Vam escollir
l’any passat l’expressió “símptoma Catalunya” per abordar una qüestió, un real,
que retorna de tant en tant en la història d’Espanya i que ha produït
recentment alguns moviments, fins i tot terratrèmols, en la península ibèrica.
Són terratrèmols que s’han fet sentir també més enllà de les fronteres
espanyoles, i molt especialment aquí a Bèlgica, als carrers de la ciutat de
Brussel·les on prop de 50.000 catalans s’han manifestat fa ben poc, el més de
desembre passat, i on el seu president, Carles Puigdemont, ha hagut de
refugiar-se de la persecució de la justícia espanyola. Aquesta qüestió,
anomenada “símptoma Catalunya”, ha merescut la creació d’una xarxa Zadig,
pròpia de Catalunya al costat de la xarxa Zadig-Espanya, proposada com a tal fa
un any per Jacques-Alain Miller que ha estat sempre molt atent a la seva
singularitat. He de dir que la xarxa Zadig pròpia de Catalunya, anomenada “Rel
i Llamp”, ha tingut de moment una activitat molt modesta, fins i tot
silenciosa, com el llamp del qual esperem el so del tro per saber a quina
distància s’ha produït. La sorpresa ha estat que, tot esperant durant aquest
temps el so del tro, el “símptoma Catalunya”, que havíem pensat com un símptoma
propi d’Espanya, ha esdevingut, s’ha mostrat segons tots els indicis com un
símptoma també d’Europa. Cosa que vol dir que les seves rels eren de manera
subterrània més expansives, més transnacionals, més translingüístiques i més
transidentitàries del que podíem pensar.
És la hipòtesi
que vull considerar aquest vespre amb vostès: el que està passant avui a
Catalunya és una qüestió que interroga la natura, la definició, la construcció
mateixa d’Europa com una unitat política i social. I si Europa segueix
considerant —direm que de manera “diplomàtica”— aquesta qüestió encarnada pel
“símptoma Catalunya” només com un “afer intern” d’un dels seus estats-nació, un
afer del qual fora millor desentendre’s, aleshores aquesta Europa seguirà
ignorant l’aposta que pot fer de la seva construcció alguna cosa més que un
club presoner de la caducitat dels seus estats —com deia fa poc Ernest
Maragall—, una caducitat davant del temps lògic de la vida de les seves
ciutats, de les seves regions, de les seves nacions.
Això toca, en
efecte, la pròpia història d’Europa en el curs del que considerem avui com el
declivi definitiu del sistema post-westphalià dels “estats-nació”, el sistema
sorgit al segle XVII que ha configurat l’arquitectura europea per tal
d’establir un equilibri entre les potències i les sobiranies nacionals que van
prendre aquesta forma. Espanya encarna de fet un exemple molt paradigmàtic del
fracàs de construcció d’un estat-nació, és potser el millor exemple d’aquest
declivi perquè aquest declivi és la seva pròpia història, el declivi del seu
Imperi precisament a partir del segle XVII i de la revolta de les “Províncies
Unides” (els Països Baixos) contra la monarquia de Felip II, moment històric
que Blandine Kriegel ha analitzat tant bé al seu llibre La République et le Prince moderne”
com el veritable origen de la República a Europa.
Podem dir que
Espanya no ha pogut constituir-se realment com un Estat-nació que hagués seguit
l’exemple dels seus veïns, França o Itàlia, on la Revolució francesa o la
unificació promoguda per Garibaldi i Cavour van crear la seva unitat política i
social, una unitat fundada sempre, com deia Ernest Renan, en un mite d’origen
més o menys consistent. Espanya manca d’un mite d’origen semblant. El resultat,
dit de manera breu, és que Espanya no existeix. El que existeix són les
Espanyes com una barreja heterogènia de nacions més o menys constituïdes com a
tals i entre les quals la nació catalana ha tingut sempre un lloc d’excepció i
per a la qual s’ha buscat, també sense mai aconseguir-ho, “el encaje”,
l’encaix, l’articulació, l’adaptació. “Les Espanyes”, és així d’altra banda com
es coneixien els diversos territoris de l’Imperi. No faré pas aquí la història
detallada d’aquesta inexistència i d’aquest encaix impossible, podran trobar-ho
molt ben descrit per diversos historiadors. Subratllaré només la darrera
fórmula que va intentar construir aquesta unitat impossible i que va ser
anomenada “Estat de les autonomies”. L’expressió fou encunyada pel filòsof José
Ortega y Gasset, promotor entre altres empreses de la traducció de les obres
completes de Sigmund Freud a l’espanyol, en el moment de la segona República
abans de la guerra d’Espanya de 1936. José Ortega y Gasset va escriure
precisament un llibre clàssic que porta el títol de La España invertebrada on exposa a la seva manera la fallida d’allò
que faria la unitat, l’U d’Espanya. Fou ell també el primer que va fer córrer
una expressió que indica l’intent de trobar una fórmula per a l’Espanya
democràtica de les autonomies. Era el “café para todos”, el cafè per e tots.
Podem dir que aquesta fórmula ha intentat regir el real de les Espanyes després
de la mort de Franco amb el règim del 78’, moment de la redacció de la
Constitució espanyola, fins avui en dia: és l’U del “cafè per a tots”, ideal
d’una justícia distributiva guiada per una homogeneïtzació, ideal que avui ha
fet clarament fallida. Per tal de resumir la història de les Espanyes de la
transició, una transició de fet mai acomplerta, diré que aquest “cafè per a
tots” s’ha demostrat finalment com una “cafè per a ningú” a força de no haver
pogut formular-se de bell antuvi com un “cafè per a cadascú”, cosa que hauria
estat molt diferent i molt més lògic seguint la distinció que coneixem en
l’ensenyança de Jacques Lacan. El “cafè per a tots” esborra necessàriament la
singularitat i es funda en la segregació de l’excepció, excepció que Catalunya
ha tingut sempre certa satisfacció d’encarnar, també cal dir-ho. El “cafè per a
cadascú” hauria pogut construir potser un conjunt regulat per un “no tot”, un
“no tot” que tingués cura de la singularitat, més enllà del necessari
reconeixement de cadascú en l’altre, moment hegelià que mai no arribarà a
configurar una forma política viable.
Diguem doncs que
la política d’Ortega y Gasset del “cafè per a tots”, inspiradora de tota una
política endegada de formes diverses i que la monarquia espanyola ha intentat
encarnar també, ha estat l’intent de vertebrar Espanya amb l’U del “per a tot
x” que defineix per a nosaltres, psicoanalistes lacanians, la lògica fàl·lica
masculina, sempre al preu d’ignorar el real que fa la seva impossibilitat de constituir-se
como a única. El projecte federalista, que malauradament ha fracassat sempre a
les Espanyes, tal vegada hauria pogut partir d’una altra lògica per tractar
aquest real propi de la seva història i amb el qual topa una vegada i una altra
l’ideal d’una “autonomia per a tots”. Autonomia de tots en relació a què o a
qui, precisament? És aquí on s’obre el buit de l’U de l’Espanya que no existeix
i que torna de tant en tant, sempre amb resultats tràgics. Trobem per aquesta
via el límit d’un real que fa objecció a la política, a manca de la funció del
“Més U” necessari per ordenar-lo amb una altra lògica, un “Més U” que no ha
funcionat mai en la història de les Espanyes. I cal dir aleshores que el rei
actual, Felip VI, una vegada més no ha arribat a reeixir la funció d’acomplir,
a fer-ne semblant si més no, aquesta funció, molt especialment en el moment,
tràgic en efecte, del dia 1 d’Octubre passat quan la força indiscriminada de la
repressió de l’Estat espanyol va caure sobre la població catalana d’una manera
que mai, mai, hauria de ser acceptada a cap país d’Europa. En aquest cas, com
en la persecució i empresonament dels representats polítics, escollits
democràticament, i dels representants de moviments socials, l’únic recurs a la
Legalitat com argument, a manca d’una veritable conversa política, no té
límits. És en nom de la Legalitat, fins i tot d’una Constitució espanyola que
ja no pot ser respectada pels uns i els altres, que es poden passar tots els
límits. I, ho saben prou bé per la dita francesa, “quan es passen els límits [bornes] ja no hi ha límits [limites]”. Tal com deia Alexandre Kojève
—en una preciosa referència, “La noció de l’autoritat”, que he conegut gràcies
a Antoine Cahen— “la Legalitat és el cadàver de l’Autoritat, o més exactament
la seva ‘mòmia’ —un cos que perdura tot estant privat d’ànima o de vida”.
“L’autoritat —subratlla Kojève— exclou la força, el Dret la implica i la
pressuposa, tot sent-ne una altra cosa que ella.”
Diagnòstic,
doncs: l’Estat espanyol ha perdut la seva autoritat política en una part molt
important del seu territori i només li resta la força física i la del Dret de
l’Estat —no pas de l’Estat de dret— per defensar-se.
Cal precisar el
moment decisiu quan aquesta pèrdua d’autoritat de l’Estat ha fet símptoma a
Catalunya. Coincideix precisament amb el creixement insospitat de
l’independentisme que l’any 2006 era només d’un 15% dels electors catalans i
que ara, dotze anys després, es d’un 48%. I cal suposar que aquest percentatge
no s’aturarà seguint aquesta lògica imparable.
Hi ha una
discussió sobre la cronologia que ha desencadenat i nodrit aquest augment
progressiu però semblen prou clars si més no els següents moments:
—Setembre 2005.
El Parlament català aprova, amb un 90% dels vots a favor, la proposta d’un nou
Estatut d’Autonomia que semblava aleshores una bona manera de reinscriure
Catalunya en l’Estat espanyol, de trobar-ne “el encaje”. El president
socialista del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hi dóna el seu recolzament,
el Parlament espanyol hi dóna el seu acord per majoria, encara que una part
parla ja de “cepillar”, de passar el ribot a aquest Estatut, especialment en
relació al reconeixement de Catalunya com a nació. El projecte federalista era tanmateix,
i una vegada més, la perspectiva en aquesta nova conjuntura que hauria plagut a
una majoria.
—Juliol 2006. El
Partido Popular fa un recurs contra el nou Estatut davant del Tribunal
Constitucional. Ningú a Espanya semblava veure de fet l’abast real d’aquesta
operació que endegava una progressiva judicialització de la política i una
politització del poder jurídic. La conversa política quedarà des d’aleshores en
suspens. És aquí on comença a esborrar-se de manera manifesta la separació de
poders que funda un Estat de dret. És el moment del desencadenament i del
retorn del reprimit que donarà consistència al símptoma Catalunya.
—Juny 2010. El
Tribunal declara inconstitucional una part important de l’Estatut aprovat pels
Parlaments sense oferir cap mena d’alternativa. El bloqueig de la conversa
política, la suspensió de la seva autoritat en les forces polítiques dels
Parlaments, es desplaça amb el recurs constant i únic a la Legalitat, cap a una
Constitució que, recordem-ho, seguia sense reformar-se des de l’any 1978 i a la
qual el Partido Popular d’aleshores (Alianza Popular) no havia volgut donar el
seu ple acord. És una paradoxa més: aquells que ara fan un recurs constant a la
Legalitat de la Constitució no havien donat el seu ple acord a la mateixa
Constitució l’any 1978.
La continuació és
prou coneguda: manifestacions massives i pacífiques dels catalans, cada any,
als carrers de les ciutats, “declaració de sobirania” al Parlament català l’any
2013 —cosa que vol dir el naixement d’un nou subjecte polític que es vol
sobirà—, fins als esdeveniments d’aquest darrer any amb el referèndum
“il·legal” i les eleccions “legals” guanyades per les forces independentistes
al Parlament. Hom pot definir la situació actual com una mena de “cop d’estat
recíproc”. És com l’amor que, segons Lacan, sempre és recíproc. Aquí ambdues
parts poden dir que es tracta d’un cop d’estat, donat que Catalunya estava
construint ja les seves pròpies estructures d’estat. Es de fet un conflicte de
sobiranies i de legitimitats, no d’identitats que es barregen en un mateix
espai. Però tot això s’esdevé en una escalada de repressió exercida a tots els
nivells per l’Estat espanyol contra una nació sense estat —i, doncs, sense
exèrcit, sense poder econòmic propi, etc.— i que té una part del seu govern i
dels seus representants polítics a la presó o a “l’exili”. En una altra època,
el rei Felip no va dubtar pas a assetjar i devastar militarment la ciutat
d’Anvers com a prova de la famosa furia
española. Impensable avui, volem pensar, encara que la ministra de defensa
espanyola ha donat algunes indicacions en el sentit d’una intervenció de
l’exèrcit. D’altra banda, apareixen ja sense embulls ni restriccions algunes demostracions
al carrer amb emblemes del nazisme i del franquisme. Inquietant, més encara
quan les forces anomenades progressistes no saben massa bé com respondre. Ja no
es tracta, en efecte, d’un “afer intern” de les Espanyes sinó d’un afer que
toca el més íntim de la difícil història de la construcció d’Europa.
Torno per acabar
a la dimensió lògica que, com ens ensenya l’experiència analítica, sempre
governa finalment. Es la qüestió lògica en joc també en la construcció
d’aquesta Europa, potser també tan invertebrada encara com aquelles Espanyes
d’Ortega y Gasset. ¿Hi ha una altra lògica possible per donar un lloc a la
multiplicitat de les sobiranies i de les legitimitats que travessen la seva
història? ¿Hi ha una altra lògica que no sigui la lògica fàl·lica de l’U que es
vol total i homogeni? Queda per pensar i per desenvolupar una comunitat
vertebrada amb l’U del “no per tot x”, lògica del cantó femení, que tingui en
compte aquest real del qual Catalunya es fa símptoma.
No arribo a veure
encara l’abast d’aquesta possible orientació en la construcció formal i
efectiva d’una Europa veritablement solidària amb els seus principis. Diré,
però, que és amb aquesta altra lògica, em sembla, que Jacques-Alain Miller va
construir amb nosaltres aquella Escola Europea de Psicoanàlisi que ha estat el “gresol
de les Escoles nacionals” —com en dèiem aleshores— i que ha esdevingut després
l’Eurofederació de Psicoanàlisi que ha donat lloc a una Europa de les regions,
tal como podem constatar veient el seu Anuari actual. No té potser encara la
consistència que voldríem. L’ideal d’una Europa de les regions sembla de fet
cada vegada més llunyà donada la por actual d’una balcanització. Però té un
principi lògic de construcció que val la pena recordar avui. La Escola Europea
fou creada a Barcelona, com per atzar, i fou creada de fet —no només però sobre
tot— com el resultat de la impossibilitat de construir una Escola espanyola com
a tal, prenent la base de les seves “autonomies”. Recordo sempre molt bé aquell
moment. Fou només prenent com a base, i tenint alhora en l’horitzó, l’U
d’Europa que cadascú podia reconèixer —i no pas l’U impossible de les Espanyes—,
que l’Escola Europea fou creada i prengué forma per als espanyols, catalans
inclosos. Aquella Escola tingué a Espanya una sèrie de Seccions al costat de
les altres Seccions europees, seguint el mosaic de la seva diversitat i, diré
fins i tot, de la seva necessària incompletesa. Vam trobar l’U a partir del
divers i del múltiple, no pas a l’inrevés. Hi havia, en efecte, un Més-Un en
aquesta construcció, l’École de la Cause
freudienne. Aquesta marca de naixement era també el signe de la dificultat
històrica per trobar la unitat d’Espanya, una unitat que sembla que només es
pot imposar seguint aquell “destino en lo universal” emblema del franquisme,
una unitat que es destrueix a sí mateixa cada vegada que ha volgut imposar-se
excloent allò que la descompleta.
Era ja potser una
manera de fer de l’excepció, de la singularitat, un “per a cadascú” que no
volia ser pas un “per a tots”. És un punt a desenvolupar, de ben segur, però
tal vegada podrà esclarir-nos una mica les dificultats davant d’aquest real del
qual som, nosaltres europeus d’avui, sempre una mica massa la passió.
