L'inconscient davant el protocol

Presentació del llibre el 16 d'octubre de 2026

Cos, llaç i símptoma sota l'imperatiu de la xifra

El llibre que ens convoca avui és una mena de cant coral, a 22 veus, del Camp Freudià al subjecte del nostre temps, un subjecte que no es pot reduir al real del número, al càlcul digital que avui s'estén a tots els camps de la vida humana.

Es tracta d'una intrusió radical i generalitzada del dígit en l'experiència que el subjecte del llenguatge fa del real de la vida. El càlcul digital —especialment en la forma actual que ha pres l'anomenada Intel·ligència Artificial— funciona en una caixa negra en la qual ningú sap realment què passa a l'interior, què passa realment quan fa aparença, fins i tot semblant, d'un subjecte del llenguatge. Quins seran els efectes d'aquesta intrusió progressiva? No ho sabem del cert (la ciència mateixa ens diu que no ho sap), però sí que sabem que ja són efectes decisius.

I també sabem que el futur de la psicoanàlisi no està assegurat en aquesta nova conjuntura dels efectes de la ciència en el real, més aviat al contrari.

No faré un resum impossible del llibre, sinó que indicaré algun fil vermell que travessa les sis parts en què estan organitzades les 22 intervencions.

• Cal subratllar la intervenció inicial de J.-A. Miller i E. Laurent, ni més ni menys que del 2005, “amb una notable anticipació” (com assenyala la compiladora del llibre, Alejandra Glaze). Fa 21 anys ja podíem delimitar els atzucacs de la situació actual amb l'ascens de l'algorisme i la digitalització generalitzada en la nostra civilització:
  
  
• “No és en absolut el resultat d'una conspiració dels poderosos, d'un complot de les classes dominants” (versió conspiranoica de cert progressisme actual, més o menys catastrofista). No és un complot, és un suïcidi. No és que la IA pugui liquidar l'espècie humana com si fos un subjecte amb intencions, sinó que és el mateix ésser parlant qui pot suïcidar-se a través de suposar un saber absolut a un producte de la tecnociència.
  
  
• La clau de la qüestió ja està enunciada per J.-A. Miller en aquell moment: “estem enfrontats a un procés que Althusser sens dubte hauria anomenat sense subjecte, i que anomenarem el procés digital. No l'anomenaria procés sense subjecte, perquè em sembla que Althusser no utilitzava de cap manera el terme subjecte en el sentit lacanià, sinó que entenia més aviat un procés sense consciència”. És un debat molt actual, encara que igualment inútil, sobre la possible consciència de la IA. No es tracta de la consciència, o del que s'ha anomenat, des de Raymond Kurzweil, la ‘singularitat tecnològica’ com a aparició d'una superintel·ligència en la fusió de la màquina i de l'ésser parlant. Es tracta d'un Subjecte Suposat en aquest procés el paradigma del qual és avui la IA. És un Subjecte suposat… a la informació (més que al saber). I el suposat no és tant el saber sinó el Subjecte mateix. La qual cosa ens portarà finalment al problema del lloc de la transferència analítica, i de la psicoanàlisi, en la nostra civilització.

Després d'aquesta intervenció de J.-Alain Miller i Éric Laurent que obre el llibre, certament lúcida i anticipadora, podem llegir les vint intervencions que estan molt ben ordenades en 6 parts:

Part I: Els efectes de la IA i del seu càlcul algorítmic sobre el subjecte

Part II: Els protocols per a la trobada amorosa

Part III: Pares, famílies i transmissió

Part IV: Adolescències, violència i llaç a la xarxa

Part V: Melancolia, depressió i mort

Part VI: Cos, representació i cultura

I hi ha un fil vermell que es pot seguir, una mateixa operació en cadascun dels camps tractats en cada part, que respon a un problema que és lògic i ètic alhora de l'acció humana. Podem enunciar-ho així: L'instrument de l'acció humana s'ha convertit en l'agent de la mateixa acció. Alejandra Glaze ho assenyala en la presentació del llibre: “Avui el protocol ha deixat de ser un instrument puntual per esdevenir una forma general de tractament de l'experiència”.

I: La Intel·ligència Artificial: Hem passat de la IA com a instrument, com a assistent, als agents de IA, que poden funcionar de manera autònoma que pot semblar una presa de decisió. Aquesta “mutació” digital s'ha produït de manera especial entre els anys 2023 i 2026. I el gener de 2026 aquest procés s'ha definit de manera més precisa com el passatge de la “IA assistent” (passiva, com a instrument) a la “IA agent” (IA agencial), autònoma, que pot fixar els seus propis objectius. Ja hem conegut els primers efectes d'aquesta mutació. En realitat, és una distinció tècnica que fa suposar un subjecte de decisió en el procés digital. De fet, no hi ha cap "decisió", sinó una nova operació en el procediment, així com no hi ha resposta sinó reacció. De fet, no hi ha cap "objectiu final" en el loop, en el procediment en bucle; es tracta només d'una parada, d'una detenció, del procediment continuat en el bucle digital. Si el procediment es deixa funcionar per si sol, no hi ha cap objectiu final, només passos lògics en un procediment sense escansions temporals, sense temps de comprendre ni moment de concloure. És només el subjecte qui pot introduir aquesta detenció, aquesta escansió en el temps lògic assenyalat per Lacan, amb una significació determinada.

Però, en tot cas, l'assistent, l'instrument, ja ha pres el lloc de l'agent, i és inútil recórrer a la peregrina idea d'una “supervisió per un ésser humà”.

II: Una mutació en l'experiència de l'amor. El mitjà digital es va convertint progressivament en el mateix agent de la trobada amb una parella. De l'aplicació Tinder com a instrument a la pel·lícula She com a parella virtual hi ha, sens dubte, una mutació. Es tracta de les parelles virtuals o hologràmiques (G. Grinbaum), o també transhumanes. Un punt en comú en aquesta mutació: la falta del discurs de l'amor, que veiem també en el discurs transgènere (G. Dessal). I una paradoxa: la trobada del partenaire pot prescindir del tot del discurs de l'amor. El que havia de ser l'agent queda desplaçat, fins i tot substituït, pel mateix mitjà.

III: En la transmissió dels vincles familiars. El que era un instrument terapèutic, d'assistència a la procreació per exemple, es converteix progressivament en l'agent del vincle parental. Hi ha ara “fills de la ciència” i una reescriptura del genoma com a objectiu final, però també com l'agent primer de la transmissió generacional.

IV: Adolescència, violència a les xarxes. Hem passat de les xarxes socials com un mitjà de (des)trobada, també per promoure accions violentes, a fer de la violència mateixa una forma de llaç operada a les pròpies xarxes. D'aquí sorgeix la idea boja de la “violència gratuïta”, no com un mitjà per obtenir una fi, sinó com una fi en si mateixa, una acció l'única fi de la qual és ser difosa per les mateixes xarxes per ser reconeguda per l'Altre. Aquí també l'objecte tècnic ha pres el lloc suposat de l'agent.

V: Capítol crucial sobre la pulsió de mort. Es tracta de les formes del suïcidi en i del subjecte contemporani. El suïcidi és l'únic acte reeixit, perquè el subjecte ja no pot rebre els efectes de la divisió del seu propi acte. L'estructura de la pulsió de mort ens mostra aquí el límit de tot protocol sense subjecte, de tot algorisme sense subjecte: s'iguala a la mateixa maquinària de l'automatisme i la repetició que Freud va trobar en la pulsió de mort. No és l'Altre del subjecte paranoic, és la maquinària de la repetició sense intenció portada al límit de la pulsió de mort en el mateix subjecte.

VI: La imatge del cos. J. Lacan, en el seu seminari sobre La relació d'objecte (1956), deia: «La imatge del cos no és un objecte. […] No obstant això, no sols la imatge del cos no és un objecte, sinó que a més no pot convertir-se en un objecte.» En efecte, la imatge del cos, la imatge narcisista, i(a), recobreix l'objecte que només existeix en el lloc d'una falta, d'un buit. I, no obstant això, avui ens trobem amb una empenta a convertir la imatge del cos en un objecte suprem del mercat i de l'intercanvi a través de les xarxes. No s'intercanvien només objectes, s'intercanvia també la imatge del cos. Ara, el mitjà de la imatge, l'instrument, s'ha convertit en el mateix agent d'aquest intercanvi. La qual cosa té noves conseqüències per al subjecte del nostre temps.

Hi ha, doncs, en cadascun dels capítols aquesta constant lògica: l'instrument, el mitjà de l'objecte, ha pres el lloc de l'agent de l'acció humana. És un procés homòleg al que Jacques-Alain Miller va assenyalar en la seva intervenció, diverses vegades citada en el llibre, “Una fantasia”: l'ascens de l'objecte a al zenit social per l'avanç del discurs capitalista en la seva aliança amb la tecnociència.

La qual cosa té una estranya similitud amb el mateix discurs analític, on és l'analista qui pren el lloc de l'objecte a en el lloc de l'agent del discurs.

Però hi ha, precisament, un discurs on aquest bescanvi del mitjà, de l'instrument de l'objecte, en el lloc de l'agent té una altra singularitat: és l'acte analític (del qual, diu Lacan, en poden treure profit altres camps). Per a l'analista, el mitjà, l'únic mitjà, és la paraula com a significant, però l'agent no pot ser mai reduït a un significant, a un mecanisme, més o menys automàtic, no pot ser reduït a un algorisme. L'objecte a (es diu en diverses parts del llibre) no pot ser reduït a un algorisme, a un automatisme.

Un cop aquí, no obstant això, el discurs de la psicoanàlisi ha de poder respondre a aquest avanç imparable de la tecnociència amb alguna cosa més que la reivindicació d'allò que és irreductible a l'algorisme, sota la forma del desig, de l'objecte, del goig o del símptoma.

D'altra banda, cal subratllar que en la psicoanàlisi d'orientació lacaniana tenim un algorisme fonamental, un algorisme que Lacan va introduir en la seva Proposició del 9 d'octubre de 1967 sobre el psicoanalista de l'Escola: és l'algorisme de la transferència.

És l'únic algorisme que inclou la variable del subjecte com a efecte del significant, del subjecte i del saber inconscient com a suposats en la seva lògica. I Lacan dirà que aquest algorisme és equivalent a l'agalma de la transferència, a l'agalma del discurs analític.

El que pot continuar fent possible l'experiència analítica és la transferència amb l'inconscient com a motor (encara que també com a obstacle) del subjecte en la seva relació amb l'Altre. Aquest mitjà és l'amor de transferència.

Aleshores, quina és la posició analítica davant del procés de digitalització generalitzada que suposa una forclusió del subjecte? Diguem que és una posició ni a favor ni en contra d'un procés que és inevitable i irreversible: el real avança en la forclusió del subjecte. Però hi ha un instrument fonamental per a la psicoanàlisi: la transferència com a Subjecte Suposat Saber i com a amor a l'inconscient. És l'única construcció possible d'“un dic” (J. A. Miller evoca aquest terme citant Maquiavel) contra la reducció del subjecte digitalitzat a un nou objecte del mercat global.

Així com vam conèixer Un dic contra el pacífic (títol d'aquella novel·la de Marguerite Duras, on la mare construïa dics contra el mar pacífic que inundava els terrenys que li havia venut un govern corrupte), així mateix la psicoanàlisi construeix amb la transferència un dic contra la digitalització del subjecte del nostre temps.

Si, com es recorda en un moment d'aquest llibre, “la millor defensa és un atac”, no hi ha millor defensa que causar la transferència analítica amb l'inconscient. Diguem, per concloure, “Un dic contra el procés digital”.