Lacan per a anti-lacanians

Notes per a una conversa amb Igancio Castro i Oriol Leira a Filòsofs de la Gleva, 29 de setembre de 2026

La paradoxa de l'anti-filosofia

El títol que ens ha proposat Ignacio Castro per aquesta convocatòria no està gens malament si tenim en compte que el mateix Lacan es va definir com un anti-filòsof. Ho va fer cap al final de la seva vida (1980), en el moment de dissoldre la mateixa Escola que havia fundat uns anys abans (1964). I això, tenint en compte que molts psicoanalistes lacanians van començar amb una formació universitària com a filòsofs; entre ells la seva pròpia filla, Judith Miller, i el seu gendre, Jacques-Alain Miller, els quals han portat l'ensenyament de Lacan fins a les seves darreres conseqüències en la història de la psicoanàlisi amb la creació i desenvolupament del Camp Freudià i l'Associació Mundial de Psicoanàlisi.

La relació de Lacan amb la filosofia —i la dels verdaderament anti-lacanians amb Lacan— no és gens evident. Per a voler ser verdaderament anti-lacanià cal haver-se cremat les celles amb els seus textos i seminaris de manera decidida.

Aquesta relació presenta dues cares aparentment contradictòries:

- El recurs constant de Lacan als textos de la filosofia: No es pot llegir un paràgraf de Lacan sense conèixer a fons la història de la filosofia (Plató, Aristòtil, Descartes, Spinoza, Hegel, Kierkegaard, Heidegger...). És a més coneguda la seva gran amistat amb filòsofs del seu temps com Maurice Merleau-Ponty, Louis Althusser i fins i tot Martin Heidegger, així com la influència determinant que ha exercit en pensadors posteriors com Jacques Derrida, Slavoj Žižek o François Jullien, i molts d'altres.

- La insistència de Lacan a no definir-se com a filòsof: Lacan subratllava que ell era un antifilòsof —a la manera com Paul Valéry va qualificar Diderot—. No es tracta d'un terme pejoratiu, sinó d'un elogi: no és un atac contra la filosofia, sinó posicionar-se en el revers –terme interessant tal com el fa servir Lacan– de qualsevol discurs filosòfic. Insistia que la psicoanàlisi no és una filosofia i desaconsellava emfàticament l'ús filosòfic dels termes psicoanalítics (inconscient, repetició, pulsió...).

La divisió del subjecte cartesià

Per a entendre el gir de Lacan enfront de la tradició filosòfica convé remuntar-se a René Descartes i al naixement del pensament modern en la ciència del segle XVII.

El "Penso, ergo existeixo" ha sostingut el subjecte de la ciència i de la filosofia fins a l'arribada de Sigmund Freud, que ho va capgirar tot amb la descoberta de l'inconscient. Si sóc conscient del fet de pensar, aleshores puc estar segur que existeixo. Però si existeix un pensament inconscient que no puc pensar en mi mateix, aleshores on fonamento la meva existència?

Lacan interpreta aleshores el cogito cartesià mitjançant un simple fet d'escriptura:

Jo penso: "doncs jo sóc"; però un "jo" no és igual a l'altre. Entre l'un i l'altre s'obre una escletxa, una fenedura, un buit impossible d'omplir amb el pensament de la consciència. El jo que pensa no és el jo que és. Més encara: el jo que diu "jo penso" no és el mateix jo que diu "jo sóc". D'aquí a sostenir, amb Rimbaud, que "Jo és un altre" –(no "Jo sóc un altre") "Jo és qualsevol altre" com tradueix el poeta Enric Casasses– hi ha un sol pas. Pot semblar una bogeria, però, com va sostenir molt aviat Lacan, és una bogeria pitjor no saber que vivim en la bogeria del "Jo és un altre".

Aquesta subversió continua sent avui difícil d'acceptar perquè el subjecte contemporani s'afirma a si mateix de dues maneres que funcionen sovint com a reivindicacions identitàries:

– "Jo sóc el que dic" (jo sóc el que dic que sóc, per exemple, pel que fa al gènere). I qui pot negar-m'ho?

– "Jo sóc el que sento" (el que experimento). El cogito cartesià ha estat avui substituït per un "I feel, therefore I am": Jo sento (el que experimento en el cos), ergo Jo sóc.

Enfront d'això, l'inconscient ens recorda una doble impossibilitat: no sóc sempre el que dic i no arribo mai a dir el que sóc; no sempre dic el que penso si vull pensar abans el que dic.

El subjecte dividit i la praxi de "pensar contra un mateix"

Aleshores, resulta impossible la unificació del subjecte perquè aquest es troba dividit pel llenguatge. El "Jo" que diu pensar no és el Jo que diu ser: penso on no sóc (l'inconscient), ergo sóc on no penso (el des-ser). Aquesta és la posició molt primerenca de Lacan que subverteix el subjecte de la ciència i de la filosofia.

Per això sembla impossible construir una filosofia que inclogui l'inconscient freudià llegit per Lacan, de la mateixa manera que sembla impossible incloure'l en una ciència positiva i experimental.

Si hom llegeix Lacan amb rigor (porto una cinquantena d'anys intentant-ho), es dóna compte que Lacan pensava contra Lacan. És impossible fer un sistema de pensament amb la seva obra. No hi ha una "teoria lacaniana", sinó una praxi en el sentit estricte del terme: una experiència on teoria i pràctica es confonen i es posen en continuïtat. Lacan pensava sistemàticament contra si mateix, sense voler construir un sistema ni, d'altra banda, fer res contra si mateix. Aleshores: Lacan és potser el primer anti-lacanià per antonomàsia!

el seu discurs encarna la divisió més radical del subjecte entre el ser i el pensar, entre el Jo i el Subjecte de la paraula. Va ser la primera gran intuïció de Freud, que Lacan va formalitzar amb el matema del subjecte dividit: $.

Quan Lacan va dir en el seu últim Seminari a Caracas (1980): "Jo sóc freudià, a vosaltres us toca ser lacanians", ens va deixar el problema d'espavilar-nos com millor puguem. Si no sabem molt bé què és "ser lacanià", visca els anti-lacanians!, ja que ens lliuren de la temptació de creure'ns que som alguna cosa que encara no comprenem. L'única resposta plausible a què significa "ser lacanià" avui és: arribar a pensar contra un mateix de la manera més rigorosa possible. Això té un efecte terapèutic extraordinari contra la intolerància i la impostura, tot i que impedeixi construir un sistema consistent i complet.

Diguem, a més, que una bona psicoanàlisi comença precisament per aquí: comença quan hom es troba pensant contra si mateix, contra les seves pròpies evidències i contra els acords tàcits (generalment familiars) en els quals ha sostingut la seva vida. La funció de l'analista és acompanyar el subjecte a pensar contra si mateix mitjançant l'associació lliure: parlar sense pensar(-ho). Aquí emergeix l'inconscient freudià: dic alguna cosa que no pensava dir, dic fins i tot el contrari del que pretenia. Alguna cosa parla en el que dic més enllà de la meva intenció, i només pot ser escoltat per un Altre o per mi mateix, tot fent-me Altre per a mi mateix.

La invenció de la consciència

Com queda el subjecte de la consciència amb Lacan? Queda irrevocablement dividit: entre el que pensa i el que diu, entre ser i des-ser, entre saber i veritat, entre significat i objecte, entre veure i mirar, entre sentir i escoltar. Hi ha múltiples versions d'aquesta divisió irreductible.

L'inconscient freudià no és, doncs, el "no-conscient". Lacan va assenyalar l'inconvenient, l'inconscient, d'aquest terme perquè es defineix per una negació (in-) de la consciència, quan la consciència mateixa és una invenció (com el Jo o la personalitat). És il·lustratiu veure les contorsions actuals de les neurociències i del cognitivisme per a intentar definir la consciència. Penseu, per exemple, en Antonio Damasio, el qual, havent acabat com a anti-freudià, va entendre almenys que Freud va donar el cop més gran possible a la filosofia cartesiana.

La consciència és un producte que no es pot explicar únicament per la biologia, la neurologia o la genètica. Reduir-la a un "fenomen emergent", com fan sovint, serveix de ben poc. Això continua sent un escàndol per a qualsevol sistema de pensament, i també polític, que promou  la identitat del subjecte amb si mateix. Si el Jo i la consciència són una invenció i no hi ha identitat possible, semblaria que tot projecte pedagògic o polític està destinat al fracàs. Prenguem aquests fracassos com a "boies de la nostra ruta" i fem servir com a brúixola el que Freud va anomenar, substantivat, l'inconscient.

L'inconscient també és una invenció, però toca alguna cosa molt més real que el fantasma de la consciència. Apareix quan Freud escolta els entrebancs del subjecte menystinguts per la ciència i la filosofia: somnis, lapsus, símptomes, actes fallits. Freud suposa un subjecte diferent del Jo en allò que els divideix o el fa ensopegar amb un real que desconeix.

Com que el subjecte de l'inconscient és evanescent i no es pot representar a si mateix, la definició de Lacan és categòrica: "un significant representa un subjecte, no per a un altre subjecte sinó per a un altre significant". El subjecte és sempre un Subjecte Suposat, i l'inconscient és un forat, un tall, una obertura en l'ésser parlant.

Per a anomenar el més real d'aquest ésser que parla, Lacan va inventar finalment el terme parlêtre (parla-ésser-lletra): el lloc on es creuen l'equívoc de la llengua i la satisfacció substitutiva inscrita en el cos com una lletra (el que anomenem gaudi).

Apèndix: Programa de lectures de filosofia amb Lacan

Per a entendre aquest gir operat per Lacan, caldria proposar un programa, dens, amb les següents lectures de la filosofia llegides amb el "revers de la psicoanàlisi". Vaig a enumerar-les, tot i que, per descomptat, sense explicar-les.

• De Descartes:

Meditacions metafísiques i l'experiència del dubte metòdic que funden el cogito cartesià. Llegides a partir de la "subversió del subjecte": penso on no sóc, sóc on no penso.

• De Kant:

Crítica de la raó pura, que Lacan llegeix com el revers, ni més ni menys que, de La filosofia al tocador de Sade. Les conseqüències ètiques d'aquesta subversió radical del subjecte de l'ètica estan encara per desenvolupar en una possible ètica del gaudi dels béns i dels mals. És una qüestió molt actual: la no reciprocitat absoluta del gaudi en nom d'un imperatiu moral: jo puc gaudir de tu fins on em plagui, però no de manera recíproca.

• De Martin Heidegger:

Què significa pensar?: Reinterpretat des de la hipòtesi freudiana dels pensaments inconscients ("Allò pensa i parla en mi").

La pregunta per la cosa: El pas del Das Ding freudià al concepte d'objecte a.

Ésser i temps: La rearticulació de la temporalitat amb el temps lògic.

• De Maurice Merleau-Ponty:

La fenomenologia de la percepció i El visible i l'invisible: La subversió del camp escòpic cap a la mirada com a objecte. La mirada com a objecte central del gaudi i de la percepció del cos en el món contemporani (des del cinema fins a Instagram).

Praxi analítica

Tot plegat podria portar-nos a una praxi de la psicoanàlisi, fins i tot a una "acció lacaniana", que no es distingeix de la creació ni de la teoria. No és la praxi aristotèlica aïllada de la poiesis i la theoria, s'acosta més aviat a la "pràctica teòrica" althusseriana; és una experiència que inclou el subjecte d'un saber no sabut i produeix una mutació en la relació del subjecte amb l'objecte, amb el gaudi, i amb si mateix.

Introduir l'experiència del subjecte dividit en una praxi d'aquest ordre suposa el fracàs de qualsevol sistema filosòfic? Crec que sí, tot i que no ho sé "a dretscient", com diem en català,  "a ciència certa", perquè l'inconscient no existeix com una substància empírica, demostrable pel mètode científic experimental: només ex-sisteix i in-sisteix en el que es diu i en el que s'escolta de manera pragmàtica.

En tot cas, benvinguts siguin els fracassos si ens ajuden a pensar contra nosaltres mateixos. 

Per tant: filòsofs i antifilòsofs, un esforç més per ser lacanians!

Els somnis

Conversa al programa de radio “La primera pedra”, a RAC1, amb Noemí Polls.

(2 de setembre de 2026)
 
 
Noemí Polls: Quantes vegades ens hem despertat angoixats, sobresaltats o inquiets per un somni que ens ha semblat ben real? I hem pensat en què vol dir somiar, per exemple, no ho sé, amb la mort d'algú, que surti una serp pel mig del somni o que et caiguin les dents. I hi ha somnis que són recurrents, fins i tot. Quin significat té tot plegat? Doncs aquestes preguntes sovint ens porten a preguntar-nos: "Què diria Freud?". Ens apareix aquesta figura. Va deixar escrit algun diccionari dels somnis? Miquel Bassols és doctor en psicoanàlisi i ha estat president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Bon dia, Miquel.
 
Miquel Bassols: Bon dia.
 
N.P.: Eh, contents de parlar d'aquests temes. No sé per què, el món dels somnis ens porta directament a Freud, i deu tenir una explicació ben senzilla, no? És a dir, ell va ser el primer que va apuntar que els somnis podien explicar moltes coses de nosaltres.
 
M.B.: Efectivament. És el primer que va pensar que el somni era una via règia, una via directa a l'inconscient, i que era un missatge que rebíem de nosaltres mateixos, no dels déus o d'altres llocs com s'havia pensat fins aleshores, però que tampoc no era el resultat d’alguna contingència de les neurones a la nit, que se n'han anat de festa i fan qualsevol bajanada, sinó que hi havia un sentit en aquest somni que m'implicava a mi com a subjecte. I el primer que va fer Freud va ser, a partir d'un somni que ell va tenir, molt important ara en la història, és posar-se a treballar sobre cada element d'aquell somni per mirar de desxifrar què volia dir, quin sentit podia tenir. És el primer que s'ho va prendre seriosament, i a partir d'aleshores la nostra relació amb els somnis ha canviat radicalment. En el camp de la ciència també, fins i tot el camp de la ciència ha confirmat moltes de les coses que Freud deia en la seva època –estem parlant de finals del XIX, començament del XX– quan la ciència tenia les seves condicions. Freud va tenir una incidència fonamental en com entenem els somnis i no només els somnis, sinó tots els símptomes, les formacions de l'inconscient, de les quals el somni és, diríem, el paradigma fonamental, el primer que Freud va prendre com a model per investigar això que anomenem l'inconscient.
 
N.P.: Perquè, primer, va fer algun diccionari de somnis? Algun manual que ens pugui servir encara ara?
 
M.B.: No, això ha vingut després i ja n'existien abans de Freud. De fet hi ha la història bíblica del somni del Faraó amb les set vaques magres que signifiquen set anys de de sequera, això ja ve de molt lluny, amb la idea d'un diccionari dels somnis. Freud precisament el que fa és trencar aquesta idea. No hi ha un diccionari dels somnis. Si tinguéssim que seguir la idea del diccionari podríem dir que en lloc del Fabra, el diccionari de la llengua catalana on cada paraula té un seguit de significats, més aviat hauríem d'anar al Joan Coromines, amb els nou volums del Diccionari etimològic, on el que hi ha és la història de cada paraula que ha anat canviant al llarg del temps. I si seguim la història d'una paraula ens trobem amb alguna cosa que ja ni reconeixem com a pròpia d'aquella paraula. Amb l'afegit que el suposat diccionari dels somnis és un diccionari que canvia dia rere dia per cadascú. Cadascú té un diccionari diferent [riures] i a més a més és un diccionari que canvia segons l'experiència de la vida que fas. El que apareix en un somni avui no necessàriament tindrà el mateix sentit que el que apareix després d'un any, dos anys o més endavant a l'edat adulta. De manera que, clar, la idea del diccionari es complica molt [riures], perquè no és un diccionari fixe, és un diccionari propi de cadascú. És a dir, el que em serveix per escoltar el somni d'una persona no em serveix per escoltar el somni d'una altra persona. De manera que la idea del diccionari millor posar-la molt en qüestió.
 
N.P.: Clar, clar. És a dir que quan somiem que ens cauen les dents no vol dir res, o si somies amb la mort d'algú no estàs presagiant que li allargues la vida... totes aquestes coses que...
 
M.B.: Cal veure-ho ben bé cas per cas. I per això el primer que va dir fer Freud és: "Prenguem un element del somni i vegem què és el que la persona que ha somiat associa amb aquest element del somni". I és a partir d'aquí que va obrint el teixit d'associacions, de paraules que es van extenent unes vinculades amb les altres, i a partir d'aquí tenim el sentit singular que té aquell somni per a aquella persona. De manera que no hi ha un diccionari. Algú deia: "Sí, molt bé, en aquest somni surt un campanar o una serp, per exemple. Posem el cas de la serp que tu deies al començament. Surt la serp en el somni. Ah! Això és el fal·lus, segur que és el fal·lus, simbolitza el fal·lus". I l'altre diu: "Bé, i el fal·lus què simbolitza? No pot simbolitzar la serp, el fal·lus, per exemple?"
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: Entrem en aquest camp els analistes lacanians anomenem “la contingència del significant”, és a dir, que una paraula segons on la posis tindrà un sentit o un altre. Quan entrem en aquest camp necessitem escoltar les associacions singulars de cada persona sobre la serp en qüestió. La serp per a una persona no és el mateix que la serp per a una altra persona. Jo ara et preguntaria: "Si has somiat amb una serp, amb què et fa pensar aquesta serp?".
 
N.P.: Clar, què em va portar de sentiments, perquè també mentre somiem sentim.
 
M.B.: Efectivament, hi ha els afectes, que són molt importants, que estan desplaçats. L'afecte que estava en una situació apareix desplaçat, per exemple, a la serp, posem per cas. De manera que aquí és fonamental que l'analista no es posi ell en el lloc de saber ja quin és el sentit d'allò que apareix en el somni. En el somni però també en qualsevol altre cas, en allò que t'explica la persona. Has d'estar atent a les associacions singulars que cada persona fa sobre cada element simbòlic, significant, de la seva història, de la seva vida.
 
N.P.: Aquí arribem al psicoanàlisi, per tant.
 
M.B.: Aquí arribem al psicoanàlisi, i és com hi va arribar Freud. Freud preguntant-se sobre aquestes qüestions va arribar a construir el mètode psicoanalític, amb el que ell va anomenar “l’associació lliure”. És a dir, sobre cada element d'una formació de l'inconscient, sigui un somni, un símptoma, una fantasia, el que sigui, veure quines són les associacions singulars que cada persona fa sobre sobre cadascun dels seus elements. I a partir d'aquí comença la psicoanàlisi, que és començar a dir tot allò que se't passa pel cap. Cosa molt difícil, perquè generalment...
 
N.P.: Callem moltes coses, també.
 
M.B.: Sí, evidentment. En callem moltes i per moltes raons: perquè no les volem dir o també perquè a vegades ens semblen estranyes o que no tenen importància. I una psicoanàlisi comença amb aquesta idea: digui tot el que li arribi al cap, encara que li sembli que no té importància. I a vegades afegim: encara que tingui vergonya del que diu. Això ja vol dir que se t'acudiran coses que et donaran vergonya, que no sabràs massa bé com dir, que a més a més no saps què volen dir. Bé, la idea fonamental és mantenir l'associació lliure com a regla de cada sessió d'anàlisi. És molt difícil, però és molt interessant, perquè quan et poses a parlar amb algú que t'escolta sense donar sentit immediat al que tu estàs dient, comencen a passar coses molt insospitades per un mateix. És a dir, et comences a escoltar i a dir coses que no havies pensat mai, [riures] justament que no se t'havien passat mai pel cap. [Riures]. I això ho pots començar a fer amb un somni. Convé que convé que ho puguis fer amb algú altre, perquè fer-ho sol...
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: ...és com jugar al solitari i fer-se trampes, [riures] és molt fàcil. Un mateix s'enganya moltíssimes vegades. Evidentment, t'amagues moltes coses. Ens amaguem moltes coses cada dia.
 
N.P.: I els principals somnis que van ajudar a Freud a fer la seva teoria quins són? Abans deia, va partir d'un primer somni, no?
 
M.B.: Sí, la nit del 23 de juliol de 1895...
 
N.P.: Caram, 1895, eh?
 
M.B.: ...que és famosa en la història de la psicoanàlisi, Freud va tenir un somni, que és el famós somni de "la injecció d'Irma", es coneix així. No explicarem totes les circumstàncies perquè és molt llarg, però va ser un somni que el va impactar molt, i va ser un somni d'angoixa, de fet, que tenia a veure amb la seva recerca, amb un cas que estava portant i no funcionava, i que era una amiga de la família, on ell es sentia compromès. És a dir, ell com a subjecte de la ciència, com a subjecte científic, es va trobar absolutament implicat amb el seu camp de recerca, amb la seva activitat. I va tenir un somni d'angoixa, on apareixen moltes coses, però finalment apareix la gola oberta d'aquesta pacient, de l'Irma, oberta com si fos una mena de caverna absolutament fosca, i en un punt de la gola, una taca blanca que era una malaltia interna d'Irma, que tenia molt a veure amb el que havia explicat ella en el tractament. I en aquest punt Freud s'angoixa en el somni. Però aleshores apareix en aquest punt de la taca blanca una fórmula que és una fórmula química de la trimetilamina. Això els psicoanalistes ho coneixem molt bé perquè hem estudiat aquest somni com a model fonamental. Bé, Freud s'aixeca al matí i en lloc de dir: "Quina mala nit he tingut, he sopat i el menjar m’ha fet mal", diu: "Aquest somni vol dir alguna cosa". I bé, tot el llibre de La interpretació dels somnis, que és un volum considerable, és el desenvolupament de l'anàlisi que Freud fa d'aquest somni que va tenir ell mateix aquella nit. I això és l'any 1900, que és podríem dir l'inici mateix de la història de la psicoanàlisi. Hem de dir que la psicoanàlisi és la mare de totes les psicoteràpies, a favor o en contra, però va ser el que va originar tot el que és el tractament psicoterapèutic que podem conèixer avui en dia. I a partir d'aquest punt, de l'anàlisi d'un somni precisament, va començar tota aquesta història. És a dir, prenent allò que ens passa no com una evidència en si mateixa, sinó com un missatge que cal desxifrar, i el primer model és el somni. Després venen els lapsus, evidentment, que són un altre camp. Si vols hi dediquem un altre dia als lapsus, que també són molt divertits. [Riures].
 
N.P.: No, és que jo ara, revisant per preparar l'entrevista pensava: És que el món només de Freud ja és motiu de tesis doctorals, d'estudi, i que jo suposo que ha estat revisat. Però actualment encara és molt vigent tot el seu pensament.
 
M.B.: Ha estat molt discutit, però ja va estar discutit l'any 1900, quan es va publicar el seu llibre. Sempre Freud va ser discutit, i és convenient que sigui discutit, perquè s'ha de poder argumentar la seva hipòtesi, no és una hipòtesi gens evident. I no és gens evident tampoc pel camp de la ciència actual, que vol que les coses siguin molt verificables, sempre reproduïbles. Però com reprodueixes experimentalment un somni? Com reprodueixes el sentit d'un somni? No hi ha manera.
 
N.P.: I moltes vegades, quan intentes reconstruir-lo, també et costa.
 
M.B.: Exactament, te n'oblides. A veure, jo per exemple, jo sé que aquesta nit he somiat, però, ja no sé què he somiat. Ara, pot ser que al llarg del dia, clac!, m'aparegui una punta de idea i digui: "Ostres!". I a partir d'aquest fil pot ser que pugui reconstruir alguna cosa d'allò que he oblidat, i que probablement té més importància de la que jo em penso, i que segueix actuant durant el dia, perquè el que passa a l'inconscient segueix actuant durant tot el dia. I a vegades hi ha moments que se t'obre una il·luminació i dius: "Ostres! Això té a veure amb aquest somni que havia oblidat". Fa uns dies jo vaig tenir un somni i sabia que havia somiat alguna cosa. Havia anat a dormir amb molt mal d'esquena, i al matí estava amb un cert malestar. Al llarg del dia vaig recordar: "He tingut un somni on tocava la guitarra en un quartet de jazz d'Esperanza Spalding". [Riures]. I vaig dir-me: "Esperanza Spalding –que és una molt bona contrabaixista per cert, aconsellable– Spalding, espalda, espatlla, esquena...".
 
N.P.: Que bo! [Riures].
 
M.B.: A veure, podries dir: "És una coincidència, no?". No, aquell somni em va ajudar a transformar l'experiència de dolor en una cosa que m'agrada, que és el jazz, [riures] i a tenir una mica d'esperança [riures] que l'esquena m’anirà millor durant els dies que venen.
 
N.P.: Clar, suposo que també és un recurs que utilitzem inconscientment, però moltes vegades se’t pot girar en contra, és a dir, un somni pot, al contrari, accentuar encara aquell dolor, i per tant aquí és la feina d'un psicoanalista conduir, ajudar a reconduir perquè la vida ens sigui una mica més fàcil.
 
M.B.: Efectivament, i ajudar a cadascú a desxifrar el propi diccionari intern i singular que té cadascú i del qual ignorem, eh, les primeres pàgines i les últimes. [Riures].
 
N.P.: Exacte. Doncs m'agrada molt acabar així: no hi ha un diccionari dels somnis de Freud, no podem anar amb un manual ràpid, que és el que avui en dia tothom busca, eh? "A" més "B" igual a "C" i ja està, i punt, sinó que l'hem de treballar, i per tant potser moltes vegades recuperar la psicoanàlisi, que durant molt de temps va estar molt de moda, no? Potser els anys 90, eh, tots recordem les pel·lícules de Woody Allen, no? I a vegades l'hem deixat un mica de cantó, però és una bona manera de treballar-nos nosaltres a nivell intern.
 
M.B.: Sí, efectivament. Com les coses oblidades tornen, [riures] eh? I la psicoanàlisi sempre serà allà insistint amb aquesta feina molt singular. Com tu dius, no és una cosa que puguem anar ràpid, encara que pot tenir efectes molt ràpids. Però precisament, festina lente, com deien els llatins, poc a poc que anirem més ràpid.
 
N.P.: Clar, clar. Doncs sí senyor, avui hem volgut parlar justament d'això, del món dels somnis a través de la psicoanàlisi i de Freud, però evidentment, fent una pinzellada perquè podríem omplir, com dèiem, programes i programes, de la mà de Miquel Bassols. Ell és doctor en psicoanàlisi i ha estat a més president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Moltíssimes gràcies, Miquel Bassols.
 
M.B.: Gràcies a vosaltres. Ja ho sabeu.

Regla fonamental

 

 

La pregunta Dir-ho tot? toca el principi mateix del dispositiu analític, la seva regla fonamental tal com Freud la va enunciar: “Digui tot el que li vingui al cap.”

La cura amb què podem enunciar-la –de diverses meres, més o menys explícites– és la mateixa amb què el subjecte pot respondre:

— Dir-ho tot? Si heu de posar-hi aquests interrogants és ja perquè no creieu possible complir aquesta regla, per molt fonamental que sigui.

Vegem-ho. En primer lloc, no li hem demanat simplement que ho “digui tot”, i encara menys li demanem prometre que compleixi aquella fórmula jurídica tradicional: “Digueu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat”.

— Ja conec la seva màxima lacaniana, la d'aquella veritat que no es pot dir tota. Amb tot, què devia voler dir: “digui tot el que li vingui al cap”? I el que no em vingui al cap, què? No podria arribar a dir-ho? En realitat, he vingut aquí per saber alguna cosa que no se m'hagi acudit mai, fins i tot per arribar a dir-ho. M'ho dirà vostè? A més, si s'hi fixa bé, ha enunciat la seva petició impossible de complir amb un imperatiu –“Digui vostè”– seguit d'un subjuntiu –“tot el que li vingui al cap”. Si no l'ha complementat amb el present d'indicatiu, “Digui… tot el que li ve al cap”, serà també per alguna subtil prevenció. Anticipa segurament que se m'acudiran coses que no voldré dir, o que cediré a “la temptació d'ometre alguna cosa perquè em sembli poc important, absurda o desagradable”[1] (Freud dixit). No és una mica capciós?

En realitat, si hem utilitzat el subjuntiu és per un artifici de la paraula que té un cert punt de trampós. Per un moment ens hem volgut observar des d'un lloc exterior a nosaltres mateixos, com si ens poguéssim situar fora, abans o després, del propi acte d'enunciació, i parlar sobre el que diem, com si poguéssim fins i tot legislar sobre l'acte de parlar, sobre el que es pot o no es pot dir, des d'un llenguatge superior que prengués el nostre dir com a objecte.

— Sí, també conec aquella altra màxima, “no hi ha metalleguatge”. Aquesta sí que seria la il·lusió de voler dir-ho tot, tot sobre el meu llenguatge.

En realitat, és amb una imatge semblant com Freud va voler explicar la seva regla fonamental: “Comporteu-vos com un viatger que va vora la finestreta del vagó i descriu als seus companys com el paisatge va canviant davant dels seus ulls.”[2]

—Però resulta que, si jo sóc aquest paisatge, si jo soc l'objecte mateix que intento atrapar en el transcórrer dels meus pensaments, no puc estar alhora a l'interior del vagó dient el que penso, el que veig del paisatge exterior que sóc jo mateix. Intentaré aleshores pensar el que dic. Però si penso el que dic, segurament no arribaré mai a dir el que penso, ni tot ni una mica. La seva regla em sembla ara encara més impossible de complir.

Diguem aleshores que el subjecte de l'experiència analítica es constitueix precisament com el marc mateix de la finestreta del vagó freudià. No està en el suposat interior del vagó, però tampoc en l'exterior del paisatge en el qual només està suposat. El subjecte és pròpiament el marc mateix de la finestreta del tren, el marc del fantasma en el qual es divideix pel fet de parlar d'un objecte que se li escapa de manera inevitable.

La regla fonamental, tal com Freud la va formular en llengua alemanya, adquireix aleshores la seva raó de ser: «Sagen Sie also alles, was Ihnen durch den Sinn geht», seria literalment: Digui vostè, doncs, tot el que li passa (el que transcorre) “durch den Sinn”, a través de la ment, a través del Sinn que és també el sentit. El tren que passa a través del paisatge no es distingeix del propi paisatge que sembla passar, el transcórrer del sentit que fuig, d'un referent inabastable.

Senyalem de passada que les diferents llengües del Congrés que farem amb aquest tema modulen de manera diferent aquest paisatge. En francès, “Dire tout ?”, i en italià, “Dire tutto?”, fan U del Tot, mentre que la gramàtica de l'espanyol, “¿Decirlo todo?”, i de l'anglès, “To say it all”, demanen reduplicar-ho amb el pronoms.

La regla fonamental demana a l'analitzant que digui el paisatge que transcorre davant dels seus ulls –el seu propi discurs que serà sempre discurs de l'Altre–, sabent que aquell paisatge és ja un retall de la realitat i que, a més, aquest real se li escapa com més el vulgui aprendre des d'un exterior o des d'un interior suposats. És només acceptant aquesta aposta, consentint a aquesta divisió, com podrà arribar a saber alguna cosa d'allò que ni se li acudia dir. És només renunciant a voler dir-ho tot, acceptant repetir el que ja creu saber, com arribarà a dir alguna cosa nova del seu saber inconscient.

Així, la fórmula freudiana de la regla fonamental és una manera cortès –“Sagen Sie…”, Digui vostè…– de posar en acte aquella altra, més abrupta, que Nietzsche va posar en boca de Zarathustra quan es deia a si mateix: “Sprich dein Wort und zerbrich !” –«Digues la teva paraula i trenca't!»

__________

[1] Freud, S. (1913), “La iniciación del tratemiento”. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1979, pàg. 1669.

[2] Ibídem.