Tosquelles, la psicoanàlisi a l’inrevés

Ho diré a l’inrevés […]

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater

 

Truco al Dr. Tosquelles una tarda d’estiu de 1983. Volem fer-li una entrevista per les publicacions de l’Associació de Psicoanàlisi (Otium Diagonal, L’Acudit). Ell és a França i viatja de tant a tant a Reus. El primer que em sorprèn és l’accent de la veu que escolto a l’altra banda del fil i de la frontera. És un accent estranyament familiar, com el d’un francès que parla català. No és l’accent d’un català parlant francès, que era ben bé la seva especialitat. Després sabré que aquest és un tret singular de la persona singular que és Francesc Tosquelles, estranger a l’estranger, sempre èxtim (terme de Jacques Lacan per dir l’estranger més familiar i el familiar més estranger). Tosquelles canvia d’accent segons li convé i amb qui li convé. I amb mi vol deixar anar ara un accent de català afrancesat. Ja m’agrada. La segona cosa que em sorprèn és la seva disposició immediata, com si em conegués de tota la vida. Li parlo del meu interès per Emili Mira i Lòpez i els principis de la psicoanàlisi a Catalunya abans de la Guerra del 36, de la meva sorpresa d’haver trobat el nom de Tosquelles a les fotocòpies que circulen del seminari de Jacques Lacan, a qui llegeixo dia i nit. «—Ah, en Lacan no volia venir a visitar-me a Saint-Alban perquè, de Paris estant, abans havia de passar prop de Castres, que vol dir passar per la castració!» Riure burleta de Tosquelles pel telèfon. És un retret? No pas, més aviat un clin d’œil de complicitat amb L’Acudit. Després sabré que Tosquelles és, de fet, un lacanià de veres allà on menys t’ho penses i que se’n fot si et pensaves que es deixarà atrapar per qualsevol isme. Quedem, juntament amb la meva col·lega Rosa Maria Calvet i Romaní, un dia de setembre al vestíbul de l’Hotel Gaudí de Reus. Reus és per mi la ciutat de Gabriel Ferrater, a qui llegeixo nit i dia. Ja m’agrada.

Gairebé quaranta anys després, Editorial Arcàdia publica el llibre de Joana Masó, Tosquelles. Curar les institucions, i ens retorna «el llegat oblidat de Francesc Tosquelles» (p. 12). Sí, és ben bé com si em retornés el meu propi missatge en una forma invertida —fórmula lacaniana de la interpretació— i m’alegra llegir-hi les petjades d’un oblit immerescut, que també podia ser-ho per part meva. Moltes mercès, Joana.

* * *

El llibre de Joana Masó demana una lectura atenta, en detall, amb tanta cura com la que ella ha hagut de posar en la recerca de tot el material que aplega i que ha arranjat sàviament tot escrivint-ne el guió: documents, imatges, testimonis, articles, dibuixos, referències a dojo. És un gran i merescut «Àlbum Tosquelles»[1]. El seu motiu, el seu referent, és el subjecte d’excepció anomenat Francesc Tosquelles. No en recordare aquí ni la figura ni la història —el llibre ja ho fa prou bé—, tampoc en faré l’elogi ni diré massa de la seva persona —només que ell se’n fotia sempre una mica de la persona, del seu Jo—, i sí del seu text, dels efectes que la seva paraula pot tenir avui en dia al nostre país. És, de fet, l’interès explícit del llibre de Joana Masó: Tosquelles com a moment de la història de la psiquiatria i de la psicoanàlisi a Catalunya, a França i a l’Estat espanyol, Tosquelles com a política de les institucions, siguin les que siguin, Tosquelles com a memòria perduda que cal llegir, també en molts dels nostres símptomes actuals, els de la cultura i els de l’anomenada «salut mental».

Tosquelles volia apartar-se del que ell anomenava «psicoanàlisi de clientela», que era una manera de dir la psicoanàlisi com a professió, la psicoanàlisi com a establiment, la psicoanàlisi sostinguda en la figura, més o menys prestigiosa, del psicoanalista. I en això, com en tantes altres coses, es mostrava prou lacanià. Si «el psicoanalista» no existeix —Lacan dixit— com una professió és perquè un psicoanalista —«un» i no «el»— només és un subjecte-suposat-saber, res que tingui una essència definible per un col·legi o una corporació professional. Un psicoanalista no és res més que un subjecte al qual se li suposa un saber… sobre l’inconscient. Aleshores, no hi ha, de fet, «psicoanàlisi de clientela» per la simple raó que un client suposa ja un establiment, i la psicoanàlisi —Tosquelles ho sabia prou bé— no ha de ser mai un establiment. L’única veritable institució de la psicoanàlisi, si n’hi ha, és el que anomenem transferència, i té només l’analitzant —el suposat pacient, més aviat impacient— com a subjecte. Això també ho sabia Tosquelles, i per això feia de la transferència amb l’inconscient l’única i veritable institució allà on fos, sobretot a l’hospital psiquiàtric. I és per això que parlava poc dels psicoanalistes i molt de la psicoanàlisi, de l’inconscient, de la llengua, de la paraula, de la funció poètica del llenguatge, de la creació, de l’art. I quan parlava de la psiquiatria era per dir que, o bé era psicoanàlisi o no era res. I això és avui encara més cert. La psiquiatria que Tosquelles va ajudar a civilitzar —de la mateixa manera que Lacan deia d’Henri Ey que era un «civilitzador de la psiquiatria»— s’ha reduït avui, en l’època dels marcadors biològics, a la neurologia i a la tècnica farmacològica. I res més. La paraula del subjecte queda fora de joc perquè és equívoca, imprecisa, massa poc «objectiva». I per aquest camí acabarem tots muts. I Tosquelles feia parlar la bogeria que hi ha en cada subjecte. I és bo que ara faci parlar de nou, encara.

En això, el Tosquelles més lacanià és el que es declarava kleinià, per tot arreu i encara que no li preguntessin, només per fer la contra a la moda francesa de l’època, per fer-s’hi una mica més estranger encara si podia. Llegiu els seus textos i trobareu algú que s’havia cremat les pestanyes amb els textos lacanians, si més no fins als anys seixanta. El Lacan de després, és cert, sembla que no el va seguir. Un llibre com Structure et réeducation thérapeutique. Aspects pratiques, publicat el 1967, és de fet una molt bona introducció a la psicoanàlisi del primer Jacques Lacan. La bibliografia n’és plena de referències, mentre que la gran clínica Melanie Klein hi és del tot absent. De fet, és un llibre que ens fa entendre que, quan es tracta del subjecte de l’inconscient, no hi ha reeducació possible —ni cognitiva ni conductual—, que la terapèutica no és mai una finalitat en si mateixa i que la millor pràctica per tenir cura de la follia que nia en cada subjecte, més o menys curada, és muntar un club de converses i lectures orientades per la psicoanàlisi. És el que feia Tosquelles per tractar el lligam social dels subjectes quan en queden exclosos i segregats per l’anomenada «normalitat». I ho feia encarnant en la institució psiquiàtrica allò que posa en qüestió de manera permanent les significacions induïdes pel poder, al revers del discurs de l’amo, com dirà Lacan. Però també ho feia en una mena de psicoanàlisi a l’inrevés, on cadascú es fa analitzant del seu propi inconscient en la institució. Els efectes de subversió que això produeix en el «malalt institucionalitzat» són al principi d’un tractament de la bogeria que no té res a veure amb el de la psiquiatria —clàssica o contemporània— ni amb les derives, ja perdudes, de l’antipsiquiatria. Avui ho trobem desenvolupat en moltes de les seves conseqüències en el que anomenem, en l’orientació lacaniana, la «pràctica entre varis» (pratique à plusieurs), una pràctica institucional de tractament de les psicosis o de l’autisme que no té com a finalitat adaptar el subjecte a una suposada normalitat social sinó la d’incloure’s i incloure’l decididament en la seves invencions, per modestes i estranyes que siguin. Tosquelles n’hauria fet festa. Es tracta de fer de les invencions simptomàtiques de cadascú un veritable tret de lligam social, un Trait d’Union, nom del periòdic —Journal intérieur— publicat a l’hospital de Saint-Alban i impulsat per Tosquelles i els seus col·legues. Allà hi escriu tothom, en una petita societat íntimament connectada amb el poble de Saint-Alban, on s’intercanvien les feines i productes de manera que tot esdevé una mena de societat lévi-straussiana, on el lligam amb l’altre es funda en l’intercanvi simbòlic, i on la follia és tractada amb tota «normalitat».

La tasca pot semblar de caire humanista: «Ajudar cadascú a descobrir l’existència dels altres. Aprendre a comprendre i a respondre a la seva crida» (p. 161). Arriba, però, a tenir un abast de creació absolutament inèdit i, de fet, subversiu. Per Saint-Alban hi passen gent com Paul Eluard, Georges Canguilhem, Tristan Tzara o Jean Dubuffet. I serà el principi d’una invenció instituent —més que no pas instituïda— que avui té ramificacions diverses. Per exemple, alguns dels teòrics i practicants de la «pràctica entre varis», com el nostre col·lega psicoanalista Jean-Robert Rabanel, van trobar-se amb la psicoanàlisi de la mà de Francesc Tosquelles i recorden sovint la importància que el seu treball ha tingut al país veí i en la invenció d’institucions dedicades al tractament de  la bogeria i de la infantesa segregada.[2]  El principi «teòric» d’aquesta orientació té el seu origen manifest en la tesi de Jacques Lacan defensada a París el 1932, De la psychose paranoïaque dans ses rapports avec la personalité. Aquesta tesi, sorgida de la trobada de Lacan amb la psicoanàlisi freudiana, és considerada avui l’última gran tesi de la psiquiatria clàssica. És el text que el Dr. Emili Mira i López va donar a conèixer a Francesc Tosquelles aquell mateix any 1932 —quan ningú no en parlava encara enlloc— i que va ser material de formació de metges i infermeres de l’Institut Pere Mata de Reus. Ras i curt, el que aquesta tesi defensa —tal com Jacques Lacan mateix dirà molts anys després— és que l’estructura de la personalitat, i sobre tot la més «normal», és la paranoia mateixa. La personalitat és la paranoia. Dit d’una altra manera, la paranoia ens ensenya la natura mateixa del lligam social en la seva inestabilitat permanent. Dit encara amb una fórmula fulgurant de Francesc Tosquelles: «Som un mòbil de Calder […] perquè aquest vaivé de què parlo, autoconstructiu de l’ésser humà, no és un moviment amb la matèria estable, sinó un moviment mòbil» (p. 91). És una concepció que té el seu origen en la psiquiatria de De Clérambault —mestre de Jacques Lacan— que «parlava de ‘deliri autoconstructiu’. Això s’ha d’agafar al peu de la lletra: som un deliri autoconstructiu impersonal, ens hem construït a nosaltres mateixos…» (p. 91) … amb els altres. I aquí rau la subversió del tractament institucional que Francesc Tosquelles va portar endavant a l’Hospital de Saint-Alban i que va formar part del moviment civilitzador de la psiquiatria francesa. No hi ha tractament de la follia fora del lligam social, perquè el lligam social és la follia.

* * *

¿Per què tot això no va tenir gairebé conseqüències al nostre país? El llibre de Joana Masó planteja la pregunta unes quantes vegades (p. 12, p. 45, p. 46, p. 224-229, p. 336-337). He de dir que jo mateix m’havia fet sovint aquesta pregunta. Recordo haver fet un article, poc abans de trobar-me amb Francesc Tosquelles, sobre Emili Mira i l’encontre fallit de la medicina amb la psicoanàlisi. ¿Per què aquella «petita Viena» que podia ser la Barcelona republicana dels anys 30’, empeltada de psicoanàlisi de manera tan precoç, no va tenir continuïtat o, si més no, la represa que mereixia uns anys després? L’expressió «petita Viena» és de Tosquelles mateix i, encara que sigui potser una mica exagerada, fins i tot si la diem «petita», ens indica un tret molt singular de la societat i la cultura d’aquell moment. De fet, he trobat testimoni escrit que algunes associacions anarquistes de barri d’aquells anys tenien les obres de Sigmund Freud com a primera referència a les biblioteques que creaven. ¿Per què la psicoanàlisi i el moviment de la «psicoteràpia institucional» no va tenir la presència que sí trobem, per exemple, a països veïns com França o Itàlia? L’esclat de la guerra del 36’ i el règim franquista no ho pot explicar tot. És ben cert que l’exili va dispersar i diluir qualsevol nucli del moviment i que la psiquiatria oficial va mirar d’esborrar-ne qualsevol petjada. El final de la dictadura i la represa del «postfranquisme» —què vol dir, però, avui aquesta paraula?—  hauria pogut trobar en el treball de Tosquelles un bon fil per teixir una xarxa de complicitats entre psiquiatria i psicoanàlisi, amb l’art i la crítica literària com a tramat per orientar una política de l’anomenada «salut mental». Joana Masó ho subratlla en moltes pàgines del llibre.

Hi ha un moment la importància del qual jo no sabia del tot i que he conegut gràcies al treball de Joana Masó, acompanyada per Mireia Sallarès en la recerca, i també per converses amb Carles Guerra. És un moment-símptoma al qual el llibre dedica un bon capítol (p. 224-230) titulat «Una pel·lícula muda molt eloqüent»  —ja és per parar-hi l’orella més que la mirada— on s’explica la celebració, l’any 1958 a Barcelona, del IV Congrés Internacional de Psicoteràpia. Hi va participar Francesc Tosquelles amb una ponència sobre «La renovació de l’assistència psiquiàtrica a través del pensament antropològic existencial», en una taula presidida pel prestigiós psiquiatre Henri Ey, que havia estat company de sala de guàrdia de Jacques Lacan. A més, Tosquelles hi va presentar una pel·lícula-documental, absolutament imprescindible de veure avui, sobre el treball institucional que havia desplegat a l’Hospital de Saint-Alban. I també hi va participar Jacques Lacan, per primera vegada a Barcelona, amb una conferència sobre «La psicoanàlisi veritable i la falsa». Els dos es van trobar de nou al Congrés i els dos es van trobar silenciats alhora per una operació de la qual encara caldrà esbrinar-ne la raó i tot l’abast. El fet és que, tal com indica Joana Masó (p. 229), la conferència de Jacques Lacan, que la premsa especialitzada havia anunciat amb tot l’interès, va ser contra-programada amb més relleu per una altra ponència sobre psicoanàlisi i religió. Tant la pel·lícula de Francesc Tosquelles com la intervenció de Jacques Lacan, ambdues cabdals, van passar, doncs, desapercebudes. La ponència de Lacan no va ser publicada fins l’any 1992 a la revista Freudiana, a càrrec d’Antoni Vicens, després que la nostra col·lega Carmen Lafuente la recuperés dels arxius del psiquiatre Ramon Sarró, que havia presidit aquell Congrés i que mantenia la més cordial i acadèmica relació amb els representants de la psiquiatria espanyola de l’època (López Ibor & Cia).

Recordo molt bé encara el dia que vaig anar amb uns col·legues a la casa de Ramon Sarró, una preciosa torre del carrer Anglí al barri de la Bonanova, per entrevistar-lo a finals dels anys 80’. Després que ens ensenyés, ben emmarcada i penjada al seu gran saló, la carta que Sigmund Freud li havia enviat dient-li que no podia acceptar-lo en anàlisi i derivant-lo a la seva alumna Helene Deutsch, vam preguntar-li per la seva trobada amb Jacques Lacan. Després d’una breu evocació de la vida familiar de Lacan, ens va acompanyar a una petita cambra del pis superior on tenia llibres amuntegats en unes prestatgeries mig amagades. D’un volum polsegós va treure uns fulls mecanografiats, plegats i apergaminats. Era el text de la conferència de Jacques Lacan, «La psychanalyse vraie et la fausse». Vaig pensar de seguida: això és la carta robada del conte d’Edgar Allan Poe, lletra furtada a la vista de tothom i que exerceix un poder enigmàtic en qui la posseeix, ben amagada. Els lectors de Lacan coneixen prou bé el sentit i el destí d’aquesta carta robada a la qual va dedicar tot un seminari.

Ho diré, doncs, a l’inrevés i de manera potser igualment enigmàtica: la veritable psicoanàlisi és tan estrangera i poc feta al poder acadèmic com els diversos accents de Francesc Tosquelles. Ell també ha estat una carta robada… fins que ha arribat al seu destinatari. Heus ací una de les raons —la més important, em sembla— d’un desencontre que es repeteix fa gairebé cent anys una i altra vegada, sigui quina sigui la conjuntura política i social, sigui quin sigui el país i la llengua. És el desencontre entre la causa de la psicoanàlisi i el saber acadèmic de les institucions malaltes, també quan es tracta de la institució mèdica o psiquiàtrica, també quan es tracta de la institució psicoanalítica.

* * *

Al vestíbul de l’Hotel Gaudí de Reus, un home dues vegades estranger —estranger per a l’altre i per a ell mateix—, amb un gest murri i malgirbat, em diu tot acomiadant-se: —Noi, jo no he estat mai un psicoanalista de clientela.

[1] Com aquell «Àlbum Ferrater» o aquell  «Àlbum Foix» que Quaderns Crema publicaven als anys noranta per fer-nos-els més propers encara.

[2] Vegeu el seu interessant article, «François Tosquelles i la psicoteràpia institucional», publicat al Web de Ciutat de les Lletres, https://www.ciutatdeleslletres.com/francois-tosquelles-i-la-psicoterapia-institucionaljean-robert-rabanel/