La força centrífuga

Felipe II no va conèixer mai altres lligams que els de l’Imperi de l’obediència. El propòsit de portar la Inquisició als Països Baixos, d’establir-hi el govern espanyol, fa palès  que no coneixia ni els flamencs, ni els pobles lliures, ni fins i tot els éssers humans. Aquelles províncies tan allunyades, tan estrangeres a Espanya i que podien trobar molts altres representants del poder [maîtres], només podien mantenir-se per la força de les lleis.

Montesquieu[1]

  

Res del que passa a Espanya en la política pot entendre’s sense aquest tret diferencial que consisteix, precisament, a rebutjar qualsevol fenomen diferencial en el seu si. El saber popular en va fer emblema amb una interpretació que venia del discurs de l’Altre: Spain is different. Però era per acabar dient que el diferent era l’altre que s’expulsava del seu si. Evocar el destí segregat de la cultura i del poble àrab, de la cultura i del poble jueu —n’hi ha d’altres—, segregació que va marcar el floriment del gran «segle d’or» espanyol sincrònic amb el declivi de l’Imperio —oh Góngora! oh Gracián!—, és un tòpic que es pot verificar, però, per la historiografia, per l’explicació dels fets, però més encara pel lloc des d’on es fa aquesta explicació, el lloc des d’on s’enuncia la historia mateixa: un centre centrífug. És una força i una inèrcia sense la qual tampoc pot entendre’s la geografia actual i la manca de veïnatge amb què l’imperi espanyol va anar perdent terres i pobles, bous i esquelles a cada fuetada de la seva força centrífuga. I segueix sent així, mal que ens pesi. Una lectura de l’excel·lent llibre de Blandine Kriegel sobre l’origen de les Repúbliques a Europa, —no, no va ser a França, va ser als Països Baixos— com una reacció a l’imperi sanguinari de Felipe II, n’és un episodi original i paradigmàtic per tal d’entendre fets decisius de la política actual. Brussel·les i Ambres en serven la memòria. De Felipe II a Felipe VI, cinc segles i només un pas.

És «la força centrífuga» pròpia dels nacionalismes enyorosos d’èpoques imperials, una força que, malauradament, ha travessat segles, moviments socials, polítiques a dreta i esquerra, vincles amb la llengua, la literatura, el pensament, amb totes les pràctiques i experiències que hi van associades. La seva justificació acostuma a ser sempre la mateixa: són ells, els altres, qui s’allunyen del centre, qui se’n volen independitzar per trencar la santa unitat nacional. Aquesta profunda creença del poble espanyol ha fet impossible la creació d’una nació en el sentit modern de la paraula, equiparable a nacions com França, Itàlia, Alemanya o Gran Bretanya. De fet, reprenent la coneguda definició que s’aplicava sovint a Catalunya —una nació sense estat—, podem dir ben bé que Espanya ha estat sempre un estat sense nació. I això és ara un fet més colpidor encara, quan els estats-nació d’Europa mostren les seves escletxes, el seu declivi imparable.

La dificultat actual per definir Espanya com una nació de nacions —Oh Bertrand Russell!—, com un estat plurinacional, mostra aquesta paradoxa lògica i política que, en les seves darreres conseqüències, no pot fer altra  cosa que expulsar del seu si la diferència mateixa que la podria constituir com a tal. No és només un centralisme —com el que trobem a l’Estat francès—, és un centralisme centrífug.

Un exemple: aquest text mateix no pot ser llegit avui al conjunt de l’Estat espanyol, fins i tot per alguns a Catalunya, sense els oficis del traductor. I si ho és —Google us servirà—, ho serà com un al·legat a la independència i no com un intent més de conversa.

Alerta, però! Aquesta força centrífuga s’alimenta avui al seu revers d’una força centrípeta, una inèrcia que havia quedat ocultada per molts que havien confiat en l’anomenada «transició» després de la mort del dictador. És el centre de gravetat d’un univers sense Altre on un forat negre s’empassa tot allò que s’hi pugui apropar, però també tot allò que vulgui sortir de bo per mantenir-s’hi a una prudent distància. Ho anomenen a vegades «franquisme sociològic» però no és només això. De fet, l’esquerra política espanyola, i també una part de la catalana, en participa més enllà de les seves declaracions d’intencions i, sobretot, després de la negació de les seves intencions declarades: l’anomenat Pacte d’Abril de 1977 del Partit Socialista de Catalunya, avui renegat (Verleugnung) de manera tan negligent, n’és un exemple inesborrable. Aneu-hi.

Avui, tanmateix, aquest forat negre apareix al bell mig d’Europa com una força centrífuga cada cop més comparable a la que travessa Polònia o Turquia, però també la Gran Bretanya mateixa. Així, el que havíem detectat i anomenat fa uns anys com a «símptoma Catalunya» a l’Estat espanyol és ja avui un símptoma al cor de la vella Europa. I si Europa no sap tractar-lo com cal —és a dir, com es mereix—, deixarà de ser l’Europa que volien els seus impulsors i que molts volem encara. Heus ací la lògica de la conjuntura en la qual ens trobem, encara.

 

[1] Citat per Kriegel, Blandine. La République et le Prince moderne. Presses Universitaires de France. Edició de Kindle. Lectura aconsellada fa temps per Jacques-Alain Miller i que, no ens cansem de dir-ho, és cabdal per entendre l’Europa d’avui.

(Imatge de capçalera: Montesquieu)

Llaços grocs

(Texto en castellano)

A Manuel de Pedrolo

“És molt senzill: deixeu de donar-hi més sentit”. El missatge començà a circular per les xarxes i els carrers fins fer-se viral, aprofitant ell mateix els mitjans habituals de propagació del sentit, les anomenades “xarxes socials” i els carrers per on s’havien transmès aquells dies tants “fakes” i mitges veritats, tantes altres consignes i denúncies, tantes altres convocatòries i imperatius. No anava signat, encara que sí curosament marcat per unes cometes, com si fos la cita d’un aforisme conegut o també, potser, el fragment d’una simple conversa quotidiana en un bar. I amb la precisa escansió dels dos punts que duplicaven el subjecte de l’enunciació, un dir que s’afirmava de manera tan contundent com anònima. “És molt senzill: deixeu de donar-hi més sentit”. Com si hagués sorgit del no-res, el missatge pul·lulava ara per tot arreu multiplicat en papers i pantalles, en rodones i en itàliques, en negretes i en versals.

No deia a què, a què no s'hi havia de donar més sentit, si a la vida o a la mort, si a les paraules d’amor o a les queixes del veí, si a aquell obscur malson de la nit anterior o a la lluminosa frase llegida tot just abans d’adormir-se, si a les notícies dels diaris o als discursos polítics televisats que aquells dies, certament, s’havien tornat tan insensats. De manera que a alguns no els va costar gens de complir de seguida l’estranya consigna. Ella mateixa semblava, de bon començament, un missatge igualment insensat, despenjat de vés a saber quin context, quina realitat de la qual semblava definitivament exiliada. Cadascú podia interpretar-la a la seva manera i qualsevol altre d’una manera contrària. Però tots segons el lloc i el moment en què la llegien.

I començà ben aviat a constatar-se el seu ràpid contagi. Succeí com en una d’aquelles matinades d’estiu a l’alta muntanya, quan les boires espesses van esvaint-se lentament sense que puguem saber exactament en quin moment comencem a veure aquell bosc o aquella penya, en quin moment la vall es torna vall i el cim es torna cim. Més encara, fou com el lent i imperceptible creixement de l’heura que un bon dia treu el cap per la finestra sense haver-se anunciat abans, un salt qualitatiu que cap suma de quantitats podia fer previsible, aquell gra de sorra incomptable que s’afegeix als altres i a partir del qual tots s’ordenen de cop en una pila, en una sola pila de grans de sorra que no existia fins aleshores. De la mateixa manera, a poc a poc, però també de cop, l’espessor i l’opacitat de la consigna s’apoderà de la ciutat i l'extra-radi, fins abastar cada realitat i cadascun dels seus sentits, i li donava aquell toc irreal i sense sentit que produeixen els moment de major lucidesa en l’ésser que parla.

Algú, davant de l’impacte creixent del missatge, començà la seva anàlisi lingüística per tal d’intentar trobar el quid  a l’epidèmia. Era sens dubte un enunciat performatiu, d’aquells que fan allò que diuen, a l’estil d’un “et juro que” o “s’obre la sessió”. El fet, però, de ser un missatge escrit i no dit efectivament per algú, deixava el seu tret performatiu suspès al recorregut de la seva pròpia lletra. Depenia doncs —encara més que si fos una frase dita— del lloc i del moment en què era llegida. Exercia d’aquesta manera el seu efecte en silenci —heus ací la seva malèfica virtut—, a l’estil de la carta robada del famós conte d’Edgar Allan Poe. Només quan era llegida foradava el sentit que fins aleshores havia fet consistent la realitat. En qualsevol cas, l’anàlisi pragmàtica —la disciplina de la lingüística però també l’escola filosòfica seguida per Hilary Putnam o William James— arribava de manera indefectible a la paradoxa de la pròpia enunciació del missatge: calia no donar-li més sentit, cap més del que tenia, si és que en tenia algun. I en això assolia la seva força i el seu efecte de regueró de pólvora.

La segona persona del plural —“deixeu”— donava també per a una subtil anàlisi. Per què s’adreçava a un “vosaltres” i no pas a un “tu”? Per què s’adreçava a un grup i no a la particularitat de cadascun dels seus membres? La consigna prenia així el grup en la seva qualitat de subjecte, d’un subjecte transindividual, com una entitat que, tanmateix, cadascun dels individus particulars podia reconèixer. De fet, era la consigna qui els havia constituït ja com a grup, un grup entès aleshores com un subjecte singular, més enllà de la particularitat de cadascun dels seus membres. Tot seguint el curs de l’epidèmia, era en la consigna, convertida en contrasenya, com es reconeixien els uns als altres, com aquell gra de sorra de més, aquell més un, els ordenava de cop en un grup. I tanmateix, també el descompletava tot seguit en el seu sentit: “Deixeu de donar-hi més sentit”. La paradoxa, de nou.

I aquest “més”, però, què volia dir aquest “més”, precisament? ¿No donava ja per suposat un sentit previ, un sentit al qual calia no donar-hi cap més sentit, cap altre sentit? ¿No era una concessió —petita, però concessió al capdavall— a la mica de sentit inevitable amb què sostenim la dura realitat? ¿O era més aviat la mica de sentit que queda després de no donar-hi ja cap “més” sentit, cap més del que tenia i que es mostrava aleshores com una mica massa poc, com un “menys” finalment? Sí, així era, així era com aquest “més” esdevenia, també de cop, un “menys” de sentit per una estranya i astuta operació lògica. Així era com assolia el seu poder contagiós en contra de tota suggestió. I el “menys” s’anà afirmant d’aquesta manera com un plus en l’epidèmia, un plus al qual s’anava afegint algú més cada vegada, cada vegada més. I cada vegada eren més a deixar de donar-hi més sentit. Més sentit a què? Al sentit, precisament, a aquest sentit del qual es nodreix la pura i simple segregació de l’altre en una suggestió compartida per tots els qui pensen —sempre religiosament— que no són l’altre.

I així els llaços deixaren de tenir ja cap sentit —ni els grocs ni els que anomenem, sempre amb un eufemisme, socials— per a no donar-los més sentit, cap més sentit.

I així alguns irresponsables polítics deixaren de ser una mica més religiosos i entengueren finalment, abans de veure’s definitivament anorreats per un desert de grans de sorra, que no tenia cap sentit de seguir mantenint els altres —perquè sempre n’hi haurà d’altres— a la presó.

31 d’agost del 2018

Notes:

1. La dedicatòria a l‘escriptor Manuel de Pedrolo queda explicada en un post anterior:

http://miquelbassols.blogspot.com/2018/08/acto-de-violencia.html

2. The Yellow Danger, el llibre, la portada del qual il·lustra aquest post, fou una curiosa novel·la de l’escriptor Matthew Phipps Shiel que va fer furor en la seva època. M. P. Shiel (1865-1947), prolífic novel·lista anglès de literatura fantàstica considerat un racista i un místic estrafolari, hi relata les diabòliques maquinacions del Dr. Yen How, qui envià les seves imparables hordes xineses a conquerir Europa. Podeu llegir-ne un comentari aquí:

http://universodecienciaficcion.blogspot.com/2011/10/1898-el-peligro-amarillo-mpshiel.html

De Jueus i Catalans

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

(Leer texto en castellano)

per J. V. Marcabrú

“Els catalans tenen la reputació de ser els Jueus d’Espanya, però són Jueus sense chutzpah [insolència, impertinència]: els ha estat ribotada pels Castellans. En lloc d’això, tenen la parella seny i rauxa, el bon sentit amanit amb la follia de grandesa. Per exemple Ramon Llull, sant de Catalunya, sobrenomenat en el seu temps (1232-1315) Arabicus Christianus, Gaudí, i Dalí.” Jacques-Alain Miller, “Des hyperactifs, et autres typhons”. Lacan Quotidien nº 479, 16/02/ 2015

I ara! D’on ve aquest paral·lelisme estrany i fins i tot preocupant? Ja sento la veu d’alguns amics: —No ens identifiquem ara amb la víctima! Fer dels catalans el buc expiatori, el sacrifici ofert als deus obscurs no és el millor per seguir aquest debat. —I tanmateix, és un tòpic prou conegut: els catalans, jueus d’Espanya. La raó ve de lluny i cal treure’n l’entrellat.

Qui n’ha estudiat la història ho explica com la lenta construcció d’un estereotip que comença ben aviat, amb l’arribada dels jueus a la península ibèrica, cap al segle primer de la nostra era. Manuel Forcano, especialista en història del judaisme i filòleg de llengües semítiques, desenvolupa en el seu llibre Els jueus catalans la gran influència de la cultura jueva a Catalunya dins del marc de la península ibèrica, per acabar explicant les raons d’aquest estereotip:

“Una pretesa similitud de caràcter o de personalitat entre els catalans i els jueus ha fet néixer l’estereotip que defineix els catalans com els jueus d’Espanya [...]: industriosos, treballadors, emprenedors, comerciants, intel·ligents, astuts, pacients, sobris, introvertits, amb esperit de clan i estesos pertot arreu, així també com el tòpic negatiu de l’avarícia i la usura [...] Aquests estereotips que relacionen catalans i jueus es deuen molt a la premsa franquista, que va titllar sempre el catalanisme de contuberni judeomaçó i que sovint el definia d’inspiració judaica, tot subratllant que en terres catalanes, molt poblades de jueus a l’edat mitjana, l’edicte d’expulsió dels Reis Catòlics [1492] havia provocat més conversions que no pas expulsats, amb la qual cosa Catalunya es convertia en la regió espanyola amb més població d’origen jueu [...] No és estrany doncs, que la gesta col·lectiva del sionisme, de la restauració de la llengua hebrea i de la creació de l’estat d’Israel siguin, ara per ara, referents clars de superació als quals també aspiren una part dels independentistes catalans.”[1]

És coneguda d’altra banda l’estreta relació que el patriarca del nacionalisme català del postfranquisme, Jordi Pujol, ha tingut amb el sionisme i la cultura jueves[2], veritable brúixola del seu ideari nacionalista. Segurament aquesta estreta relació no és aliena al seu destí d’exclusió interna, ben guanyada, que ha acabat tenint en la política catalana. La força de l’estereotip ha arribat també aquests dies al ridícul de titllar el govern de la Generalitat de “bruixeria, sionisme i maçoneria”, trets que estarien encarnats en la persona de la dona del seu president actual, Marcela Topor[3].

El fet és que a Catalunya els jueus, més conversos que no pas expulsats, més mimetitzats que no pas segregats, van saber trobar un lloc de primer ordre en la cultura i en la societat, de manera que la primera comunitat jueva moderna de l’Estat espanyol després de 1492 va ser la de Barcelona. Als calls de Barcelona i Girona existien dues escoles de càbala d’una gran influència a tot el món jueu. La pròpia ciutat de Girona, on el judaisme ha tingut sempre una forta presència, era anomenada fins al segle XIII la “Mare d’Israel”. A tall d’exemple literari d’aquest empelt translingüistic i transidentitari de jueus i catalans, és interessant de conèixer l’operació que uns cants de noces, veritable joia pels filòlegs, van saber produir amb la lletra[4]. Es tracta d’uns poemes festius, fets com consells als nuvis, escrits amb l’alfabet hebreu però amb paraules del català del segles XIV i XV, combinant paraules i frases hebrees en un aiguabarreig digne del millor Joyce. La lletra es hebrea, però llegida és catalana. Simple anècdota del viatge de la lletra pel litoral mediterrani més enllà de les fronteres? És un testimoni més del refugi que el judaisme, aquesta voluntat d’ésser que ha fet de l’escriptura el seu únic país, ha trobat en aquest racó de la península ibèrica.

L’estereotip segueix doncs una lògica interna que va més enllà de la caricatura. Un altre estudiós d’aquesta estreta relació entre judaisme i catalanisme, Joan Pérez i Ventanyol[5], ha situat l’empremta d’aquesta voluntat d’ésser en el pensament de l’esquerra catalanista que ha travessat tot el franquisme fins avui: “el catalanisme d’esquerres va tenir una especial atracció pels jueus [...] Els jueus eren reconeguts com un exemple de supervivència nacional a pesar del fatalisme històric i, per això, se’ls associava a la idea de llibertat. A més, se’ls atorgava un component de tenacitat col·lectiva que era molt atractiu per als catalanistes.”[6] No és menys cert que una altra part del nacionalisme català s’ha emmirallat també en el poble palestí, per una identificació del feble contra el poderós, de manera que el conflicte arabo-israelià té també a Catalunya les seves duplicitats. En tot cas, cal no perdre de vista que les relacions diplomàtiques entre l’Estat espanyol i Israel són un fet des de l’any 1986 i s’han construït fonamentalment a partir de Catalunya, no pas des de l’Estat espanyol. Espanya i Israel no han tingut mai una bona relació. Això fa també que l’Estat d’Israel hagi manifestat públicament la seva complicitat amb el projecte de construcció d’un estat català.

Queda la chutzpah, la chutzpah que els catalans haurien perdut a mans dels castellans, la chutzpah que els hauria estat ribotada —“cepillada” com deia l’ínclit Alfonso Guerra a propòsit de l’estatut de Catalunya— per l’Hidalgo ferit en el seu orgull d’imperi en declivi. Però què es la chutzpah? És una paraula del Yiddish que, segons el diccionari Merriam-Webster, vol dir precisament l’orgull, la suprema confiança en si mateix, fins i tot la impertinència, la insolència, l’audàcia, l’arrogància. El terme, tan intraduïble com qualsevol altre que denoti una voluntat d’ésser, té sempre un to humorístic, de l’humor del superjò quan fa de trànsfuga en el subjecte —Freud dixit— davant dels embats el que farien la seva víctima. La ironia de la chutzpah arriba tan lluny com per prendre la següent definició legal: algú que ha matat els seus pares i que demana clemència davant del jutge pel fet de ser un orfe! Aquesta és la chutzpah que en la jurisprudència americana ha estat recollida de la següent manera: “La chutzpah legal no és indesitjable en tots els casos, i sense ella el nostre sistema jurídic patiria”[7].

Així doncs: Catalans, poseu una mica de chutzpah a la  salsa!

15 d’Octubre de 2017

---

[1] Manuel Forcano, Els jueus catalans. La història que mai no t’han explicat. Angle Editorial, Barcelona 2014, pp. 371-372.

[2] Anna Figuera, Jordi Pujol i els jueus. Pòrtic Editorial, Barcelona 2011.

[3] http://www.alertadigital.com/2017/10/09/brujeria-y-masoneria-en-la-generalitat/

[4] Jaume Riera i Sans, Cants de noces dels jueus catalans. Editorial Curial, Barcelona 1974.

[5] Joan Pérez i Ventanyol, Els debats sobre la qüestió jueva a Catalunya (1917-1939). La construcció idológica del discurs sobre el poble jueu, el sionisme i l’antisemitisme en el periode d’entreguerres. Tesi doctoral a la Universitat Autónoma de Barcelona, Octubre de 2015.

[6] Joan Pérez i Ventanyol, opus cit, p. 643.

[7] https://www.jlaw.com/Commentary/SupremeChutzpah.html

Independència i Trinitat

Nus de la Trinitat a Barcelona

De cop, sembla com si fossin les paraules les qui governen i els governs els qui fossin governats per elles, arrossegats com es veuen tant sovint pel seu poder. Les paraules, massa ràpides, corren més que els subjectes que les diuen, i molt més que els polítics que se’n fan, com se sol dir, els seus portaveus. És el que ens sembla que està passant aquests dies, per exemple, amb aquesta paraula: “Independència”. Dita i cridada per una multitud als carrers de Barcelona el passat onze de setembre —no calia escriure-la a cap pancarta de capçalera de manifestació per fer-la escoltar—, ha estat després inevitablement desplaçada, a voltes fins i tot silenciada, com una arma que es gira contra qui la brandava. El president Artur Mas, després de declarar que “tot és possible”, va haver de transformar-la uns dies després en una “Interdependència” potser més manejable políticament, després que Jordi Pujol l’hagués posat clarament en solfa: “la independència és impossible”. Tot i així, quant més impossible sembla més ressona l’eco del seu crit en la multitud, des del Passeig de Gràcia fins al Camp Nou. I quant més contestada i negada resulta des del govern central espanyol, més consistència pren per ambdues bandes. Sembla aleshores que obté la força d’aquelles paraules que resulten més afirmades quant més negades. És el que podem qualificar com un significant amo, —ho escrivim S₁—, el signe que aplega i dóna consistència a un grup, a tota una comunitat, però que també pot dividir-la de seguida per fer aparèixer el revers de tota identificació: la divisió del subjecte, la seva manca d’ésser, —ho escrivim $— que cap objecte ni ideal podrà mai curullar. I sí, a Catalunya es tracta avui d’una voluntat d’ésser que cap significant ni cap objecte podrà mai clausurar. D’aquí que la paraula “independència” tingui tanta força per aplegar i dividir alhora.

Calia però que algú, una dona i amb la força que dóna fer-se portaveu d’un milió i mig de persones, la tornés a dir ben clara a les portes del Parlament. Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ho deia així en ser rebuda per Núria de Gispert, presidenta del Parlament: la independència és el que volem i és el que cal que li encomaneu al nostre president com un desig irrenunciable. Com dir-li que no! Diguem-ne millor “estat propi”, reblarà uns dies després el president. Tot d’una, la paraula ens porta de nou l’embolic i no sabem com desfer-nos del seus efectes. Carme Forcadell és també qui va saber transformar la coneguda frase de Jordi Pujol, “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”, en aquella altra: “és català qui vol ser-ne”, des d’un discurs molt més dúctil a la fragilitat de l’ésser, a la seva buidor inherent.  Ser-ho és ara voler-ho, sense atributs ni complements que facin la seva condició d’ésser. És ben bé el desig ideal, que no cal ja que passi per l’alienació que suposa haver de demanar-ho. No cal tampoc passar per la feixuga condició de viure i treballar… De fet, és l’afirmació contundent que la buidor de l’ésser sempre tendeix, necessàriament, a cercar la identitat: $ --> S₁, escrivim-ho ara d’aquesta manera.

El problema arriba quan algú no només vol ser-ho, sinó que diu que ja ho és, quan afirma el seu ésser en un “Jo sóc” que omple d’atributs aquella buidor de l’ésser que es manifestava en una voluntat, quan l’omple de condicions i complements per fer-ne una identitat complerta. Aleshores el Jo es creu l’amo d’aquell ésser de llenguatge quan només n’és el serf. Aleshores comencen els problemes, el dia després de la festa. De fet, el que ve a dir-nos una anàlisi acurada és que la independència del Jo es més una creença que no pas un somni, una creença tan religiosa com qualsevol altra, tan dependent dels significants ideals que la governen com de la imatge de l’altre, de l’altre Jo on s’alimenta.

Teresa Forcades —sí, a voltes el significant té aquestes coses i anem de la Forca-d’ell a les Forcades—, la monja benedictina que es fa escoltar amb prou força i precisió en àmbits molt diversos, havia posat uns dies abans un toc d’atenció que cal no menysprear en absolut. Deia així: “la independència és un projecte de diversitat” comparable a “la pluralitat de la Trinitat cristiana”. No hi hauria veritable independència si no és en un vincle tan interdependent com el que implica el nus de la Trinitat, un nus que té una estructura molt sòlida: només cal que un qualsevol dels tres es deslligui perquè els altres dos quedin també de seguida deslligats. Però deslligats no seran independents, simplement no seran... diversos. Els lectors de Lacan —i Teresa Forcades sembla que n’és—, coneixem prou bé les virtuts d’aquest nus que fa la unitat trinitària. Però quina seria avui la trinitat catalana? Un misteri. El pare fa temps que és en declivi —Jacques Lacan dixit—, el fill segueix a casa sense trobar feina. I l'Esperit Sant? L'amor potser farà el lligam que falta, entre l’Espanya que fou i l’Europa que hauria de venir?

Seguint amb els vincles familiars, parem ara l’orella a un altre fet de llenguatge. Aquests dies escoltem un desplaçament prou simptomàtic quan es parla dels difícils vincles entre Catalunya i Espanya. De nou les paraules manen i de la metàfora del matrimoni, quan un dels dos consorts demana el divorci, estem passant a la metàfora dels germans, quan un dels dos reivindica més poder que l’altre.

Vist així, és clar que ens caldrà una trinitat allà on la dualitat no sap sortir-se’n. Sí, potser Europa.