Lacan per a anti-lacanians

Notes per a una conversa amb Igancio Castro i Oriol Leira a Filòsofs de la Gleva, 29 de setembre de 2026

La paradoxa de l'anti-filosofia

El títol que ens ha proposat Ignacio Castro per aquesta convocatòria no està gens malament si tenim en compte que el mateix Lacan es va definir com un anti-filòsof. Ho va fer cap al final de la seva vida (1980), en el moment de dissoldre la mateixa Escola que havia fundat uns anys abans (1964). I això, tenint en compte que molts psicoanalistes lacanians van començar amb una formació universitària com a filòsofs; entre ells la seva pròpia filla, Judith Miller, i el seu gendre, Jacques-Alain Miller, els quals han portat l'ensenyament de Lacan fins a les seves darreres conseqüències en la història de la psicoanàlisi amb la creació i desenvolupament del Camp Freudià i l'Associació Mundial de Psicoanàlisi.

La relació de Lacan amb la filosofia —i la dels verdaderament anti-lacanians amb Lacan— no és gens evident. Per a voler ser verdaderament anti-lacanià cal haver-se cremat les celles amb els seus textos i seminaris de manera decidida.

Aquesta relació presenta dues cares aparentment contradictòries:

- El recurs constant de Lacan als textos de la filosofia: No es pot llegir un paràgraf de Lacan sense conèixer a fons la història de la filosofia (Plató, Aristòtil, Descartes, Spinoza, Hegel, Kierkegaard, Heidegger...). És a més coneguda la seva gran amistat amb filòsofs del seu temps com Maurice Merleau-Ponty, Louis Althusser i fins i tot Martin Heidegger, així com la influència determinant que ha exercit en pensadors posteriors com Jacques Derrida, Slavoj Žižek o François Jullien, i molts d'altres.

- La insistència de Lacan a no definir-se com a filòsof: Lacan subratllava que ell era un antifilòsof —a la manera com Paul Valéry va qualificar Diderot—. No es tracta d'un terme pejoratiu, sinó d'un elogi: no és un atac contra la filosofia, sinó posicionar-se en el revers –terme interessant tal com el fa servir Lacan– de qualsevol discurs filosòfic. Insistia que la psicoanàlisi no és una filosofia i desaconsellava emfàticament l'ús filosòfic dels termes psicoanalítics (inconscient, repetició, pulsió...).

La divisió del subjecte cartesià

Per a entendre el gir de Lacan enfront de la tradició filosòfica convé remuntar-se a René Descartes i al naixement del pensament modern en la ciència del segle XVII.

El "Penso, ergo existeixo" ha sostingut el subjecte de la ciència i de la filosofia fins a l'arribada de Sigmund Freud, que ho va capgirar tot amb la descoberta de l'inconscient. Si sóc conscient del fet de pensar, aleshores puc estar segur que existeixo. Però si existeix un pensament inconscient que no puc pensar en mi mateix, aleshores on fonamento la meva existència?

Lacan interpreta aleshores el cogito cartesià mitjançant un simple fet d'escriptura:

Jo penso: "doncs jo sóc"; però un "jo" no és igual a l'altre. Entre l'un i l'altre s'obre una escletxa, una fenedura, un buit impossible d'omplir amb el pensament de la consciència. El jo que pensa no és el jo que és. Més encara: el jo que diu "jo penso" no és el mateix jo que diu "jo sóc". D'aquí a sostenir, amb Rimbaud, que "Jo és un altre" –(no "Jo sóc un altre") "Jo és qualsevol altre" com tradueix el poeta Enric Casasses– hi ha un sol pas. Pot semblar una bogeria, però, com va sostenir molt aviat Lacan, és una bogeria pitjor no saber que vivim en la bogeria del "Jo és un altre".

Aquesta subversió continua sent avui difícil d'acceptar perquè el subjecte contemporani s'afirma a si mateix de dues maneres que funcionen sovint com a reivindicacions identitàries:

– "Jo sóc el que dic" (jo sóc el que dic que sóc, per exemple, pel que fa al gènere). I qui pot negar-m'ho?

– "Jo sóc el que sento" (el que experimento). El cogito cartesià ha estat avui substituït per un "I feel, therefore I am": Jo sento (el que experimento en el cos), ergo Jo sóc.

Enfront d'això, l'inconscient ens recorda una doble impossibilitat: no sóc sempre el que dic i no arribo mai a dir el que sóc; no sempre dic el que penso si vull pensar abans el que dic.

El subjecte dividit i la praxi de "pensar contra un mateix"

Aleshores, resulta impossible la unificació del subjecte perquè aquest es troba dividit pel llenguatge. El "Jo" que diu pensar no és el Jo que diu ser: penso on no sóc (l'inconscient), ergo sóc on no penso (el des-ser). Aquesta és la posició molt primerenca de Lacan que subverteix el subjecte de la ciència i de la filosofia.

Per això sembla impossible construir una filosofia que inclogui l'inconscient freudià llegit per Lacan, de la mateixa manera que sembla impossible incloure'l en una ciència positiva i experimental.

Si hom llegeix Lacan amb rigor (porto una cinquantena d'anys intentant-ho), es dóna compte que Lacan pensava contra Lacan. És impossible fer un sistema de pensament amb la seva obra. No hi ha una "teoria lacaniana", sinó una praxi en el sentit estricte del terme: una experiència on teoria i pràctica es confonen i es posen en continuïtat. Lacan pensava sistemàticament contra si mateix, sense voler construir un sistema ni, d'altra banda, fer res contra si mateix. Aleshores: Lacan és potser el primer anti-lacanià per antonomàsia!

el seu discurs encarna la divisió més radical del subjecte entre el ser i el pensar, entre el Jo i el Subjecte de la paraula. Va ser la primera gran intuïció de Freud, que Lacan va formalitzar amb el matema del subjecte dividit: $.

Quan Lacan va dir en el seu últim Seminari a Caracas (1980): "Jo sóc freudià, a vosaltres us toca ser lacanians", ens va deixar el problema d'espavilar-nos com millor puguem. Si no sabem molt bé què és "ser lacanià", visca els anti-lacanians!, ja que ens lliuren de la temptació de creure'ns que som alguna cosa que encara no comprenem. L'única resposta plausible a què significa "ser lacanià" avui és: arribar a pensar contra un mateix de la manera més rigorosa possible. Això té un efecte terapèutic extraordinari contra la intolerància i la impostura, tot i que impedeixi construir un sistema consistent i complet.

Diguem, a més, que una bona psicoanàlisi comença precisament per aquí: comença quan hom es troba pensant contra si mateix, contra les seves pròpies evidències i contra els acords tàcits (generalment familiars) en els quals ha sostingut la seva vida. La funció de l'analista és acompanyar el subjecte a pensar contra si mateix mitjançant l'associació lliure: parlar sense pensar(-ho). Aquí emergeix l'inconscient freudià: dic alguna cosa que no pensava dir, dic fins i tot el contrari del que pretenia. Alguna cosa parla en el que dic més enllà de la meva intenció, i només pot ser escoltat per un Altre o per mi mateix, tot fent-me Altre per a mi mateix.

La invenció de la consciència

Com queda el subjecte de la consciència amb Lacan? Queda irrevocablement dividit: entre el que pensa i el que diu, entre ser i des-ser, entre saber i veritat, entre significat i objecte, entre veure i mirar, entre sentir i escoltar. Hi ha múltiples versions d'aquesta divisió irreductible.

L'inconscient freudià no és, doncs, el "no-conscient". Lacan va assenyalar l'inconvenient, l'inconscient, d'aquest terme perquè es defineix per una negació (in-) de la consciència, quan la consciència mateixa és una invenció (com el Jo o la personalitat). És il·lustratiu veure les contorsions actuals de les neurociències i del cognitivisme per a intentar definir la consciència. Penseu, per exemple, en Antonio Damasio, el qual, havent acabat com a anti-freudià, va entendre almenys que Freud va donar el cop més gran possible a la filosofia cartesiana.

La consciència és un producte que no es pot explicar únicament per la biologia, la neurologia o la genètica. Reduir-la a un "fenomen emergent", com fan sovint, serveix de ben poc. Això continua sent un escàndol per a qualsevol sistema de pensament, i també polític, que promou  la identitat del subjecte amb si mateix. Si el Jo i la consciència són una invenció i no hi ha identitat possible, semblaria que tot projecte pedagògic o polític està destinat al fracàs. Prenguem aquests fracassos com a "boies de la nostra ruta" i fem servir com a brúixola el que Freud va anomenar, substantivat, l'inconscient.

L'inconscient també és una invenció, però toca alguna cosa molt més real que el fantasma de la consciència. Apareix quan Freud escolta els entrebancs del subjecte menystinguts per la ciència i la filosofia: somnis, lapsus, símptomes, actes fallits. Freud suposa un subjecte diferent del Jo en allò que els divideix o el fa ensopegar amb un real que desconeix.

Com que el subjecte de l'inconscient és evanescent i no es pot representar a si mateix, la definició de Lacan és categòrica: "un significant representa un subjecte, no per a un altre subjecte sinó per a un altre significant". El subjecte és sempre un Subjecte Suposat, i l'inconscient és un forat, un tall, una obertura en l'ésser parlant.

Per a anomenar el més real d'aquest ésser que parla, Lacan va inventar finalment el terme parlêtre (parla-ésser-lletra): el lloc on es creuen l'equívoc de la llengua i la satisfacció substitutiva inscrita en el cos com una lletra (el que anomenem gaudi).

Apèndix: Programa de lectures de filosofia amb Lacan

Per a entendre aquest gir operat per Lacan, caldria proposar un programa, dens, amb les següents lectures de la filosofia llegides amb el "revers de la psicoanàlisi". Vaig a enumerar-les, tot i que, per descomptat, sense explicar-les.

• De Descartes:

Meditacions metafísiques i l'experiència del dubte metòdic que funden el cogito cartesià. Llegides a partir de la "subversió del subjecte": penso on no sóc, sóc on no penso.

• De Kant:

Crítica de la raó pura, que Lacan llegeix com el revers, ni més ni menys que, de La filosofia al tocador de Sade. Les conseqüències ètiques d'aquesta subversió radical del subjecte de l'ètica estan encara per desenvolupar en una possible ètica del gaudi dels béns i dels mals. És una qüestió molt actual: la no reciprocitat absoluta del gaudi en nom d'un imperatiu moral: jo puc gaudir de tu fins on em plagui, però no de manera recíproca.

• De Martin Heidegger:

Què significa pensar?: Reinterpretat des de la hipòtesi freudiana dels pensaments inconscients ("Allò pensa i parla en mi").

La pregunta per la cosa: El pas del Das Ding freudià al concepte d'objecte a.

Ésser i temps: La rearticulació de la temporalitat amb el temps lògic.

• De Maurice Merleau-Ponty:

La fenomenologia de la percepció i El visible i l'invisible: La subversió del camp escòpic cap a la mirada com a objecte. La mirada com a objecte central del gaudi i de la percepció del cos en el món contemporani (des del cinema fins a Instagram).

Praxi analítica

Tot plegat podria portar-nos a una praxi de la psicoanàlisi, fins i tot a una "acció lacaniana", que no es distingeix de la creació ni de la teoria. No és la praxi aristotèlica aïllada de la poiesis i la theoria, s'acosta més aviat a la "pràctica teòrica" althusseriana; és una experiència que inclou el subjecte d'un saber no sabut i produeix una mutació en la relació del subjecte amb l'objecte, amb el gaudi, i amb si mateix.

Introduir l'experiència del subjecte dividit en una praxi d'aquest ordre suposa el fracàs de qualsevol sistema filosòfic? Crec que sí, tot i que no ho sé "a dretscient", com diem en català,  "a ciència certa", perquè l'inconscient no existeix com una substància empírica, demostrable pel mètode científic experimental: només ex-sisteix i in-sisteix en el que es diu i en el que s'escolta de manera pragmàtica.

En tot cas, benvinguts siguin els fracassos si ens ajuden a pensar contra nosaltres mateixos. 

Per tant: filòsofs i antifilòsofs, un esforç més per ser lacanians!