Trobada i conversa a l'Ateneu Santfeliuenc, «Quin és el significat de Boscúria?».
Podeu escoltar la intervenció a Youtube.
En Jaume Grau Massalleras en fa una bona ressenya. Heus-la ací:
«Ens hem endinsat en el bosc de l'inconscient de la mà d’en Miquel Bassols, en un intrèpid viatge que sempre porta més lluny que la passejada diumengera del turista ocasional.
Miquel Bassols és psicoanalista, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l'École de la Cause freudienne. Doctorat pel Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París 8 i docent de la Secció Clínica de Barcelona (Institut du champ freudien). Ex-president de l'Association Mondiale de Psychanalyse (2014-2018). Ha impartit cursos i conferències a diversos països d'Europa i Amèrica.
Fidel a l’axioma lacanià segons el qual l'inconscient està estructurat com un llenguatge, ha iniciat el viatge a través de la selva dels símbols de “la natura perduda de les coses”, que és el subtítol que du el seu llibre Boscúria, Símbol editors, 2021. Bassols comença palesant la íntima relació entre natura (physis) i llenguatge (logos): la llengua no és una simple representació, sinó que crea una realitat. Amb paraules del poeta Perejaume, “el llenguatge no és més que una altra terra”. A partir dels viatgers romàntics, s’ha anat conformant una idea de natura i paisatge que ha arribat fins als nostres dies amb la forma de translació de “bombolles de llenguatge”, que així és com defineix el turisme actual. Bassols afirma que “ningú no se’n va a la muntanya sense la motxilla d'un relat, una motxilla més o menys carregada, ja sigui de llibres llegits, de pel.lícules vistes, de quadres coneguts, o de tot allò que d’altres -amics, avis, pares o germans- te n’han explicat”; enfront de la moda occidental de “fer el cim”, contraposa la tradició oriental de voltar la muntanya. Travessant un llindar imprecís (“un llindar mòbil” diu Perejaume), ens hem trobat de cop dins del bosc, amb la seva munió d’éssers feréstecs, que Bassols assimila a l'inconscient. I, en un clar d'aquest bosc, amb la cabana de Heidegger a Todtnauberg, la petita cabana improvisada de Dersú Uzalà, fins i tot “el que l'infant construeix al seu llit amb un llençol agafat a la capçalera per tal de fer-s'hi un clos”. A partir de la síndrome de la cabana, des d’el punt de vista de la psicoanàlisi, hem arribat al confinament que tots hem patit, amb les seqüeles que ens ha deixat, encara no totes ben conegudes. També hem parlat del conflicte entre el tractament institucional del bosc i la natura i els seus habitants més propers, com a conseqüència de normatives basades en ideologies amb un vernís suposadament ecologista que poc compta amb la gent del territori.
Idees, pensaments, suggestions, fruit de la lectura tranquila d'un llibre que s'ha de llegir lentament, al pas del badoc que no corre perquè no té cap pressa per arribar enlloc.»
Jaume Grau Massalleras
Video a YouTube del Cafè filosòfic
https://www.youtube.com/watch?v=EYASTL5S6aA
Galeria d'imatges
https://ateneusantfeliuenc.cat/cafe-filosofic-57-boscuria-amb-miquel-bassols/
Tot plegat realitzat per l'Aleix Mestres
Bona vesprada, senyor Bassols, anava a fer un artícul dirigit a vosté, com una carta furtada, però una veu interior, com el goig m'ha dit, pregunta-m'ho a mi i no tentes al 22.
ResponEliminaLa pregunta que voldria, yo sé que no me la pot respondre i yo crec saber la resposta, és, nos aprofitem d'algú quan creyem que creyem en Déu?
Yo sé que la psicoanàlisi m'ha fet un suposat subjecte saber, però també sé que qui no es llança a la piscina no pot mai llançar-se de cap.
És lo que vosté parlava dels daus? Supose que sí. Que no nos aprofitem de ningú, si nos posem com a portaveus de l'Atre. O Déu?
Moltes gràcies per aguantar-me, no sé si li faig mal, la veritat és que no ho sé, he posat arena de per mig entre vosté i yo, però, vosté és una espècie de pare per a mi, o la psicoanàlisi, en fi, espere que no siga tot una prova per a vore qui es mereix al Pare. O sí?
Basta que em diguera que no li escriga per a què yo li fera cas. En fi. Un consell.
Vicent Adsuara i Rollan
Benvolgut Vicent,
ResponEliminaLlegeixo sempre amb molt d'interès el que escriu als comentaris d'aquest Blog, encara que no sempre respongui.
I sí, en efecte, té raó: no puc respondre la seva pregunta sobre "si ens aprofitem d'algú quan creiem que creiem en Déu·. Em sembla una pregunta molt bona, sobretot per això de si "creiem que creiem". Vol dir que a vegades "creiem que creiem" i potser fem una altra cosa que creure. És per parar-se a pensar-hi...
Gràcies de veres i una cordial salutació.
Senyor Bassols, la seua resposta m'ha tranquilisat de tal manera que puc dir-li, sé que vosté no ho pot fer tampoc, que no es el desig, el desig en brut, sinó l'amor lo que és etern i, segons la teologia, sinse ànims de teorisar, és Déu.
ResponEliminaLa tornada al Pare que "intuí" Freud.
No som culpables d'amar al Pare, o millor, només cal vore el complex d'Èdip de Freud.
No ho dic en to reivindicatiu, però no som culpables d'amar a una dona, a la nostra manera sempre, o l'amor nugat de l'amo, o el del 'El banquet' de Sòcrates Plató.
ResponEliminaNi tampoc d'amar atàvicament i inconscient a la nostra mare o a la Verge.
Gràcies, senyor Bassols.
ResponElimina