que por un objeto. En cambio, es por la restitución del sujeto en tanto tal, en tanto que él mismo no puede más que estar dividido por la operación del lenguaje, que el [psico]análisis encuentra su difusión” [1]



8.- Una clínica y una política dirigidas a la reducción del sujeto a un objeto, y a su tratamiento... no por un sujeto sino por otro objeto, no anticipa otro destino que el retorno, cada vez más insidioso, del síntoma segregado. La política del psicoanálisis es aquí, de nuevo, la política del síntoma, esto es, propiciar una clínica del sujeto que se oponga a la “política de las cosas”[2].








[1] Jacques Lacan (1975), Le Séminaire, livre XXIII, “Le sinthome”, du Seuil, Paris 2005, p. 36. La traducción es nuestra.


[2] Es con este término que Jean-Claude Milner ha designado recientemente la pendiente actual de la política fundada en la ideología de la evaluación.

28 de març 2006

La madre de todas las psicoterapias



El psicoanálisis, “la madre de todas las psicoterapias” como lo llaman, está recibiendo ataques desde su nacimiento. Sigmund Freud, al que no dejamos de llamar por otra parte “padre del psicoanálisis”, tuvo que escribir muy pronto buen número de artículos en defensa de la práctica que había inventado y de la doctrina que intentaba explicarla, Y es que el propio Freud estaba convencido de que el descubrimiento del inconsciente y la experiencia del psicoanálisis eran tan radicales que difícilmente podían ser recibidos por la ciencia de su tiempo y por el público en general sin oponer enormes resistencias, negaciones y repudios de toda clase. Y, sin embargo, esa recepción se produjo con tal éxito que atravesó el siglo pasado y llega hasta el nuestro como un punto de referencia insoslayable para entender al sujeto de nuestro tiempo. Las críticas continúan a los 150 años del nacimiento de Freud y sorprende ver cómo muchas utilizan los mismos argumentos de entonces. Otras, reconociendo el lugar imborrable del nombre del padre Freud en la cultura y el pensamiento occidentales, dirigen la crítica al propio psicoanálisis como práctica y como experiencia.

El reportaje publicado en “El País” el pasado 26 de marzo con el título “Lo que queda de Freud” sigue esta vertiente, ignorando sin embargo lo que ha supuesto la enseñanza de Jacques Lacan en la reformulación del psicoanálisis de nuestro tiempo. El reportaje no declara la muerte de Freud como sus más feroces críticos, “el padre del psicoanálisis sigue vivo 150 años después”, pero supone que su práctica no está de moda en la época de la rapidez y de la rentabilidad inmediata, “pero ¿quien tiene tiempo y dinero para el diván?”. Pero ¿de qué psicoanálisis se trata?

Tiempo y dinero, los dos amos modernos ante los que se pliegan estados y naciones, usuarios y gestores, ¿quién osará bajarlos del pedestal al que los ha subido el utilitarismo postmoderno, posthumano preferimos decir, el mismo que reclama la curación inmediata de los males que promueve por otra parte a largo plazo? Son precisamente dos amos que el psicoanálisis ha movido de lugar, aunque con frecuencia sean los propios psicoanalistas los que se olvidan de ello. El tiempo no es la duración cronológica medida por el reloj, es una experiencia subjetiva relativa al inconsciente de cada sujeto; el dinero no es el patrón objetivo por el que todo se puede cambiar y medir, - “time is money” termina diciendo el utilitarismo más cretinizante -, el tiempo es un objeto que se trasmuta él mismo, desde lo más precioso hasta lo más excremencial, dejando a cada uno con el sinsentido de su deseo, más vacío cuanto más pensaba medirlo hasta colmarlo con el patrón oro. Jacques Lacan sostenía, por ejemplo, que era imposible analizar a un verdadero rico.

Tiempo y dinero. Los que siguen pensando que el psicoanálisis es “sesiones de 50 minutos cuatro veces a la semana durante el tiempo que haga falta” – quien lo dice en el reportaje afirma a la vez que la demanda de psicoanálisis decae – parecen olvidar que el propio Freud nunca fijó tales parámetros, que Jacques Lacan puso en cuestión de manera radical, tanto que le valió la exclusión de la institución oficial, el uso que se hacía de ellos por parte de los postfreudianos a partir de la regulación standard que promovieron. No, tiempo y dinero no pueden ser para el psicoanalista amos de lugar inmutable y los que se han formado en la orientación lacaniana saben que son relativos a la posición de cada sujeto, tomado uno por uno.

Tiempo y dinero son precisamente las dos variables que el psicoanálisis de orientación lacaniana ha puesto en juego de manera decidida con la creación de los Centros de psicoanálisis aplicado en varias ciudades de Europa y América (los denominados CPCT que han obtenido en España reconocimiento y colaboración económica del Estado). La apuesta, a pie de calle y dirigida, de manera especial aunque no exclusiva, a la población que no tiene recursos para pagarse tratamiento alguno, ha sido más que bien recibida tanto por la cantidad de demandas como por los gestores de la política sanitaria, y se enuncia así: tratamientos psicoanalíticos, gratuitos, de cuatro meses. ¿Osado? Los resultados terapéuticos están a la vista después de un tiempo de experiencia.

En efecto, el encuentro con un psicoanalista, cuando éste sabe aplicar el psicoanálisis atendiendo a la particularidad de cada sujeto, produce efectos estables que no se reducen al criterio meramente utilitarista de curación como acallar al síntoma cuanto antes mejor. El psicoanálisis constata que dar un lugar al síntoma y al sufrimiento psíquico en la palabra y en la vida del sujeto sin acallarlo, tiene, por paradójico que parezca, efectos terapéuticos mucho más estables que los que supuestamente se obtienen al intentar borrarlo con lo más inmediato. Y cuatro meses pueden ser suficientes para ello. En esta carrera, como diría Witgenstein, gana el que sabe correr más despacio.