Carles Hac Mor

Et portaré subratllat per sempre, de ben a prop i de ben lluny alhora, infraratllat de tan infrapoeta com has estat.

I et copio el gest: “tinc al dit un forat tapat amb carn meva”, que és com dir tapat amb lletres teves, amb la teva parola: “aquesta parola escrita pam a pam, mot a mot”, segura que “el delit per les paraules impulsa al delicte”. 

I doncs, el delicte de la teva mort, paraparèmica, una mica 

de tots avui, tots avui una mica lladres de tu, tots els que t’hem llegit i llegit, fins saber que no et podíem arribar a conèixer mai del tot, no més que tu mateix, despintat de vermell i negre com te’ns presentaves: “TU’M ÉS NO M’S”.  Que és com dir: seguiu llegint-me!

A la vitrina del Bar Cristal City del carrer de Balmes, allà on em cridava escrit el teu primer llibre, allà on vaig trobar-te, encara hi deuen ressonar les teves lletres, els teus escalaborns, mal que el bar ja no existeixi. I les lletres de l’és-crit deuen baixar encara carrer avall, fins més avall del carrer Pelai, fins a casa teva. Aleshores, començar a llegir-te del dret i del revés era ja llegir-nos els forats que ens fa l’ésser de parola, cada dia, sense saber-ho.

Del saber que no se sap a si mateix, tu en sabies. Per això estimaves l’inconscient, per això estimaves la psicoanàlisi, per això vam trobar-nos.

I per això et va abellir de presentar amb mi la revista L’Acudit aquell vespre dels primers vuitanta a “Els Quatre Gats”. Sempre t’ho he agraït : “L’enginy, l’acudit! Ah, per què suprimir-los?” La revista no va passar dels quatre números. Però la nostra companyia va seguir comptant, fins arribar a omplir de blanc la meva pàgina en blanc, de tant escriure-la, de tant no deixar de no escriure-hi. I tu vas saber llegir-ne un bon tros, de blanc, de negre i de vermell també.

Aquell dia vaig preguntar-te per què volies un faristol per llegir el teu text, tan agut, tan acudit, tan “deu munts per bé que possibles”. — És que així no em tremola el paper a les mans. Ves que no em saltessin les lletres...

I les lletres ens salten, no deixen de saltar-nos el sentit on ara te’ns fas viu, ben viu.

Sí, com ha escrit avui un altre a qui també li salten les lletres —i jo m’hi esborro, despintat també, per retre’t homenatge—: 

Carles Hac Viu

(En la mort de l'escriptor Carles Hac Mor, el 26 de Gener de l'any 2357 després d'Epicur)