Conversa al programa de radio “La primera pedra”, a RAC1, amb Noemí Polls (24 de setembre de 2026)
Noemí Polls: El dia 10 d'octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental. Avui volem parlar amb en Miquel Bassols Puig. Ell és psicoanalista, a més a més és doctorat en el Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París 8. Volem parlar sobre la psicoanàlisi. Ja n'havíem parlat. Miquel Bassols, benvingut.
Miquel Bassols: Bon dia, encantat.
N.P.: Bon dia. I vam començar a parlar de la psicoanàlisi, vam parlar també de Freud, del tema dels somnis, però és que aquí hem anat a obrir una capsa i no paren de sortir coses. Comencem pel començament: Què és la psicoanàlisi? Què entenem per psicoanàlisi?
M.B.: La psicoanàlisi va ser, i ho diem sovint, la mare de totes les psicoteràpies. És a dir, va ser el primer mètode terapèutic per tractar trastorns, símptomes de salut mental, no orgànics específicament, encara que poguessin tenir derivacions orgàniques. De manera que la primera cosa que podem dir és que és un mètode terapèutic que va ser l'origen de totes les psicoteràpies, però que no és només un mètode terapèutic. És també el que anomenem una experiència subjectiva que va més enllà, que pot anar més enllà dels efectes terapèutics. Hi ha moltes persones que, després d'haver obtingut efectes terapèutics, continuen una anàlisi com a experiència subjectiva. I aleshores la psicoanàlisi es distingeix d'altres psicoteràpies que tenen únicament una finalitat terapèutica. Bé, això ha incidit en molts camps...
N.P.: De fet, abans estàvem comentant que Catalunya té una tradició amb la psicoanàlisi molt forta.
M.B.: Sí, es va tallar amb la guerra, però ja en el moment de la República, a l'Ateneu Barcelonès, per exemple, als anys 30, es feien conferències sobre psicoanàlisi i Barcelona es coneixia com «la petita Viena» per la quantitat de psicoanalistes europeus que van venir aquí a Barcelona i que van crear un nucli molt interessant, on hi havia gent com Emili Mira i López, que va ser el primer que va escriure un text de psicoanàlisi en llengua catalana l'any 27, o també Francesc Tosquelles, que després va ser algú molt conegut a França, molt més conegut a França quan es va exiliar, però que va ser el creador, amb una inspiració freudiana i lacaniana, de tota la xarxa de salut mental a França, el que s'anomena la sectorització. És a dir, va transformar els hospitals psiquiàtrics amb una orientació nova que venia directament de la psicoanàlisi i del que s'havia fet en aquell moment, en el moment de la República, al voltant de l'Institut Pere Mata de Reus.
N.P.: I actualment, quin nivell de salut té la psicoanàlisi aquí, a Catalunya?
M.B.: La psicoanàlisi sempre ha tingut, jo diria, una mala salut de ferro.
N.P.: Una mala salut de ferro, eh?
M.B.: Sí, perquè sempre ha anat una mica a contracorrent, fins i tot, dels moviments institucionals clàssics i acadèmics. Alhora, sempre hi ha tingut un lloc. A vegades et trobes amb gent que es vol distanciar de la psicoanàlisi, però ho fan utilitzant referències, termes psicoanalítics, perquè ja estan tan incloses dins de la nostra cultura i de la nostra manera de pensar que formen part de la nostra manera de tractar els problemes de salut mental.
N.P.: Que de fet, fa poc vam parlar de Freud i del tema dels somnis, i és una cosa que també l'hem incorporat al nostre vocabulari constantment: «Això és molt freudià», però moltes vegades no sabíem què volia dir. En vam treure una mica l'aigua clara l'altre dia. Però hi ha també, per exemple, el tema dels lapsus, no? Que dels lapsus en parlem molt sovint, també és una paraula que fem servir quotidianament, i al final què és un lapsus? El fem servir bé?
M.B.: És un altre tema que abans de Freud no se li donava importància. Els lapsus es consideraven sovint com una simple errada. Però a partir de Freud hi ha errades que entenem que tenen un sentit, i que tenen un sentit d'alguna cosa que no volíem dir, però que acabem dient. Gairebé podríem dir que és com la petita hemeroteca que portem a dins i que ens surt cada tant, fent aparèixer alguna cosa de la nostra memòria que volíem oblidar, però que acabem dient. I aquests fenòmens del llenguatge, perquè són fenòmens sobretot de paraula, tenen unes lleis que Freud va descobrir, unes lleis inconscients. És curiós, perquè el terme «lapsus» s'ha incorporat totalment en el discurs social i cultural, però no deixem de negar-ho perquè diem: «No, no, no, no ho tinguis en compte, ha sigut un lapsus». Ah, no, no, precisament! Si és un lapsus és quan més ho hem de tenir en compte, perquè és allà on estàs dient una veritat que no volies dir o que no pensaves dir, i que fins i tot a vegades et sorprèn a tu mateix...
N.P.: Perquè ha estat l'inconscient el que t'ha fet dir aquella paraula.
M.B.: Exacte.
N.P.: I de fet, tots tenim ara mateix exemples al cap, no?, situacions que han sigut lapsus, sobretot a nivell polític.
M.B.: En el discurs polític, evidentment, ja hi ha qui s'ha dedicat a fer una mena de llistat de tots els lapsus que van apareixent en els discursos als parlaments. I, realment, si un hi escolta els lapsus arriba a escoltar coses molt interessants, veritats que no es volen dir i que a vegades queden després bandejades com a simples errors. En recordo un de Pedro Sánchez en el moment de l'octubre del 17, que a mi em va semblar molt indicatiu perquè em va indicar des d'on ell estava parlant. En un moment, ell volia dir: «no se puede acusar al Gobierno de la supuesta violencia contra el pueblo catalán». Això és el que volia dir per defensar-se, i dir que no els podien acusar d'això. Però va acabar dient, i ho va tornar a dir uns dies de la mateixa manera: «no se puede acusar al Gobierno de la violencia contra el supuesto pueblo catalán». Clar, si un s’aturava a escoltar això, de fet el que estava dient eren dues coses: que hi havia hagut violència, efectivament, que no era suposada aquesta violència, i que el que era suposat era el poble català. De fet, és veritat, qualsevol poble es construeix sobre una suposició d'identitat, finalment, no? Però clar, dit així, estava dient una cosa molt diferent de la que volia dir. I si ho escoltaves, escoltaves la seva dificultat —els psicoanalistes diríem: escoltaves la seva profunda divisió subjectiva— davant d'aquell moment on es jugaven coses molt importants i on ell s'havia de defensar d’un atac. N’hi ha un altre de famós, molt conegut, del president del Barça, en Núñez, quan va dir: «Representem aquesta ciutat que porta el nom d'aquest club». Tothom va riure, era una mena d'acudit. Freud va demostrar que, tant el somni com els lapsus i com els acudits, tenen el mateix mecanisme lingüístic. No que diuen una veritat reprimida, sinó que ho diuen fent recurs als mecanismes particulars de cada llengua. En aquest sentit hi ha un inconscient poètic, si vols dir-ho així, perquè de fet hi ha aquesta creació de noves formes lingüístiques que ens diuen alguna cosa del desig reprimit i que són molt més veritables que el discurs aparentment conscient que mantenim. A mi m'agrada recordar, parlant de poetes, el poeta Enric Casasses, que un dia va fer servir una expressió molt maca. Parlàvem de l’ordinador, que funciona com vol: «el rondinador va com vol!». Realment, realment està molt ben pensat. No era un lapsus, era la voluntat de dir el que deia, no? Lacan diria que és un lapsus calculat.
N.P.: Doctor, si ens analitzéssim una mica els nostres lapsus, ens coneixeríem molt millor.
M.B.: Sense dubte. Coneixeríem la part més ignorada de nosaltres mateixos, que parla en el que diem més enllà del que volem dir. I és un material molt interessant en la psicoanàlisi.
N.P.: Doncs avui volíem parlar dels lapsus com un de tants elements que ens posa a primer pla la psicoanàlisi. N'hem volgut parlar amb el doctor psicoanalista Miquel Bassols. Miquel, moltíssimes gràcies.
M.B.: A vosaltres, ja ho sabeu.