19 d’octubre 2017

Conversa amb Mario Izcovich (II)

Benvolgut Mario,

Agraeixo els teus missatges, escrits a rajaploma i en l’estil “Digues la teva paraula i trenca’t” (Nietzsche). A voltes li fa falta a aquesta Escola, especialment als catalans que passem sovint per massa prudents. N’hi ha que pensen que dir la seva paraula i trencar-se vol dir necessàriament “trencar lligams”. Jo penso al revés: és dient la seva paraula, la que et trenca, que cadascú pot establir nous lligams. Segueixo doncs en el mateix estil, tot esperant que d’altres s’hi afegeixin.

— “Poder parlar entre analistes”. A voltes penso que en realitat els analistes acaben per no saber parlar entre ells; no ens hauria de semblar tan estrany ja que habitualment parlen poc, i fan bé. De fet, és sempre com analitzants que parlen, i que parlem també entre nosaltres.

— “La passió”, especialment en la política, és tot un tema. J.-A. Miller el va introduir en un dels fòrums: “Votar en el silenci de les passions”. La política ha de tenir en compte les conseqüències de l’acte, no les seves intencions més o menys apassionades. I Simone Weil —jueva i agnòstica— escrivia: “si una sola passió col·lectiva atrapa tot un país, el país sencer és unànime en el crim”. Alerta doncs amb les passions. Alhora, cal preguntar-se: hi ha alguna política possible sense passió? I la psicoanàlisi mateixa, seria possible sense les passions de l’ésser: l’odi, l’amor i la ignorància? Més aviat, en la impossibilitat d’esborrar tota passió, es tracta de rebaixar les identificacions, prendre’n distància, i no creure que es poden esborrar del tot. Caigudes i tot (la famosa “caiguda de les identificacions”) hi són, i cal fer-les servir per no ser-ne igualment serf. És un tema de debat a la nostra Escola aquests dies. Ho serà a les properes Jornades de Madrid dedicades a aquest tema.

— “Semproniana”. Sí, Barcelona és semproniana (de Sempronio, un dels seus cronistes més coneguts): “tants caps tants barrets”, i cadascun singular en la seva diferència. La nostra Escola hauria de ser també semproniana, atenta el més possible a la singularitat de cada subjecte, a allò que el fa incomparable a qualsevol altre. El dispositiu i l’experiència del passi —que és la base de l’Escola— és semproniana!

— Els “equidistants”. Fa dies que miro d’atiar-los, de fer-los sortir d’una posició que em sembla insostenible. Tal com es mouen ara els extrems, o els plats de la balança, els “equidistants” estan ben marejats. En aquest punt, distingeixo sempre “prendre partit”, fer una elecció política necessària, dels “partidismes” que responen a les sigles dels partits.

— “Catalunya berlanguiana”. I sí! Totalment d’acord, això ho compartim molt bé amb Espanya. De fet, acabo d’escriure fa pocs dies una “Carta a un amigo de Madrid” i l’he il·lustrada amb una escena de “Bienvenido Mr. Marshall” de l’inoblidable Berlanga:
Catalunya ha estat sempre un lloc pel “Welcome”, “Bienvenidos”. Encara que passin de llarg, com al film de Berlanga, Catalunya segueix sent “pont, port i porta”, com em dia un amic polític.

— “Catalans franquistes”: a dojo, transvestits i no. Jo encara diria més: és evident que el franquisme es va sostenir gràcies a alguns catalans. Joan March, conegut com “el banquer de Franco”, va ser decisiu per finançar la guerra. I Samaranch, i molts d’altres. N’he conegut personalment les famílies, les maneres de fer. L’Església catalana, no, malgrat els esforços de la cúria castellana desembarcant al país (també l’he coneguda).

— La teva proposta: “Catalunya i Europa”. Absolutament d’acord. Ara l’Altre és ja Europa, com estem veient aquests dies. I Europa és encara més un club de nacions que no pas una veritable federació d’estats. Potser el “símptoma Catalunya”, com he volgut anomenar-lo, sigui ara una peça decisiva per repensar aquesta Europa inacabada i inacabable. De la proposta anem a l’aposta. És sens dubte una aposta pel cantó “deliri de grandesa” dels catalans (JAM dixit), però millor això que el jou indigne.

— “La identitat catalana”. No existeix, en efecte. Com no existeix cap identitat idèntica a ella mateixa. Tota identitat del subjecte és buida. I per això calen les identificacions. És el que em sembla més sostenible seguint l’ensenyança de Lacan: “un subjecte sense identificacions està fotut, per lligar”.

— Va, però, una definició possible de “l’ésser català” (inspirada en Eduardo Galeano, l’excel·lent escriptor uruguaià, exiliat un temps a Barcelona): ser català és una voluntat de ser per canviar el que hom és.
I bé, ¿Hi ha algú més aquí —a més d’un català que vol ser una mica jueu, i un jueu que vol ser una mica català— que vulgui seguir la conversa?

Rep una forta abraçada,

Miquel Bassols

(19/10/2017)