Aquests dies França és submergida en un gran debat
sobre el matrimoni homosexual. Matrimoni per a tots, criden les
pancartes. Aquest és l’article que he enviat al diari electrònic Lacan
Quotidien per tal d’explicar una mica la
situació actual a la tant malmesa pell de brau.
El juny de 2005,
el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol ja havia aprovat la modificació
del Codi Civil que permet el matrimoni a les parelles del mateix sexe i amb els
mateixos drets que en el cas de les parelles heterosexuals. La modificació proposada pels socialistes del PSOE fou
adoptada aleshores per una majoria amb l’oposició d’una dreta representada pel Partido Popular, avui en el poder, i per
Unió, la part més dretana del govern
català actual. Aquesta mateixa dreta, en la seva violenta oposició, havia
vaticinat tot un seguit de desastres, de divisions i de catàstrofes en la vida
social i familiar pel fet de voler canviar el sentit suposadament natural de la
paraula “matrimoni” —pròpiament: acte jurídic per consagrar la procreació
materna—, entès aleshores com la sola unió d’un home amb una dona. El
mateix Partido Popular havia interposat tot seguit de l’aprovació un
recurs al Tribunal Constitucional que acaba de ser desestimat aquest passat mes
de novembre. L’argument ha estat que “aquest Tribunal no pot romandre aliè a la
realitat social” i que avui hi ha “a Espanya una àmplia acceptació social del
matrimoni entre parelles del mateix sexe”. Així doncs, és una mena de
constatació après coup del que
s’anomena un dret consuetudinari, fundat en costums que són cada vegada més
admesos en la realitat social.
Després de set
anys i uns vint-i-dos mil casaments celebrats entre parelles homosexuals, les
autoritats jurídiques no sembla pas que hagin detectat de moment altres
desastres manifests en aquests matrimonis que els que es produeixen de costum
en els matrimonis heterosexuals. El Tribunal constata d’altra banda que “la
institució matrimonial es manté en termes que es poden reconèixer perfectament
en la imatge que, després d’una evident evolució, té la societat espanyola
actual, com una comunitat d’afecte que genera un lligam, o una societat d’ajuda
mútua entre dues persones que tenen una posició idèntica en el si d’aquesta
institució”. Cal dir que aquesta vegada el Tribunal Constitucional, prou
erràtic en altres temes, ha parlat clar i català sense voler modificar allò que
la societat sembla que incorpora progressivament en les seves concepcions dels
lligams socials.
Hi ha, però, dues
observacions interessants que podem constatar.
La primera. Ja ha
estat comentada[1] certa
ambigüitat en el discurs del Partido
Popular que, de ben segur, havia recolzat el seu primer rebuig a la llei
defensant una concepció naturalista i religiosa del matrimoni, concepció que
d’altra banda no és pas compartida per tots els corrents de la institució eclesiàstica:
si Déu els creà home i dona fou per tal d’establir de manera ben natural la
complementarietat del lligam conjugal entre home i dona com fonament de la
família. És el que el cardenal Rouco Varela, cap de la Conferencia Episcopal i molt proper a l’extrema dreta espanyola, ha
argumentat en denunciar la legislació aprovada com “greument injusta perquè no
reconeix clarament la institució del matrimoni en la seva especificitat, no
protegeix el dret dels cònjuges a ser reconeguts com espòs i esposa, ni el dret dels fills a fruir d’un pare i una mare en el si
d’una família estable”. El problema,
tanmateix, va una mica més enllà quan es constata que en l’entorn polític del Partido Popular s’ha vist amb bons ulls
la decisió del Tribunal perquè ha alliberat al govern actual de les males
conseqüències que hauria implicat una rectificació de la llei en el sentit argumentat per les autoritats de l’Església.
Dit d’una altra manera, la llei els semblava inadmissible fa set anys, en el
moment d’estar a l’oposició, per suposades raons morals i socials. Ara que són
al poder, no haver de modificar-la és una bona ocasió per estalviar-se un
segura oposició en la protesta social.
La segona
observació es relaciona amb un fet de llenguatge, amb un aspecte gramatical que
ha estat al centre del debat sobre els canvis que cal fer en la llei per tal de
poder mantenir-la en el marc constitucional. Finalment, és de fet un bon ús de
l’equívoc allò que ha permès interpretar els casaments homosexuals com
matrimonis que es fan d’acord amb la Constitució. El seu article 32, que havia
estat redactat sota l’efecte d’una reivindicació femenina que defensava la
igualtat entre sexes davant la llei, regulava el matrimoni de “l’home i de la dona”, i no pas el matrimoni de
“l’home amb la dona”, amb una total
igualtat jurídica. En el moment de redactar la Constitució espanyola, l’any
1978, aquesta fórmula volia acabar així amb la submissió tradicional que el
matrimoni imposava a la dona. Ningú pensava en aquell moment en la possibilitat
d’un dret al casament entre els homes gais o entre les dones lesbianes. El mateix
article volia donar la possibilitat d’una gran flexibilitat en l’establiment de
“les formes de matrimoni, l’edat per formalitzar-lo, els drets i els deures
dels cònjuges, les causes de separació i els seus efectes". Així doncs, els
magistrats han conclòs de manera molt raonable que la igualtat jurídica dels
matrimonis heterosexuals i homosexuals no altera la institució del matrimoni
tal com figura en la Constitució. És una bona interpretació que té en compte el
fet que no hi ha cap “amb” possible en la relació entre els sexes i que la “i”
que els posa un al costat de l’altre en la Constitució no implica de cap de les
maneres una relació necessària.
I doncs, com deia Lacan, ¡no hi ha relació
sexual que es pugui escriure!
[1] Per
exemple, Josep Ramoneda,
“Matrimonio gay y restauración conservadora”, El País, 8 de novembre de 2012.
Certament! Quan volem agafar les nostres pors i les nostres angoixes, en aquest cas al fet homosexual, se'ns escapa la barrera, com es diu en aquests casos, no es pot posar portes a la mar.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent Adsuara i Rollan