Els somnis

Conversa al programa de radio “La primera pedra”, a RAC1, amb Noemí Polls.

(2 de setembre de 2026)
 
 
Noemí Polls: Quantes vegades ens hem despertat angoixats, sobresaltats o inquiets per un somni que ens ha semblat ben real? I hem pensat en què vol dir somiar, per exemple, no ho sé, amb la mort d'algú, que surti una serp pel mig del somni o que et caiguin les dents. I hi ha somnis que són recurrents, fins i tot. Quin significat té tot plegat? Doncs aquestes preguntes sovint ens porten a preguntar-nos: "Què diria Freud?". Ens apareix aquesta figura. Va deixar escrit algun diccionari dels somnis? Miquel Bassols és doctor en psicoanàlisi i ha estat president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Bon dia, Miquel.
 
Miquel Bassols: Bon dia.
 
N.P.: Eh, contents de parlar d'aquests temes. No sé per què, el món dels somnis ens porta directament a Freud, i deu tenir una explicació ben senzilla, no? És a dir, ell va ser el primer que va apuntar que els somnis podien explicar moltes coses de nosaltres.
 
M.B.: Efectivament. És el primer que va pensar que el somni era una via règia, una via directa a l'inconscient, i que era un missatge que rebíem de nosaltres mateixos, no dels déus o d'altres llocs com s'havia pensat fins aleshores, però que tampoc no era el resultat d’alguna contingència de les neurones a la nit, que se n'han anat de festa i fan qualsevol bajanada, sinó que hi havia un sentit en aquest somni que m'implicava a mi com a subjecte. I el primer que va fer Freud va ser, a partir d'un somni que ell va tenir, molt important ara en la història, és posar-se a treballar sobre cada element d'aquell somni per mirar de desxifrar què volia dir, quin sentit podia tenir. És el primer que s'ho va prendre seriosament, i a partir d'hores la nostra relació amb els somnis ha canviat radicalment. En el camp de la ciència també, fins i tot el camp de la ciència ha confirmat moltes de les coses que Freud deia en la seva època –estem parlant de finals del XIX, començament del XX– quan la ciència tenia les seves condicions. Freud va tenir una incidència fonamental en com entenem els somnis i no només els somnis, sinó tots els símptomes, les formacions de l'inconscient, de les quals el somni és, diríem, el paradigma fonamental, el primer que Freud va prendre com a model per investigar això que anomenem l'inconscient.
 
N.P.: Perquè, primer, va fer algun diccionari de somnis? Algun manual que ens pugui servir encara ara?
 
M.B.: No, això ha vingut després i ja n'existien abans de Freud. De fet hi ha la història bíblica del somni del Faraó amb les set vaques magres que signifiquen set anys de de sequera, això ja ve de molt lluny, amb la idea d'un diccionari dels somnis. Freud precisament el que fa és trencar aquesta idea. No hi ha un diccionari dels somnis. Si tinguéssim que seguir la idea del diccionari podríem dir que en lloc del Fabra, el diccionari de la llengua catalana on cada paraula té un seguit de significats, més aviat hauríem d'anar al Joan Coromines, amb els nou volums del Diccionari etimològic, on el que hi ha és la història de cada paraula que ha anat canviant al llarg del temps. I si seguim la història d'una paraula ens trobem amb alguna cosa que ja ni reconeixem com a pròpia d'aquella paraula. Amb l'afegit que el suposat diccionari dels somnis és un diccionari que canvia dia rere dia per cadascú. Cadascú té un diccionari diferent [riures] i a més a més és un diccionari que canvia segons l'experiència de la vida que fas. El que apareix en un somni avui no necessàriament tindrà el mateix sentit que el que apareix després d'un any, dos anys o més endavant a l'edat adulta. De manera que, clar, la idea del diccionari es complica molt [riures], perquè no és un diccionari fixe, és un diccionari propi de cadascú. És a dir, el que em serveix per escoltar el somni d'una persona no em serveix per escoltar el somni d'una altra persona. De manera que la idea del diccionari millor posar-la molt en qüestió.
 
N.P.: Clar, clar. És a dir que quan somiem que ens cauen les dents no vol dir res, o si somies amb la mort d'algú no estàs presagiant que li allargues la vida... totes aquestes coses que...
 
M.B.: Cal veure-ho ben bé cas per cas. I per això el primer que va dir fer Freud és: "Prenguem un element del somni i vegem què és el que la persona que ha somiat associa amb aquest element del somni". I és a partir d'aquí que va obrint el teixit d'associacions, de paraules que es van extenent unes vinculades amb les altres, i a partir d'aquí tenim el sentit singular que té aquell somni per a aquella persona. De manera que no hi ha un diccionari. Algú deia: "Sí, molt bé, en aquest somni surt un campanar o una serp, per exemple. Posem el cas de la serp que tu deies al començament. Surt la serp en el somni. Ah! Això és el fal·lus, segur que és el fal·lus, simbolitza el fal·lus". I l'altre diu: "Bé, i el fal·lus què simbolitza? No pot simbolitzar la serp, el fal·lus, per exemple?"
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: Entrem en aquest camp els analistes lacanians anomenem “la contingència del significant”, és a dir, que una paraula segons on la posis tindrà un sentit o un altre. Quan entrem en aquest camp necessitem escoltar les associacions singulars de cada persona sobre la serp en qüestió. La serp per a una persona no és el mateix que la serp per a una altra persona. Jo ara et preguntaria: "Si has somiat amb una serp, amb què et fa pensar aquesta serp?".
 
N.P.: Clar, què em va portar de sentiments, perquè també mentre somiem sentim.
 
M.B.: Efectivament, hi ha els afectes, que són molt importants, que estan desplaçats. L'afecte que estava en una situació apareix desplaçat, per exemple, a la serp, posem per cas. De manera que aquí és fonamental que l'analista no es posi ell en el lloc de saber ja quin és el sentit d'allò que apareix en el somni. En el somni però també en qualsevol altre cas, en allò que t'explica la persona. Has d'estar atent a les associacions singulars que cada persona fa sobre cada element simbòlic, significant, de la seva història, de la seva vida.
 
N.P.: Aquí arribem al psicoanàlisi, per tant.
 
M.B.: Aquí arribem al psicoanàlisi, i és com hi va arribar Freud. Freud preguntant-se sobre aquestes qüestions va arribar a construir el mètode psicoanalític, amb el que ell va anomenar “l’associació lliure”. És a dir, sobre cada element d'una formació de l'inconscient, sigui un somni, un símptoma, una fantasia, el que sigui, veure quines són les associacions singulars que cada persona fa sobre sobre cadascun dels seus elements. I a partir d'aquí comença la psicoanàlisi, que és començar a dir tot allò que se't passa pel cap. Cosa molt difícil, perquè generalment...
 
N.P.: Callem moltes coses, també.
 
M.B.: Sí, evidentment. En callem moltes i per moltes raons: perquè no les volem dir o també perquè a vegades ens semblen estranyes o que no tenen importància. I una psicoanàlisi comença amb aquesta idea: digui tot el que li arribi al cap, encara que li sembli que no té importància. I a vegades afegim: encara que tingui vergonya del que diu. Això ja vol dir que se t'acudiran coses que et donaran vergonya, que no sabràs massa bé com dir, que a més a més no saps què volen dir. Bé, la idea fonamental és mantenir l'associació lliure com a regla de cada sessió d'anàlisi. És molt difícil, però és molt interessant, perquè quan et poses a parlar amb algú que t'escolta sense donar sentit immediat al que tu estàs dient, comencen a passar coses molt insospitades per un mateix. És a dir, et comences a escoltar i a dir coses que no havies pensat mai, [riures] justament que no se t'havien passat mai pel cap. [Riures]. I això ho pots començar a fer amb un somni. Convé que convé que ho puguis fer amb algú altre, perquè fer-ho sol...
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: ...és com jugar al solitari i fer-se trampes, [riures] és molt fàcil. Un mateix s'enganya moltíssimes vegades. Evidentment, t'amagues moltes coses. Ens amaguem moltes coses cada dia.
 
N.P.: I els principals somnis que van ajudar a Freud a fer la seva teoria quins són? Abans deia, va partir d'un primer somni, no?
 
M.B.: Sí, la nit del 23 de juliol de 1895...
 
N.P.: Caram, 1895, eh?
 
M.B.: ...que és famosa en la història de la psicoanàlisi, Freud va tenir un somni, que és el famós somni de "la injecció d'Irma", es coneix així. No explicarem totes les circumstàncies perquè és molt llarg, però va ser un somni que el va impactar molt, i va ser un somni d'angoixa, de fet, que tenia a veure amb la seva recerca, amb un cas que estava portant i no funcionava, i que era una amiga de la família, on ell es sentia compromès. És a dir, ell com a subjecte de la ciència, com a subjecte científic, es va trobar absolutament implicat amb el seu camp de recerca, amb la seva activitat. I va tenir un somni d'angoixa, on apareixen moltes coses, però finalment apareix la gola oberta d'aquesta pacient, de l'Irma, oberta com si fos una mena de caverna absolutament fosca, i en un punt de la gola, una taca blanca que era una malaltia interna d'Irma, que tenia molt a veure amb el que havia explicat ella en el tractament. I en aquest punt Freud s'angoixa en el somni. Però aleshores apareix en aquest punt de la taca blanca una fórmula que és una fórmula química de la trimetilamina. Això els psicoanalistes ho coneixem molt bé perquè hem estudiat aquest somni com a model fonamental. Bé, Freud s'aixeca al matí i en lloc de dir: "Quina mala nit he tingut, he sopat i el menjar m’ha fet mal", diu: "Aquest somni vol dir alguna cosa". I bé, tot el llibre de La interpretació dels somnis, que és un volum considerable, és el desenvolupament de l'anàlisi que Freud fa d'aquest somni que va tenir ell mateix aquella nit. I això és l'any 1900, que és podríem dir l'inici mateix de la història de la psicoanàlisi. Hem de dir que la psicoanàlisi és la mare de totes les psicoteràpies, a favor o en contra, però va ser el que va originar tot el que és el tractament psicoterapèutic que podem conèixer avui en dia. I a partir d'aquest punt, de l'anàlisi d'un somni precisament, va començar tota aquesta història. És a dir, prenent allò que ens passa no com una evidència en si mateixa, sinó com un missatge que cal desxifrar, i el primer model és el somni. Després venen els lapsus, evidentment, que són un altre camp. Si vols hi dediquem un altre dia als lapsus, que també són molt divertits. [Riures].
 
N.P.: No, és que jo ara, revisant per preparar l'entrevista pensava: És que el món només de Freud ja és motiu de tesis doctorals, d'estudi, i que jo suposo que ha estat revisat. Però actualment encara és molt vigent tot el seu pensament.
 
M.B.: Ha estat molt discutit, però ja va estar discutit l'any 1900, quan es va publicar el seu llibre. Sempre Freud va ser discutit, i és convenient que sigui discutit, perquè s'ha de poder argumentar la seva hipòtesi, no és una hipòtesi gens evident. I no és gens evident tampoc pel camp de la ciència actual, que vol que les coses siguin molt verificables, sempre reproduïbles. Però com reprodueixes experimentalment un somni? Com reprodueixes el sentit d'un somni? No hi ha manera.
 
N.P.: I moltes vegades, quan intentes reconstruir-lo, també et costa.
 
M.B.: Exactament, te n'oblides. A veure, jo per exemple, jo sé que aquesta nit he somiat, però, ja no sé què he somiat. Ara, pot ser que al llarg del dia, clac!, m'aparegui una punta de idea i digui: "Ostres!". I a partir d'aquest fil pot ser que pugui reconstruir alguna cosa d'allò que he oblidat, i que probablement té més importància de la que jo em penso, i que segueix actuant durant el dia, perquè el que passa a l'inconscient segueix actuant durant tot el dia. I a vegades hi ha moments que se t'obre una il·luminació i dius: "Ostres! Això té a veure amb aquest somni que havia oblidat". Fa uns dies jo vaig tenir un somni i sabia que havia somiat alguna cosa. Havia anat a dormir amb molt mal d'esquena, i al matí estava amb un cert malestar. Al llarg del dia vaig recordar: "He tingut un somni on tocava la guitarra en un quartet de jazz d'Esperanza Spalding". [Riures]. I vaig dir-me: "Esperanza Spalding –que és una molt bona contrabaixista per cert, aconsellable– Spalding, espalda, espatlla, esquena...".
 
N.P.: Que bo! [Riures].
 
M.B.: A veure, podries dir: "És una coincidència, no?". No, aquell somni em va ajudar a transformar l'experiència de dolor en una cosa que m'agrada, que és el jazz, [riures] i a tenir una mica d'esperança [riures] que l'esquena m’anirà millor durant els dies que venen.
 
N.P.: Clar, suposo que també és un recurs que utilitzem inconscientment, però moltes vegades se’t pot girar en contra, és a dir, un somni pot, al contrari, accentuar encara aquell dolor, i per tant aquí és la feina d'un psicoanalista conduir, ajudar a reconduir perquè la vida ens sigui una mica més fàcil.
 
M.B.: Efectivament, i ajudar a cadascú a desxifrar el propi diccionari intern i singular que té cadascú i del qual ignorem, eh, les primeres pàgines i les últimes. [Riures].
 
N.P.: Exacte. Doncs m'agrada molt acabar així: no hi ha un diccionari dels somnis de Freud, no podem anar amb un manual ràpid, que és el que avui en dia tothom busca, eh? "A" més "B" igual a "C" i ja està, i punt, sinó que l'hem de treballar, i per tant potser moltes vegades recuperar la psicoanàlisi, que durant molt de temps va estar molt de moda, no? Potser els anys 90, eh, tots recordem les pel·lícules de Woody Allen, no? I a vegades l'hem deixat un mica de cantó, però és una bona manera de treballar-nos nosaltres a nivell intern.
 
M.B.: Sí, efectivament. Com les coses oblidades tornen, [riures] eh? I la psicoanàlisi sempre serà allà insistint amb aquesta feina molt singular. Com tu dius, no és una cosa que puguem anar ràpid, encara que pot tenir efectes molt ràpids. Però precisament, festina lente, com deien els llatins, poc a poc que anirem més ràpid.
 
N.P.: Clar, clar. Doncs sí senyor, avui hem volgut parlar justament d'això, del món dels somnis a través de la psicoanàlisi i de Freud, però evidentment, fent una pinzellada perquè podríem omplir, com dèiem, programes i programes, de la mà de Miquel Bassols. Ell és doctor en psicoanàlisi i ha estat a més president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Moltíssimes gràcies, Miquel Bassols.
 
M.B.: Gràcies a vosaltres. Ja ho sabeu.

Regla fonamental

 

 

La pregunta Dir-ho tot? toca el principi mateix del dispositiu analític, la seva regla fonamental tal com Freud la va enunciar: “Digui tot el que li vingui al cap.”

La cura amb què podem enunciar-la –de diverses meres, més o menys explícites– és la mateixa amb què el subjecte pot respondre:

— Dir-ho tot? Si heu de posar-hi aquests interrogants és ja perquè no creieu possible complir aquesta regla, per molt fonamental que sigui.

Vegem-ho. En primer lloc, no li hem demanat simplement que ho “digui tot”, i encara menys li demanem prometre que compleixi aquella fórmula jurídica tradicional: “Digueu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat”.

— Ja conec la seva màxima lacaniana, la d'aquella veritat que no es pot dir tota. Amb tot, què devia voler dir: “digui tot el que li vingui al cap”? I el que no em vingui al cap, què? No podria arribar a dir-ho? En realitat, he vingut aquí per saber alguna cosa que no se m'hagi acudit mai, fins i tot per arribar a dir-ho. M'ho dirà vostè? A més, si s'hi fixa bé, ha enunciat la seva petició impossible de complir amb un imperatiu –“Digui vostè”– seguit d'un subjuntiu –“tot el que li vingui al cap”. Si no l'ha complementat amb el present d'indicatiu, “Digui… tot el que li ve al cap”, serà també per alguna subtil prevenció. Anticipa segurament que se m'acudiran coses que no voldré dir, o que cediré a “la temptació d'ometre alguna cosa perquè em sembli poc important, absurda o desagradable”[1] (Freud dixit). No és una mica capciós?

En realitat, si hem utilitzat el subjuntiu és per un artifici de la paraula que té un cert punt de trampós. Per un moment ens hem volgut observar des d'un lloc exterior a nosaltres mateixos, com si ens poguéssim situar fora, abans o després, del propi acte d'enunciació, i parlar sobre el que diem, com si poguéssim fins i tot legislar sobre l'acte de parlar, sobre el que es pot o no es pot dir, des d'un llenguatge superior que prengués el nostre dir com a objecte.

— Sí, també conec aquella altra màxima, “no hi ha metalleguatge”. Aquesta sí que seria la il·lusió de voler dir-ho tot, tot sobre el meu llenguatge.

En realitat, és amb una imatge semblant com Freud va voler explicar la seva regla fonamental: “Comporteu-vos com un viatger que va vora la finestreta del vagó i descriu als seus companys com el paisatge va canviant davant dels seus ulls.”[2]

—Però resulta que, si jo sóc aquest paisatge, si jo soc l'objecte mateix que intento atrapar en el transcórrer dels meus pensaments, no puc estar alhora a l'interior del vagó dient el que penso, el que veig del paisatge exterior que sóc jo mateix. Intentaré aleshores pensar el que dic. Però si penso el que dic, segurament no arribaré mai a dir el que penso, ni tot ni una mica. La seva regla em sembla ara encara més impossible de complir.

Diguem aleshores que el subjecte de l'experiència analítica es constitueix precisament com el marc mateix de la finestreta del vagó freudià. No està en el suposat interior del vagó, però tampoc en l'exterior del paisatge en el qual només està suposat. El subjecte és pròpiament el marc mateix de la finestreta del tren, el marc del fantasma en el qual es divideix pel fet de parlar d'un objecte que se li escapa de manera inevitable.

La regla fonamental, tal com Freud la va formular en llengua alemanya, adquireix aleshores la seva raó de ser: «Sagen Sie also alles, was Ihnen durch den Sinn geht», seria literalment: Digui vostè, doncs, tot el que li passa (el que transcorre) “durch den Sinn”, a través de la ment, a través del Sinn que és també el sentit. El tren que passa a través del paisatge no es distingeix del propi paisatge que sembla passar, el transcórrer del sentit que fuig, d'un referent inabastable.

Senyalem de passada que les diferents llengües del Congrés que farem amb aquest tema modulen de manera diferent aquest paisatge. En francès, “Dire tout ?”, i en italià, “Dire tutto?”, fan U del Tot, mentre que la gramàtica de l'espanyol, “¿Decirlo todo?”, i de l'anglès, “To say it all”, demanen reduplicar-ho amb el pronoms.

La regla fonamental demana a l'analitzant que digui el paisatge que transcorre davant dels seus ulls –el seu propi discurs que serà sempre discurs de l'Altre–, sabent que aquell paisatge és ja un retall de la realitat i que, a més, aquest real se li escapa com més el vulgui aprendre des d'un exterior o des d'un interior suposats. És només acceptant aquesta aposta, consentint a aquesta divisió, com podrà arribar a saber alguna cosa d'allò que ni se li acudia dir. És només renunciant a voler dir-ho tot, acceptant repetir el que ja creu saber, com arribarà a dir alguna cosa nova del seu saber inconscient.

Així, la fórmula freudiana de la regla fonamental és una manera cortès –“Sagen Sie…”, Digui vostè…– de posar en acte aquella altra, més abrupta, que Nietzsche va posar en boca de Zarathustra quan es deia a si mateix: “Sprich dein Wort und zerbrich !” –«Digues la teva paraula i trenca't!»

__________

[1] Freud, S. (1913), “La iniciación del tratemiento”. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1979, pàg. 1669.

[2] Ibídem.

«El que la psicoanàlisi ens ensenya... com ensenyar-ho?»

Quadern dels Josepets #1

 

(Notes a partir de la trobada a l’Escola de Psicoanàlisi sobre «Lo que nosenseña », amb dues intervencions de Laura Canedo: Pase y matema, dos caras de la transmisión i Paula Díaz: Enseñanza y lo que no se enseña, el 9 de gener de 2024)

 

 

«El que la psicoanàlisi ens ensenya... com ensenyar-ho?» Aquesta pregunta que va fer Jacques Lacan —La psicoanàlisi i el seu ensenyament, 1957— porta de cap els psicoanalistes des d’aleshores. De fet, ja hi anaven de cap des que Freud va escriure aquell petit text titulat Cal ensenyar la psicoanàlisi a les Universitats? el 1918[1]. I cal dir que no sabien ben bé com respondre-hi. Deien que sí i que no alhora, cosa que és sempre certa, però cal veure’n les raons. La psicoanàlisi no es pot ensenyar com es fa a la universitat amb altres disciplines, amb un saber ja constituït i generalitzable, programable i objectivable, amb notes i qualificacions. La psicoanàlisi no és un saber que es pugui adquirir com una «teoria» que després es podria aplicar a una «pràctica». És necessària l’experiència d’un saber, el saber de l’inconscient, que només es pot adquirir a través de la pròpia psicoanàlisi, sovint llarga i sempre singular, i cadascuna incomparable finalment amb qualsevol altra psicoanàlisi. Aleshores, no hi ha veritable adquisició d’un saber si no és com el producte d’aquesta experiència singular, on la repressió del saber inconscient és inherent i constitutiva. I per això podem dir, com deia Lacan, que l’ensenyança de la psicoanàlisi relève (depèn, sorgeix, prové, concerneix, es competència) de la repressió, d’un saber inconscient que és, per definició, reprimit. 

Això ha portat també a problemes diversos sobre com construir un espai que tingui en compte aquestes condicions per a la formació. L’experiència de cada psicoanàlisi ens ensenya un saber amb, i sobre, aquestes condicions. La qüestió és com ensenyar-lo, aquest saber, com ensenyar una ensenyança que ja ens és ensenyada per l’experiència psicoanalítica mateixa. Aquest moviment no va, no transcorre d’una «teoria» constituïda i aplicable cap a una «pràctica» sinó, a l’inrevés, d’una experiència singular cap a un discurs que pugui formalitzar-la. I en aquest sentit, la suposada «teoria» és també una «pràctica», una «pràctica teòrica» com diria Louis Althusser. Quan creiem que fem «teoria», de fet seguim una pràctica segons les condicions que depenen, per a cadascú, de la pròpia experiència d’un saber que és l’inconscient. L’Escola de Lacan, amb els seus dispositius —el cartel i el passi fonamentalment— és sens dubte la millor invenció que s’hagi proposat d’un espai constituent d’una formació que estigui d’acord amb aquestes condicions.

Fins aquí, el plantejament de la qüestió. Ara ve un problema.

És fàcil, massa fàcil partint d’aquestes condicions, que els psicoanalistes —o, més ben dit, els que volen formar-se en l’experiència de la psicoanàlisi— s’instal·lin en una posició de «subjecte suposat saber», arrecerats en els seus grups i institucions, nodrint-se entre ells amb aquest suposat saber i sense haver de retre comptes ni de confrontar la seva pròpia formació davant d’altres sabers i disciplines, fins al punt que arribin a menysprear-les o, simplement, a ignorar-les. Quan, de fet, aquests sabers són molt sovint indispensables per a la seva pròpia formació.

Freud, en aquell text que esmentava, parla de la necessitat d’una Universitat de les Lletres (universitas literarum) on s’ensenyaria, a més de psicopatologia, història de la literatura, mitologia, història de les cultures, filosofia de les religions, art, i un etcètera que confegiria un amplia programa de formació.

Lacan, quan reprèn la qüestió a propòsit de la apertura d’una Secció Clínica a la Universitat de Paris (Vincennes, 1975), afegeix a la llista: lingüística, lògica, topologia, —i, doncs, matemàtica—, i el que anomena «antifilosofia», cosa que suposa un coneixement profund de la filosofia.

I doncs, la pregunta és avui: on i quan s’ha dut a terme, ni que sigui formalment, aquest projecte de formació que algú podria suposar que és una mena d’ideal del Renaixement? És un projecte que només pot fer-se tenint en compte el context particular, cultural, científic i social, on s’hauria de portar a terme aquesta formació. No hi ha cap Universitat on això s’estigui fent. I no crec que hi hagi avui cap institució psicoanalítica que ho faci tampoc. I tanmateix, només obrir una pàgina dels escrits i seminaris de Jacques Lacan, el lector es veu obligat a recórrer a cadascuna d’aquestes disciplines. No es pot entendre res de Lacan i de la psicoanàlisi del seu temps sense conèixer, alguna cosa si més no, d’autors com Heidegger o Merleau-Ponty, de la matemàtica i la lògica de Russell i Bourbaki, de Cantor i Gödel, de la’antropologia de Claude Lévi-Strauss, de la lingüística de Saussure i Jakobson, però també la poesia de Rimbaud o de Mallarmé, amb un llarg etcètera. 

Hi ha avui algun lloc on la formació analítica passi per unes referències homòlogues i contemporànies, pròpies de cada indret i moment? No es tracta només, com diem a vegades citant Lacan, que aquestes disciplines puguin trobar «l’ocasió de renovar-se» amb l’experiència de la psicoanàlisi. Prendre només aquest vessant de la qüestió porta inevitablement a la impostura d’un suposat saber que diria la veritat dels altres. Cal, primer de tot, que aquell que es vol formar en la psicoanàlisi esdevingui un «lletrat», un lletraferit fins i tot, en un recorregut, tan ampli com dens, per aquestes altres disciplines. 

Això, si no vol quedar-se encastellat en la seva torra d’ivori d’una teoria o una pràctica psicoanalítica que no existeixen per elles mateixes.

 

 

  

---

[1] Publicat en castellà, Sobre la enseñanza del psicoanálisis en la universidad. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1984, pp. 2454-2456.

El retorn a la clínica

Intervenció a l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, en l'espai L’Escola, la seva formació, el 12/12/2023

 

Després de la dissolució de l’Ecole Freudienne de Paris (1980) i de la fundació de l’Ecole de la Cause freudienne, el Camp Freudià va estar marcat per aquest lema enunciat per Jacques-Alain Miller: “Retorn a la clínica”. Quin és avui el sentit d’aquest tall i d’aquest retorn? Quines conseqüències ha tingut i segueix tenint en la història de les institucions del Camp Freudià que han de vetllar per la transmissió del discurs i de l’experiència de la psicoanàlisi seguint l’orientació lacaniana?[1]

El concepte de “clínica” és, des d’Hipòcrates, inseparable de la semiologia mèdica, és a dir, de l’estudi dels signes o símptomes que presenta una malaltia per al seu diagnòstic i el seu tractament. A tal signe correspon tal diagnòstic i tal tractament en una relació que tendeix a ser del tot unívoca entre signe i significat. En aquest sentit, no és segur que aquest concepte sigui el més apropiat per a definir l’experiència analítica on, en qualsevol cas, parlem de “clínica sota transferència”, expressió també encunyada per Jacques-Alain Miller l’any 1982. Això vol dir que el símptoma només és interpretable i, doncs, tractable en el marc de la relació de transferència, de la transferència de cada subjecte amb l’analista i, finalment, de la transferència de cada subjecte amb el seu inconscient. I això fa la clínica tan equívoca com singular per a cada cas en la manera com s’estbleixi aquesta transferència.

Ho he subratllat altres vegades. Si anem a l’índex raonat dels Escrits de Jacques Lacan, no trobem cap capítol anomenat “clínica psicoanalítica”. A la quarta part, titulada “Clínica”, hi trobem dos apartats: “A. Clínica freudiana”, ordenada amb vuit casos escrits i desenvolupats per Freud. És la clínica del cas per cas. El segon apartat “B. Clínica psiquiàtrica”, té tres subcapítols que habitualment fem servir per parlar de la clínica estructural en la psicoanàlisi: la neurosi, la perversió i la psicosi. Es tracta, però, d’una herència de la clínica psiquiàtrica. No sembla producte d’un l’atzar o d’un oblit el fet que no hi hagi, en l’ensenyança de Lacan, un capítol que puguem anomenar “clínica psicoanalítica”. I això té, sens dubte, molt a veure amb el problema de la formació de l’analista i amb la història de les institucions que se’n deriven. 

No és segur, doncs, que a l’Escola, i fins i tot a l’Institut, puguem parlar de formació clínica en el sentit clàssic de la paraula. El terme “clínica”, el posem més aviat del cantó de l’Institut del Camp Freudià i de les seves “Seccions Clíniques”. Quina clínica seria la que pot motivar una Escola? Potser només la clínica del passi, de les maneres singulars en què un analitzant esdevé un analista si entenem ara aquest terme de clínica, com comentaré després, en el sentit estricte d’una “clínica del sinthome” seguint l’expressió de Jacques-Alain Miller.

Quan el propi Lacan va voler respondre a la pregunta sobre què és la clínica psicoanalítica —en la seva intervenció “Apertura per a la Secció Clínica” de 1977— ho fa d’una manera que pot semblar molt el·líptica o bé tautològica: “¿Què és la clínica psicoanalítica? No és complicat. Té una base —És el que es diu en una psicoanàlisi”. Aquesta és la base, el que es diu en una psicoanàlisi, el que diu l’analitzant i el que diu l’analista. Però això no diu res del que es pot construir sobre aquesta base, i molt menys de com es pot ensenyar o transmetre. De fet, en aquest moment Lacan subratlla que, després de Freud, “segueix sent molt sorprenent que la clínica analítica no estigui més assegurada”. I planteja que la qüestió és preguntar al psicoanalista per les raons de la seva intervenció, de la manera que té de conduir-se, en el camp freudià. En aquest text d’apertura, no trobem cap referència a la clínica psiquiàtrica. I, tanmateix, en una Secció Clínica s’ensenya també la clínica psiquiàtrica, tant la clàssica com aquella de la qual la psicoanàlisi és hereva.

Tornem, doncs, al lema que Jacques-Alain Miller va posar al front del Camp Freudià als anys vuitanta: retorn a la clínica. Va suposar una baixada dels núvols de la suposada teoria des d’on els analistes intervenien en el camp obert per Freud i desenvolupat per Lacan. Va suposar un retorn al realisme del discurs de la psicoanàlisi més enllà de les elucubracions, tan sovint buides, a les que es lliuren tan gustosament. La discussió de casos clínics va ser, ben aviat, una pràctica de primer ordre en el Camp Freudià. Potser encara no hem pres dimensió del que ha suposat en l’extensió i la intensió de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana, potser no hem tret les conseqüències de què vol dir una “retorn a la clínica”.

El problema, pel que fa a l’Escola i a la seva formació, segueix sent aquest: retorn a quina clínica, a quina de les que hem indicat ara mateix? Sens dubte, direm de seguida que es tracta de la clínica del cas per cas, més enllà de les tipologies psiquiàtriques. Però, així i tot, la pregunta insisteix. De quina clínica es tracta?

És seguint el solc obert per aquesta pregunta que vull referir-me ara a una observació, una interpretació fins i tot, que trobem en un curs del mateix Jacques-Alain Miller de l’any 2008, és a dir uns trenta anys després d’aquell primer “retorn a la clínica”. Crec que planteja més preguntes que les que creuríem que podem respondre només citant-lo, cosa que demana per la nostra part una veritable conversa crítica sobre què entenem avui per formació i per clínica analítica a les nostres Escoles del Camp Freudià. 

En aquella intervenció —que recomano de llegir— J.-A. Miller posava en qüestió, a partir de l’últim ensenyament de Lacan, la noció mateixa de clínica que fem servir referida als seus començaments, no per anu·lar-la —subratllava— sinó per entendre’n la lògica. 

Enumeraré els punts que em semblen més importants, sobre els que us proposo conversar, pel que fa a l’Escola i a la formació que ha de dispensar:

1.    El fet que la clínica analítica sigui una clínica sota transferència, “té un poder dissolvent sobre la clínica” mateixa, fa que “la psicoanàlisi limiti severament la perspectiva clínica i, d’alguna manera, la invalidi”. Dit d’una altra manera, més radical encara, “quan un traspassa el llindar de la psicoanàlisi, la clínica s’ha de deixar enrere.” Ni mes ni menys. Això dissol, liquida el que anomenem clínica clàssica —la clínica estructural de les neurosis i les psicosis—, que cal conèixer sens dubte i que aprenem a l’Institut del Camp Freudià, per portar-la al camp de la transferència i a la sevsa resolució al final d’una anàlisi, de cada psicoanàlisi quan d’ella en resulta un psicoanalista. Seguint aquesta via, podem dir que, pel que fa a l’Escola, no hi ha una altra clínica que no sigui la del passi.

2.    De la mateixa manera que situem el no saber, la “docta ignorància” com inherent a la posició analítica, no com la posició de la ignorància sinó com la forma més elaborada de saber, podem dir que una veritable clínica analítica només podria surgir d’una dissolució del saber que suposa qualsevol clínica descriptiva o estructural. En aquest sentit, arriba a dir J.-A. Miller, “deixo amb molt de gust el terme clínica al DSM.”

3.    Si l’experiència analítica és, com diem sovint, una experiència orientada pel real, ens hem de preguntar si “aquestes estructures clíniques [neurosi i psicosi fonamentalment] son de l’ordre del saber inscrit en el real”. I és una pregunta que no té, pel que sembla, una resposta d’ordre general. Des d’aquesta perspectiva “tota estructura és una superestructura”, és a dir, una construcció, una elaboració de saber sobre el real que és ara l’estructura mateixa. El real és, però, una estructura sotmesa a la contingència, a l’encontre atzarós, on cada element es considera separat dels altres i fora de sentit. La pregunta ens porta doncs a formular-ne una altra: ¿no és precisament la transferència aquest encontre atzarós, l’encontre amb un significant específic per a cada subjecte —S^t tal com l’escriu Lacan— que precipita el subjecte com a resposta del real sempre d’una manera singular?

4.    La depuració que l’experiència analítica produeix d’aquesta resposta singular en cada subjecte és el que Lacan va anomenar, al final de la seva ensenyança, sinthome. No hem d’oblidar, però, que aquest concepte, aquesta elaboració sobre el més real del símptoma, va ser inventat per al cas de James Joyce, un cas sense anàlisi (i del que sempre serà agosarat emetre un diagnòstic). ¿Fins a quin punt, es pregunta J.-A. Miller podem aplicar aquest concepte —que correspon a algú “desabonat” de l’inconscient, fora de transferència— al subjecte de l’experiència analítica mateixa, que només al seu final podria entendre’s com un “desabonat de l’inconscient”? No he trobat en l’elaboració d’aquest text, ni en d’altres, una resposta concloent a aquesta pregunta. Trobem només la suposició, fundada seguint l’últim ensenyament de Lacan, que aquest concepte de sinthome seria operatiu en l’experiència analítica per construir una possible “clínica del sinthome”, una clínica, insisteix J.-A. Miller, que cal posar sempre entre cometes. Crec, doncs, que és millor deixar la pregunta com a tal, com una hipòtesi a confirmar cas per cas, como una mena de programa d’investigació que només es pot portar a terme en una Escola que mereixi aquest nom.

 

---

[1] Referència bibliogràfica: Miller, J.-A, "Clínica del sinthome", Lliçó del 10 de desembre de 2008 del curs Choses de fineses en psychanalyse, publicada a La Cause freudienne núm. 71, pàgines 63 a 71. Comptem amb una traducció del text al català, editada per a ús intern de la Comunitat de Catalunya de l’ELP.

Consentiments

…l’intangible consentiment de la llibertat…

Jacques Lacan

Hi ha una condició moderna de la veritat del costat del rebel,

aquell que es refusa al consentiment comú.

Jacques-Alain Miller

Trobem aquests dies un recurs constant al problema del consentiment en diversos àmbits, i molt especialment quan es tracta del desig sexual. No estarà de més, doncs, recordar què n’han dit alguns psicoanalistes. Cal dir d’entrada que l’evidència d’un consentiment exprés a la voluntat o al desig d’un altre, com també al del propi subjecte, no ha merescut mai una confiança immediata per part del psicoanalista. El psicòleg pren el que diu la persona, sí o no, com la mesura del seu consentiment. Si diu sí és que consent, si diu no és que no consent. El psicoanalista ho escolta des d’una altra perspectiva, sap que dir «no se’m passaria mai pel cap», «jo no ho volia fer», «jo no ho volia dir», o fins i tot «no, no i no», pot voler dir sí a un desig no reconegut com a tal.

Freud no esperava trobar en l’assentiment del subjecte —sí, hi estic totalment d’acord— l’assumpció de la veritat del seu inconscient o d’una interpretació. Tampoc prenia com una clara evidència el seu rebuig —no, de cap de les maneres— que sovint pot aparèixer una mica després com la denegació més fidel d’una afirmació no reconeguda. El seu article sobre Die Verneingung, la negació, comença evocant aquell subjecte que insisteix a dir «no es pensi ara que aquella persona que apareix al meu somni és la meva mare, segur que no!» com la millor demostració que alguna cosa deu tenir a veure amb la seva mare. En aquest registre, el del desig inconscient, un si pot ser tan equívoc com un no, i cal esperar «altres modes de confirmació» —és l’expressió de Freud— per confirmar o no la posició del subjecte.

Quan Jacques Lacan es va referir a l’ús del terme consentiment ho va fer més aviat per ridiculitzar-lo, fins i tot de manera sarcàstica, com un recurs de la psicologia a la suposada autonomia del Jo. Podem llegir la seva sàtira sobre la noció operativa del Jo, del Jo que diu «jo soc el que dic», al seu escrit La cosa freudiana on fa servir aquest terme a propòsit d’un pupitre a qui fa parlar com si es tractés del Jo de la consciència. Jacques-Alain Miller en va fer un bon comentari al seu curs de 1987-1988 que es diu, precisament, «Causa i consentiment»[1]. I és que la noció de consentiment, que té una llarga tradició en la filosofia i en la teologia —vegeu al respecte l’interessant article de François Regnault sobre «L’aprovació i el consentiment»[2]—, no s’entén sense relacionar-lo amb la noció de causa, que té una tradició igualment llarga en el discurs de la ciència. Tant quan es tracta del consentiment com de la causalitat, la divisió oberta pel subjecte de l’inconscient obre un marge d’indeterminació que no es pot omplir amb el recurs a la declaració expressa dels interessats. De manera que el consentiment del subjecte a la causa del desig no pot reduir-se mai a l’assentiment del Jo, encara que només sigui pel fet que no hi ha cap significant unívoc, ja sigui per un sí o per un no. Aleshores, el recurs al consentiment per argumentar el sentit d’un acte és tan equívoc com el consentiment mateix. Caldria, si més no, escoltar les raons que cada subjecte dona a l’assentiment o al rebuig per arribar a entendre de quin consentiment es tracta.

I doncs, què ens diu un consentiment exprés? Tal com indica Jacques-Alain Miller al curs esmentat, «la paraula consentiment apareix allà on es pot formular un sí al significant amo»[3]. De fet, el consentiment sempre ho és al significant amo que governa les significacions de cada discurs. Des de la perspectiva del llenguatge, cadascú consent o no a la significació induïda por un significant. No es pot consentir a cap altra cosa i sempre sense arribar a saber-ne del tot les conseqüències abans de l’acte. El consentiment és, de fet, un terme correlatiu a la creença, a la confiança en l’altre o, fins i tot, a la fe en l’Altre. I això abans de l’acte en qüestió, mai després. Després, només puc consentir o no a les conseqüències d’aquell acte, encara que sigui un acte fallit, del qual sempre soc més l’efecte que no pas l’agent. Fins i tot quan es tracta d’aquest subterfugi moral que coneixem avui amb el nom de «consentiment informat» —medicina defensiva en diuen també— es tracta sempre de sotmetre’s o no a la voluntat i decisió d’un altre que es fa representant d’un discurs, ja sigui que suposem aquesta voluntat més o menys bona, o gens bona en absolut. I qui s’ha fet agent de l’acte també haurà de respondre després pels seus efectes, fer-se’n responsable com a subjecte més enllà de la seva voluntat conscient.

De manera que —oh paradoxa!— només hi hauria veritable consentiment de la posició d’esclau d’un discurs, d’aquell que se sotmet a la voluntat de l’Altre amb el preu de la seva llibertat. Vist d’aquesta perspectiva, la veritable llibertat només pot ser la de refusar-se al consentiment comú, el que fa del consens el significant amo de les veritats més evidents i compartides.

[1] Miller, J.-A., Causa y consentimiento. Paidós, Buenos Aires 2019. La transcripció de dues sessions d’aquest curs van ser publicades a Ornicar ? núm. 54, Navarin éditeur, Paris 2020, pàgs. 9-40. Tot el número és dedicat al tema del consentiment, i cal llegir-lo atentament abans de posar-se a dir ruqueries sobre el tema.

[2] Regnault, F. «L’aveu et le consentement», Ornicar ? núm. 54, Navarin éditeur, Paris 2020, pàgs. 125-168.

[3] Miller, J-A., Ornicar ? núm 54, op. cit. pàg. 13.

Margaret Thatcher, The Ironic Lady

 

El 12 de febrer de 1984, la senyora Margaret Thatcher va ser convidada pel president George Bush a un sopar organitzat en homenatge seu a la Casa Blanca*. Ja asseguts a taula i sense seguir el protocol, en l'ambient distès de l'acte, el president dels Estats Units va donar primer la paraula al senyor Denis Thatcher per fer un brindis. És sabut que Denis sempre va mantenir la màxima discreció. Era a ella, Margaret, a qui li tocava fer els discursos, i a ell quedar-se sempre en un segon pla. Denis no volia fer una excepció a aquesta regla, tot i ser a invitació del president dels Estats Units, perquè era a ella a qui li corresponia ser l'excepció a la regla, a ella, Margaret Thatcher, The Iron Lady, i a ningú més. Denis el discret, doncs, es va aixecar del seu seient per respondre amb cortesia a la invitació de fer el primer brindis de la taula. I heus ací les seves paraules, acolorides amb els trets de l'humor britànic: «Com va dir Marco Antonio en entrar a l'habitació de Cleòpatra, no he vingut aquí per parlar». Punt. I es va asseure. Un moment de silenci i, de seguida, un esclat de rialles i d’aplaudiments de tots els comensals. Tots? No, no tots. La senyora Margaret Thatcher va romandre asseguda, el rostre inexpressiu —potser amb la mà serrant ben fort el ganivet o la forquilla, no ho sabem—, amb una expressió seriosa i hieràtica —a l'estil de Buster Keaton, però sense cap intenció de produir l'efecte de perplexitat humorístic del còmic americà.

Ella, Margaret Thatcher, sempre l'excepció a la norma, segons la seva pròpia norma. No era cosa de jugar amb l'ambigüitat sobre qui havia de tenir ben agafat a la mà el significant amo per determinar les significacions del discurs. I pel que fa a les relacions entre els sexes, no es tractava sobretot de quedar-se en la reivindicació d'una igualtat que ella considerava impossible, sinó de saber qui és que té a la mà aquest significant amo per marcar la diferència, ja sigui per sota o per sobre de les estovalles. Com va dir una vegada: «Tan aviat com doneu a les dones la igualtat amb els homes, es tornen superiors a ells»[1]. Per tant, la pregunta és qui marca la diferència, i no pas quina és la diferència. Cap concessió, doncs, a l’humor de Denis que, sens dubte, aquesta vegada havia parlat una mica massa fent servir l'ambigüitat del significant.

Alguns col·legues de Margaret Thatcher al Partit Conservador, així com els seus biògrafs, parlen sovint d’aquest tret de la Dama de Ferro: era incapaç d'entendre un acudit. A diferència de Denis i els seus compatriotes britànics, semblava que no tenia cap mena de sentit de l'humor. Fins i tot es diu que després de veure un episodi dels famosos Monty Python, calia explicar-li de què es tractava, descrivint-li l’humor del guió, dels acudits que s’hi feien.

I, tanmateix, també sabem com va arribar a mostrar una ironia subtil en els seus comentaris i en les seves intervencions en la família i en la política. Vegem-la, per exemple, en un altre moment solemne, el 2007, quan va tornar a fer història en convertir-se en la primera expresidenta vivent homenatjada amb una estàtua de bronze a les Cambres del Parlament. Aquesta estàtua, la trobem ni més ni menys que al costat oposat, enfront de la de Winston Churchill, el polític que havia estat el seu heroi de joventut. Tenint en compte que una estàtua anterior de Thatcher, exposada a la Guildhall Art Gallery de Londres, havia estat decapitada pels seus enemics més durs, quan aquesta nova estàtua de bronze va ser presentada públicament, va dir sense somriure: «Potser hauria preferit que fos de ferro, però amb el bronze ja farem. No s'oxidarà. I, aquesta vegada, espero que el cap es mantindrà al seu lloc.» I sí, de fet, el cap es manté al seu lloc, immune a qualsevol decapitació operada per la força de castració de la norma-mascle, la norme-mâle.

D’altra banda, ser l'excepció a aquesta norma era la millor manera de confirmar-la. Si la premsa militar soviètica l'havia batejada un bon dia com The Iron Lady, seguint l'heroi nord-americà de l'Univers Marvel,  The Iron Man, ella va adoptar de seguida aquesta nominació per anar pel món i fer-s’hi representar pels seus mitjans. De fet, en repetir l'expressió The Iron Lady, la Dama de Ferro, per anomenar-la críticament, ningú s’adonava que l'afirmava, encara més, com a Dama. Iron Lady, sí, però Lady després de tot. I ella ho sabia més que ningú. Aquest nomenament s'havia de prendre literalment. Acceptar el bronze de Churchill que tenia al davant era només una petita concessió al temps de la història que rovella les imatges, però per sota del bronze era el ferro que animava el desig decidit de The Iron Lady. I no s'havia de prendre de manera còmica, sinó com una ironia que no volia cedir res en la lluita pel maneig del significant fàl·lic. L'humor era per a la Dama només un refugi dels loosers, un recurs de qui accepta perdre i que, per tant, sempre pot ser sospitós de covardia.

Quan es tracta de Margaret Thatcher, la qüestió no és pas l’humor sinó la ironia, dos fenòmens relacionats però molt diferents en la seva estructura. Coneixem la lectura que Jacques Lacan va fer en el seu text Kant avec Sade d'aquell preciós comentari de Freud sobre «L'humor». En aquesta lectura, Lacan reprèn la diferència freudiana entre l’acudit, sempre equívoc, i l'humor per definir-lo com «el trànsfuga en el còmic de la funció mateixa del superjò»[2], una manera d'apaivagar el seu sadisme exercit sobre el jo del subjecte. Un superjo que no accepta ser trànsfuga en l'humor és un superjo de ferro que pot imposar una cosa i la contrària, A i no A alhora, sense despentinar-se. Heus aquí la llei de ferro de la Dama que sabia molt bé que la veritat canvia de cara amb el pas del temps, però que cal romandre sempre amb la mateixa cara si es volen manejar els efectes de la significació des del lloc de la veritat en el discurs.

Va ser també amb aquesta ironia sense humor que va saber afirmar la seva relació amb el poder en política: «Ser poderosa —li agradava dir— és com ser una dama. Si has de dir a la gent que ho ets, és que ja no ho ets». O també: «En política, si vols dir alguna cosa, pregunta-li a un home; si vols que es faci alguna cosa, pregunta a una dona». En tot cas —podem afegir— cal preguntar sempre, i preguntar a qui sap manejar el significant, passant del dir al fet.

De ben segur, la frontera entre la ironia i el cinisme roman sempre borrosa, difícil de localitzar quan es tracta dels efectes de la veritat en «la política de les coses» —per utilitzar l'expressió de Jean-Claude Milner[3]—, una política de l'objectivació de l’ésser parlant que no té en compte la seva singularitat, una política que avalua els éssers parlants «en massa, en cos i ànima» amb la finalitat d’un control social. Quan es tracta de «la política dels éssers parlants», no n'hi ha prou amb saber manejar el significant amo i governar els seus efectes de significació, sinó que cal tenir en compte els efectes de gaudi que aquest maneig té en els cossos parlants, i més precisament en allò que s'escapa del significant fàl·lic, de la norma-mascle (norme-mâle, normal).

Des d'aquesta perspectiva, la relació de la Dama de Ferro amb la qüestió sexual i la norma masculina no ha estat tan clara i definidora com es podria suposar. Es conegut el seu antifeminisme declarat: «Les feministes m'odien, no? I no les culpo. Perquè jo odio el feminisme. És un verí.» Aquí res d’ambigüitats, és el rebuig radical de qualsevol reivindicació femenina per oposar-se a la  norma-mascle. La seva posició sobre l'homosexualitat va variar, però, segons el context. A més dels efectes devastadors de les polítiques neoliberals de Thatcher portades al límit —recordem la famosa repressió i la victòria de Thatcher sobre la vaga dels miners el 1984—, l'homofòbia de la Dama va ser un dels leitmotiv de les revoltes socials de finals dels anys 70’ i 80’. Durant la dècada de 1960, Thatcher va ser un dels parlamentaris que va votar per despenalitzar l'homosexualitat, un gest sens dubte lloable. No obstant això, va ser un govern de la Dama de Ferro que l'any 1988 va tenir el dubtós honor d'introduir la primera llei homòfoba del Regne Unit, l'infame «Secció 28», que prohibia a les autoritats locals «fomentar l'homosexualitat» en l'educació o en les publicacions, o bé difondre «qualsevol idea de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar». La posició homòfoba de Thatcher li va valer, per descomptat, totes les crítiques i l’oposició dels moviments LGTB que van veure suprimides part de les seves activitats, de vegades per autocensura per por a incomplir la llei, fins i tot si no hi va haver una persecució civil en contra d’ells. No va ser fins al 2003 que es va abolir la llei de la Dama i que l'any 2009 David Cameron va demanar perdó públicament per aquesta llei, amb uns motius no massa clars d’altra banda, cal dir-ho, raons que la Dama no hauria acceptat mai: «Estàvem equivocats —va dir Cameron—. Era un tema emocional. Espero que ens puguin perdonar». Demanar perdó d'aquesta manera no era pas l'estil de la Dama de Ferro: You turn if you want; the lady’s not for turning —«Canvieu de direcció si voleu, la dama no està per canviar de direcció», i sobretot no per una qüestió d'emocions. Ella no volia deixar-se guiar pels feelings.

Sens dubte, com va assenyalar Jacques-Alain Miller, la fascinació que exercia el subjecte Margaret Thatcher, fins i tot en els seus adversaris, va ser aquest «desig decidit». El cito: «Què era el que els va fascinar, si no és el seu desig? Desig decidit, resolt —sí, que ha trobat la seva solució, i que per tant és imperiós, imperatiu. En aquest cas, podríem establir l'equació desig = deducció. El subjecte dedueix les conseqüències de les seves premisses sense deixar-se aturar ni pels afectes, ni pel sentit comú, la decència, la humanitat, this kind of things, per qualsevol dany col·lateral. El que s'anomena jusqu’auboutisme —fins al final a qualsevol preu— és la identificació amb el QED (quod erat demostrandum)»[4]. És el maneig del significant amo d'una manera completament lògica, però sense cap senyal de divisió subjectiva, mentre amaga la divisió del subjecte que queda sota les estovalles, reprimit sota la barra del discurs de l’amo, sense cap mena de vergonya o de culpa. I això podia arribar, en un episodi increïble de la guerra de les Malvines amb l'Argentina el 1982, «a enviar al fons del mar la inofensiva carraca flotant —el vaixell Belgrano— amb 321 joves màrtirs a bord»[5], d'una manera tan cruel com absolutament gratuïta. Ironia sense vergonya, lògica sense divisió, aquesta va ser la norma-mascle de La Dama de Ferro que va signar en la història d’occident la impotència de l'humanisme per tractar el gaudi Altre.

Cal no menysprear les paradoxes de la fascinació que exerceix aquesta posició. Es va fer especialment evident en el moviment punk, que va tenir el seu notable creixement al Regne Unit sota els successius governs Thatcher. A la ferotge ironia de la Dama, aquest moviment va respondre amb una altra ironia. És el cas del gran èxit que va tenir la banda de punk batejada com els Notsensibles, l'any 1979, just després de la primera victòria de Thatcher a les eleccions generals, amb una de les diverses cançons dedicades a la Dama de Ferro. Ironia contra ironia, potser la més ferotge és que aquesta cançó és considerada avui com ben favorable al prestigi de la Dama de Ferro. Aquesta cançó es va incorporar, després de la seva mort el 2013, com a himne de campanya del Partit Conservador al Regne Unit. En la seva versió en directe més reproduïda, represa a la pel·lícula The Iron Lady, —not so good, però amb una Meryl Streep brodant el personatge—, la lletra de la cançó és tan curta com el seu títol, i el seu títol més curt encara que la frase de Denis el discret a La Casa Blanca. Aquest títol inquietant és la frase que es repeteix seguint el ritme extasiat de la bateria: I’m in Love with Margaret Thatcher. Punt.

 

Intervenció a les 51 Journées de l’École de la Cause freudienne (París, 20 de novembre de 2021) sobre La norme mâle.

[1] Les cites de frases de Margaret Thatcher es troben a les seves diverses biografies, i també als Webs dedicades a ella.

[2] Lacan, J., « Kant avec Sade ». Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 769.

[3] Milner, J.-C., La politique des choses. Éditions Verdier, Paris 2012.

[4] Miller, J.-A., « Il n’y a pas de Maître du Maître », a La Règle du Jeu, abril 2013, consultable on-line: https://laregledujeu.org/2013/04/20/13115/il-n’y-a-pas-de-maitre-du-maitre/

[5] Miller, J.-A., « Le masochisme français », Le Point, 26 de novembre de 2009.