Para una política de la autoridad

Blai Bonet (1926-1997)

(Text en català)

Nadie está autorizado para no tener autoridad propia

Blai Bonet

Como siempre, es el poeta quien nos precede, quien va un paso adelante y nos dice la verdad que hace de cualquier autoridad un acto sin garantía posible en el lugar del Otro. Prestemos atención, la doble negación del verso de Blai Bonet no equivale a una afirmación que valga para todos, lo que quiere decir que deberemos verificarlo uno por uno, sin poder concluir en un “todos están autorizados para...”

No hay ninguno, ni uno, que de buen comienzo esté autorizado... ¿para qué? Para no tener autoridad propia, es decir, para tener una autoridad transmitida o garantizada por Otro. La significación de la frase, en su lógica un poco retorcida, va, como es preceptivo en cada significación de una frase que sólo aparece de forma retroactiva, desde el final hacia el principio.

Porque, ¿qué sería una autoridad que no fuese propia? Sólo puedo autorizarme de mí mismo si no quiero quitarme esta autoridad en el momento de apoyarme o garantizarla en un Otro, aunque sea este Otro mismo quien me haya dado esta autoridad. No tener autoridad propia sería precisamente esto, buscar su garantía en Otro, incluso en aquel que —persona real o instancia simbólica— me la haya podido transmitir. Pues bien, es para esto para lo que nadie está autorizado, para no tener autoridad propia, para buscar su garantía en Otro. No estoy autorizado para sostener mi autoridad en Otro en el cual buscaría y del cual esperaría, para siempre, una garantía que no existe. Y es por ello que escribimos este Otro con mayúscula, para hacer aparecer su condición simbólica, más allá de cualquier otro que quiera representarla o sostenerla. Sólo puedo autorizarme de mí mismo —“el analista sólo se autoriza de sí mismo”, dice el aforismo lacaniano—, este es el único acto en el que puedo sostener y garantizar mi autoridad, la propia. Es sólo en este acto de autorización que puedo llegar a sostener que “el Otro no existe” —otro aforismo lacaniano—.

Ahora bien, ello no quiere decir que todos estén autorizados para tener una autoridad propia. Sería ésta la salida cínica, la que relativizaría la autoridad aniquilando el deseo que la sostiene. No es esto lo que nos dice el verso del poeta Blai Bonet. No hay un “todos” sobre el que podamos predicar de entrada, un todos que sería un conjunto cerrado y definido, un todos sobre el que podamos predicar que tiene, para cada elemento de su conjunto, el derecho ya adquirido a una autoridad propia. De entrada hay un “nadie”, un conjunto vacío de elementos sobre el cual predicamos la autorización que no existe, que nadie tiene de entrada. Partimos pues, más bien, de la falta de autoridad para todos, una autoridad a la que sólo podremos autorizarnos uno por uno, sin un rasgo que nos dijera, antes del acto, la garantía que fundaría ese “todos” y que podría autorizar a cada uno para tener esta autoridad propia.

Habrá que ver, entonces, uno por uno, hasta qué punto es propia esta autoridad que no puede sostenerse en ningún “todos”, en ningún Otro, en ningún rasgo universal que diera de entrada a cada uno el derecho a tener esta autoridad y que le diera a la vez la garantía para sostenerla una vez adquirida. La lógica de la autoridad y de la autorización no es la lógica del “para todo” sino la del “no para todo”, es la lógica que parte del “para ninguno” de entrada, y que sigue después con un “para uno por uno”, de manera paciente y rigurosa.

De este modo, los que llegan a tener una autoridad propia no formarán nunca un conjunto cerrado y definido por un rasgo único, un conjunto sostenido por el Uno universal que sería el que definiría previamente la autoridad, que funcionaría como el Otro que a la vez lo garantiza para cada uno de los elementos de este conjunto. Los que llegan a tener una autoridad propia no formarán nunca un conjunto, forman sólo una serie abierta y sin ley que la defina —lawless sequence la llaman los lógicos—, cada uno en su singularidad y sin par posible con el que equipararse.

Nos queda al final la pregunta: ¿y quién puede autorizarse para tener la autoridad de enunciar esta frase tan contundente? —Nadie está autorizado para no tener autoridad propia.

Respuesta —sólo aquél que, al decirla, sabe que la pone en acto en su propia autoridad. Es la autoridad del poeta, es la autoridad del analista de la que se autoriza en su acto. Y estaría bien que fuese también ésta la autoridad del político y, en el límite, la de cada ciudadano que, uno por uno, singular y sin par posible, se autoriza en su cualidad irrenunciable de ciudadano.

Una autoridad que no se funde en el cinismo del acto solitario quiere decir que debe ser, sin embargo, una autoridad reconocida por los otros y con los otros, pero sin un Otro que la garantice o la sostenga. La autoridad auténtica es pues, siempre un acto en soledad, pero no es un acto solitario. La autoridad auténtica debe saber reconocer igualmente la autoridad de cada uno que se autoriza en una serie sin ley previa, en una serie nunca hecha a imagen de cualquiera de sus elementos. Ello quiere decir también, Blai Bonet de nuevo —La autoridad es mutua, o no es.

Y es ésta una autoridad nunca cuantificable, que no puede estar garantizada por ninguna mayoría. Aunque lo intenten, cada vez, las elecciones por medio de una votación.

Per a una política de l’autoritat

Blai Bonet (1926-1997)

(Texto en castellano)

Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia

Blai Bonet

Com sempre, és el poeta qui ens precedeix, qui va un pas al davant i ens diu la veritat que fa de qualsevol autoritat un acte sense garantia possible en el lloc de l’Altre. Parem-hi esment, la doble negació del vers de Blai Bonet no equival a una afirmació que valgui per a tothom, cosa que vol dir que l’haurem de verificar un per un, sense poder concloure en un “tothom està autoritzat per a...”

No n’hi ha cap, ni un, que de bell antuvi estigui autoritzat... per a què? Per a no tenir autoritat pròpia, és a dir, per a tenir una autoritat transmesa o garantida per un Altre. La significació de la frase, en la seva lògica una mica retorçada, va, com és preceptiu en cada significació d’una frase que només apareix de forma retroactiva, des del final cap al començament.

Perquè, què seria una autoritat que no fos pròpia? Només puc autoritzar-me de mi mateix si no vull manllevar-me aquesta autoritat en el moment de recolzar-la o garantir-la en un Altre, encara que sigui aquest Altre mateix qui me l’hagi donada, aquesta autoritat. No tenir autoritat pròpia seria això precisament, buscar-ne la garantia en un Altre, fins i tot en aquell que —persona real o instància simbòlica— me l’hagi pogut transmetre. Doncs bé, és per a això que ningú no està autoritzat, per a no tenir autoritat pròpia, per a buscar-ne la garantia en un Altre. No estic autoritzat a recolzar la meva autoritat en un Altre en el qual buscaria i del qual esperaria, per sempre, una garantia que no existeix. I és per això que escrivim aquest Altre amb majúscula, per fer aparèixer la seva condició simbòlica, més enllà de qualsevol altre que la vulgui representar o sostenir. Només puc autoritzar-me de mi mateix —“l’analista només s’autoritza de si mateix”, diu l’aforisme lacanià— i aquest és l’únic acte en el qual puc recolzar i garantir la meva, pròpia, autoritat. És només en aquest acte d’autorització que puc arribar a sostenir que “l’Altre no existeix” —un altre aforisme lacanià—.

Ara bé, això no vol pas dir que tothom estigui autoritzat per a tenir una autoritat pròpia. Seria aquesta la sortida cínica, la que relativitzaria l’autoritat anorreant el desig que la sosté. No és pas això el que ens diu el vers de Blai Bonet. No hi ha un “tothom” sobre el qual puguem predicar d’entrada, un tothom que seria un conjunt tancat i definit, un tothom sobre el qual puguem predicar que té, per a cada element del seu conjunt, el dret ja adquirit a una autoritat pròpia. D’entrada hi ha un “ningú”, un conjunt buit d’elements sobre el qual prediquem l’autorització que no hi ha, que ningú no té d’entrada. Partim doncs més aviat de la manca d’autoritat per a tothom, una autoritat a la qual només podrem autoritzar-nos un per un, sense un tret que ens diria, abans de l’acte, la garantia que el  fundaria en aquell “tothom” i que podria autoritzar cadascú a tenir aquesta autoritat pròpia. 

Caldrà ara veure, doncs, un per un, com és de pròpia aquesta autoritat que no pot recolzar en cap tothom, en cap Altre, en cap tret universal que donaria d’entrada a cadascú el dret a tenir aquesta autoritat i que li donaria alhora la garantia per a sostenir-la un cop adquirida. La lògica de l’autoritat i de l’autorització no és la lògica del “per a tots” sinó la del “no per a tots”, és la lògica que parteix del “per a ningú” de entrada, i que segueix després amb un “per a un per un”, pacientment i rigorosa. 

D’aquesta manera, els qui arriben a tenir una autoritat pròpia no faran mai un conjunt tancat i definit per un tret únic, un conjunt sostingut per l’U universal que seria el que definiria prèviament l’autoritat, que funcionaria com l’Altre que alhora la garanteix per a cadascun dels elements d’aquell conjunt. Els qui arriben a tenir una autoritat pròpia no formaran mai un conjunt, formen només una sèrie oberta i sense llei que la defineixi —lawless sequenceen diuen els lògics—, cadascun en la seva singularitat i sense parell possible amb qui equiparar-se.

Ens queda al capdavall la pregunta: i qui pot autoritzar-se per a tenir l’autoritat d’enunciar aquesta frase tan contundent? —Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.

Resposta —només aquell que, en dir-la, sap que la posa en acte en la seva pròpia autoritat. És l’autoritat del poeta, és l’autoritat de l’analista de la qual s’autoritza en el seu acte. I fóra bo que fos també aquesta l’autoritat del polític i, en el límit, la de cada ciutadà que, un per un, singular i sense parell possible, s’autoritza en la seva qualitat irrenunciable de ciutadà. 

Una autoritat que no es fundi en el cinisme de l’acte solitari vol dir que ha de ser, tanmateix, una autoritat reconeguda pels altres i amb els altres, però sense un Altre que la garanteixi o la recolzi. L’autoritat autèntica és doncs, sempre, un acte en soledat, però no pas un acte solitari. L’autoritat autèntica cal que sàpiga reconèixer igualment l’autoritat de cadascú que s’hi autoritzi en una sèrie sense llei prèvia, en una sèrie mai feta a imatge d’algun dels seus elements. Això vol dir també, Blai Bonet de nou —L’autoritat és mútua, o no és. 

I és aquesta una autoritat mai quantificable, que no pot ser garantida per una majoria. Encara que ho intentin, cada vegada, les eleccions per mitjà d’una votació.

Poder de la paraula, autoritat del desig

Alexandre Kojève (1902-1968)

Texte en français

Intervenció al Col·loqui Europe Kojève 2018 al Parlament Europeu, a Brussel·les, 7-8 de juny de 2018.

Just al bell mig de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, Alexandre Kojève va escriure aquest breu i trasbalsador llibre titulat La noció de l’autoritat. Un article d’Antoine Cahen publicat al diari digital Lacan Quotidien[1] em va fer conèixer aquest text la lectura del qual m’ha mostrat la seva sorprenent actualitat. Alexandre Kojève hi desenvolupa una anàlisi en la qual distingeix quatre teories de l’autoritat que tenen, cadascuna, una traducció pràctica en l’exercici del poder. Crec que Jacques Lacan, alumne en la seva joventut d’Alexandre Kojève en la seva lectura de Hegel, havia conegut d’una manera o una altra aquesta elaboració sobre la noció de l’autoritat i que la va tenir en compte en diversos moments de manera implícita, especialment en relació a la seva concepció de l’experiència psicoanalítica exposada al seu text de 1958, “La direcció de la cura i els principis del seu poder”. Si Alexandre Kojève pot sostenir al seu llibre que l’exercici de “l’Autoritat exclou la força”[2], ja sigui la força de la legalitat del Dret o bé la força física directament, Jacques Lacan, per la seva banda, voldrà mostrar a partir de la lògica descoberta en l’experiència psicoanalítica que —el cito— “la impotència per sostenir autènticament una praxis es rebaixa, com és comú en la història dels homes, a l’exercici d’un poder.”[3] Així, Lacan pren aquí una posició ètica que serà central en la pràctica psicoanalítica que segueix la seva orientació, amb la distinció del poder de la suggestió, l’autoritat conferida per la transferència a la persona de l’analista, i l’acció autèntica de la transferència que se sosté en la causa del desig i que dóna tots els poder a la paraula en l’estructura del llenguatge. Els poder de la cura són els poders de la paraula i l’autoritat autèntica se sosté sempre en el desig que es desplaça en la cadena significant de la qual el subjecte n’és l’efecte més que no pas la causa. El psicoanalista aprèn de la seva experiència que qualsevol autoritat li és conferida per la transferència, cosa que Lacan va formular després com la funció del Subjecte Suposat Saber.

Si Alexandre Kojève havia posat en tensió la funció de l’autoritat per una banda i l’ús del poder i de la força per l’altra — “L’Autoritat exclou la força, el Dret la implica i la pressuposa”[4] va escriure al seu text—, Lacan oposarà l’acte de “sostenir autènticament una praxis” —sigui quina sigui aquesta pràctica— i “l’exercici d’un poder” —sigui quin sigui aquest poder—. Quant més algú s’identifica amb els significants del poder, els significants amo que Lacan aïlla en la cadena significant, més haurà de fer un ús del poder i de la força, més es mostrarà impotent per sostenir una pràctica de manera autèntica. Aleshores, Alexandre Kojève de nou: “un Poder que no estigui fundat en la força només pot fundar-se en l’Autoritat”[5]. I aquesta autoritat no es podrà sostenir mai en l’únic ús del Dret o de la Legalitat. Més aviat a l’inrevés, tal com ho diu en una fórmula fulgurant, “La Legalitat és el cadàver de l’Autoritat o, més exactament, la seva ‘mòmia’ —un cos que perdura tot estant privat d’ànima o de vida”.[6]

Heus ací el pensament d’un subjecte que ha reconegut en els atzucacs de la política, en el mal ús de la Legalitat i de la força, la raó de la impotència per sostenir i per reconèixer el veritable ressort de l’autoritat. I la pregunta serà en efecte de quina autoritat es tracta quan el subjecte de la nostra època es mostra tan impotent i deixa a la sola legalitat l’acció i l’autoritat de la seva política. Talment el cadàver de Monsieur Valdemar del famós conte d’Edgar Alan Poe balbucejant ordres per tal d’intentar trobar una garantia a la impotència per sostenir aquesta autoritat de manera autèntica. No en donaré exemples que poden trobar en la nostra actualitat de manera immediata. Només diré que vinc d’un país, Catalunya, on aquesta qüestió de l’autoritat política, de l’ús de la força i de la legalitat com la seva única garantia produeix avui l’atzucac creixent d’una conjuntura que pot arribar a ser la de la pròpia Europa en el seu conjunt.

És aquí on l’anàlisi de Kojève sobre les formes clàssiques de l’autoritat agafa avui tot el seu relleu.

Resumim aquesta anàlisi que és ja un resum dels discursos de l’autoritat fundats, ja sigui en el discurs de l’Amo o bé en el discurs de la Universitat tal com Lacan els va ordenar en el seu ensenyament. La meva hipòtesi és que Lacan va tenir en compte aquesta anàlisi de Kojève, precisament fa ara cinquanta anys, en l’època de Maig del 68, en el moment de la mort del seu mestre hegelià, per tal d’extreure d’aquesta anàlisi una altra forma i un altre discurs de l’autoritat.

Heus ací resumides les quatre teories de l’autoritat segons Kojève, en quatre discursos que mai no es presenten, ens diu, de manera pura sinó d’una manera sempre mixta.

1. L’autoritat teològica en primer lloc. És l’autoritat absoluta de Déu però també la de la Monarquia hereditària, l’autoritat de la tradició que és, per a nosaltres analistes, l’autoritat edípica, fundada en el Complex d’Èdip freudià. És l’autoritat del Pare, del Nom del Pare aïllat per Lacan en el seu ensenyament, l’autoritat del pare de “Tòtem i Tabú” que és sempre el pare mort, el pare del gaudi i del saber, no pas el seu cadàver o la seva persona sinó el significant que sosté la seva funció simbòlica. Tal com ho indica Kojève, l’autoritat del pare mort és incontestable perquè no corre cap risc en l’exercici de la seva autoritat donat que no es pot actuar sobre un mort. Aquesta autoritat deixa sempre velat el veritable poder que és el del significant amo, el poder de la paraula que es realitza com autoritat en un “dit primer”, segons l’expressió de Lacan.

2. L’autoritat de l'Amo sobre l’Esclau seguint el dicurs de Hegel. És l’autoritat del Vencedor sobre el Vençut, l’autoritat del militar sobre el civil, però també de l’home sobre la dona en la societat patriarcal. És l’autoritat de l'Amo que es pensa idèntic a si mateix, que ha de velar sempre la divisió del subjecte que la sosté com un subjecte que no és mai idèntic a si mateix, tocat per una manca d’ésser que el fa desitjant sempre d’una altra cosa.

3. L’autoritat que se sosté en el saber i en la tradició seguint el pensament d’Aristòtil. És l’autoritat del càlcul, de l’algoritme sota el qual vivim cada cop més governats per l’avaluació continuada, pel càlcul de l’eficàcia i de la ciència amb els seus aparells tècnics. És l’autoritat del Cap (del Fürher o del Komintern), del savi tècnic, del nou profeta que gestiona les grans masses de dades per posar el saber al lloc de l’agent d’un discurs que es revela també cada cop més autoritari.

4. L’autoritat que se sosté en la justícia seguint la tradició del pensament de Plató. És l’autoritat del Jutge o de l’Àrbitre, del Controlador o del Censor, de l’home just i honest al qual fem confiança pel que fa a allò que és legítim en una societat justa. “Només allò que és just és legítim”[7], escrivia Simone Weil a la mateixa època d’aquest text d’Alexandre Kojève. És també l’autoritat del Legislador, sempre en dificultats avui quan ha de respondre a les demandes de resoldre un conflicte que, es repeteix sovint, només pot tenir un tractament polític. Quant més se li demana donar la garantia darrera de l’ús de la legalitat per tal de sostenir l’autoritat política, més ha de fer la funció d’un metallenguatge que diria la veritat de qualsevol altre llenguatge, i sobre tot del llenguatge polític, més es revela que el legislador és aleshores allò que Lacan havia dit que era en la mesura que vol omplir aquesta manca de l’Altre: una suplència o fins i tot, dit d’una manera més crua, un “impostor”.[8]

Diguem pel que fa a nosaltres, i per concloure, que només es podrà sostenir una autoritat autèntica, en el sentit de l’orientació lacaniana, en la mesura que es puguin travessar aquests quatre discursos de l’autoritat, encara més, en la mesura que se sàpiga fer alguna cosa amb la seva caiguda per consentir a una autoritat del desig que pugui donar tot el seu poder a la paraula. Però aquesta autoritat només podrà ser concebuda també en la mesura que arribem a “posar qualsevol altre al seu lloc de subjecte”, és a dir a prendre’l com a subjecte de la paraula i del desig, sempre inconscient.[9]

8 de juny de 2018

---

[1]Cahen, A. « L’État de droit en Europe. Entre autorité́ et légalité́, entre la vie et la mort”. Lacan Quotidien nº 734, juillet 2017.

[2]Kojève, A. La notion de l’autorité. Ed. Gallimard, Paris 2004, p. 60. (La traducció és nostra)

[3]Lacan, J. « La direction de la cure et les principes de son pouvoir ». Écrits, Ed. du Seuil, Paris 1966, p. 586. (La traducció és nostra).

[4]Kojève, A. Opus cit.p. 60.

[5]Kojève, A. Opus cit.p. 137.

[6]Kojève, A. Opus cit.p. 63.

[7]Weil, S. « Note sur la suppression générale des partis politiques ». « Simone Weil, Leçon de politique autre », La movida Zadig nº 1, p. 14.

[8]Lacan, J. “Subversion du sujet et dialectique du désir dans l’inconscient freudien”. Écrits. Ed. Du Seuil, p. 813 : « És com a impostor que es presenta per suplir-hi, el Legislador (aquell que pretén erigir la Llei) ».

[9]Ens referim aquí a la proposició de Jacques-Alain Miller en la seva conferència a Torí del 23/5/2017, enregistrada per Radio Lacan: “Kant diu: ‘pensar posant-se al lloc de qualsevol altre’, com si el lloc de qualsevol altre estigués constituït i que el subjecte hagués de posar-se del tot conforme en aquest lloc. Aleshors, jo modificaré el principi de Kant, es tracta de posar qualsevol altre al seu lloc de subjecte.”

Pouvoir de la parole, autorité du désir

Alexandre Kojève (1902-1968)

Text en català

Intervention au Colloque « Europe Kojève 2018 » au Parlement européen, à Bruxelles, le 7-8 juin 2018.

Juste au milieu de la tragédie de la Seconde Guerre Mondiale, Alexandre Kojève avait écrit ce bref et bouleversant livre intitulé « La notion de l’autorité ». C’est un article d’Antoine Cahen publié dans le journal Lacan Quotidien[1] qui a tiré mon attention sur ce texte dont la lecture a été pour moi d’une actualité surprenante. Alexandre Kojève y développe une analyse de ce qu’il distingue comme quatre théories de l’autorité qui ont, chacune, une traduction pratique dans l’exercice du pouvoir. Je crois que Jacques Lacan, élève dans sa jeunesse d’Alexandre Kojève dans sa lecture de la philosophie de Hegel, avait connu d’une façon ou d’une autre cette élaboration sur la notion de l’autorité et qu’il l’avait reprise dans plusieurs endroits de façon implicite, très spécialement à propos de sa conception de l’expérience psychanalytique dans son texte de 1958, « La direction de la cure et les principes de son pouvoir ». Si dans son livre, Alexandre Kojève peut soutenir que l’exercice de « l’Autorité exclut la force »[2], soit-il la force de la légalité du Droit ou bien la force physique directement, Jacques Lacan, à son tour, voudra montrer, à partir de la logique découverte dans l’expérience psychanalytique, que —je le cite— « l’impuissance à soutenir authentiquement une praxis se rabat, comme il est en l’histoire des hommes commun, sur l’exercice d’un pouvoir. » [3] Donc, Lacan prend ici une position éthique qui sera centrale dans la pratique psychanalytique qui se réclame de son orientation, avec la distinction du pouvoir de la suggestion, l’autorité conférée par le transfert à la personne de l’analyste, et l’action authentique du transfert qui repose sur la cause du désir et qui rend tous les pouvoirs à la parole dans la structure du langage. Les pouvoirs de la cure sont les pouvoirs de la parole, et l’autorité authentique repose toujours sur le désir qui se déplace dans la chaîne signifiante dont le sujet est l’effet plutôt que sa cause. Le psychanalyste apprend de son expérience que toute autorité est conférée par le transfert, ce que Lacan avait formulé comme le Sujet Supposé Savoir. 

Ainsi, si Alexandre Kojève avait mis en tension d’un côté la fonction de l’autorité, et de l’autre côté l’usage du pouvoir et de la force, —« L’Autorité exclut la force, le Droit l’implique et la présuppose »[4] avait-il écrit dans son texte—, Lacan opposera l’acte de « soutenir authentiquement une praxis » —quel que soit cette pratique— et « l’exercice d’un pouvoir » —quel que soit ce pouvoir—. Plus on s’identifie aux signifiants du pouvoir, les signifiants maîtres que Lacan isole dans la chaîne signifiante, plus on doit faire un usage du pouvoir et de la force, plus on se montre impuissant à soutenir une pratique de façon authentique. Donc, Alexandre Kojève à nouveau : « un Pouvoir qui n’est pas fondé sur la force ne peut être fondé que sur l’Autorité »[5]. Et cette autorité ne pourra jamais se soutenir dans le seul usage du Droit ou de la Légalité. Plutôt à l’envers, comme le dit dans une formule fulgurante : « La Légalité est le cadavre de l’Autorité ; ou, plus exactement, sa ‘momie’ —un corps qui dure tout en étant privé d’âme ou de vie ».[6]

Voilà la pensée d’un sujet qui a reconnu dans les impasses de la politique, dans le mauvais usage de la Légalité et de la force, la raison de l’impuissance à soutenir et à reconnaître le vrai ressort de l’autorité. Et la question sera en effet de quelle autorité s’agit-il quand le sujet de notre époque se montre aussi impuissant et laisse à la seule légalité l’action et l’autorité de sa politique. Tel le cadavre de Monsieur Valdemar du fameux conte d’Edgar Alan Poe en balbutiant de mots d’ordre pour essayer de trouver une garantie à l’impuissance pour soutenir cette autorité même de façon authentique. Je ne vais pas en donner des exemples que vous pouvez trouver dans notre actualité de façon immédiate. Je ne dirais que je viens d’un pays, la Catalogne, où cette question de l’autorité politique, de l’usage de la force et de la légalité comme sa seule garantie fait maintenant l’impasse croissant d’une conjoncture qui peut arriver aussi à être celle de l’Europe même dans son ensemble.

C’est là que l’analyse de Kojève sur les formes classiques de l’autorité prend aujourd’hui tout son relief.

Résumons-nous cette analyse qui est déjà un résumé des discours de l’autorité fondés, soit dans le discours du Maître ou bien dans le discours de l’Université tels que Lacan les avait ordonnés dans son enseignement. Mon hypothèse est que Lacan avait tenu compte de cette analyse de Kojève, justement il y a cinquante ans, à l’époque du Mai 68, au moment de la mort de son maître hégélien, pour essayer de dégager de cette analyse une autre forme et un autre discours de l’autorité.

Voici résumées les quatre théories de l’autorité selon Kojève, dans quatre discours qui ne se présentent jamais, nous dit-il, de façon pure mais toujours de façon mixte.

1. L‘autorité théologique d’abord. C’est l’autorité absolue de Dieu, mais aussi celle de la Monarchie héréditaire, l’autorité de la tradition qui est pour nous, analystes, l’autorité œdipienne, fondée dans le complexe d’Œdipe freudien. C’est l’autorité du Père, du Nom du Père isolé comme tel dans l’enseignement de Lacan, l’autorité du père de « Totem et Tabu » qui est toujours le père mort, le père de la jouissance et du savoir, non pas son cadavre ou sa personne mais le signifiant qui soutient sa fonction symbolique. Tel que l’indique Kojève, l’autorité du père mort est incontestable parce qu’il n’a aucun risque dans l’exercice de son autorité —on ne peut pas agir sur un mort. Cette autorité laisse toujours voilé le vrai pouvoir qui est celui du signifiant maître, le pouvoir de la parole qui se fait autorité dans un dit premier, selon l’expression de Lacan.

2. L’autorité du Maître sur l’Esclave suivant le discours de Hegel. C’est l’autorité du Vainqueur sur le Vaincu, l’autorité du militaire sur le civil, mais aussi de l’homme sur la femme dans la société patriarcale. C’est l’autorité du Maître qui se pense identique à soi-même, qui doit voiler toujours la division du sujet qui la soutient comme un sujet qui n’est jamais identique à soi même, atteint d’un manque-à-être qui le fait désirant toujours d’une autre chose.

3. L’autorité qui repose sur la savoir et la tradition suivant la pensée d’Aristote. C’est l’autorité du calcul, de l’algorithme sous laquelle nous vivons de plus en plus régis par l’évaluation continuelle, par le calcul de l’efficacité de la science et ses appareils techniques. C’est l’autorité du Chef (du Fürher ou du Komintern), du sage technicien, du nouveau prophète qui gère les grandes masses des données pour mettre le savoir au lieu de l’agent d’un discours qui se révèle aussi de plus en plus autoritaire. 

4. L’autorité qui repose sur la justice et la tradition suivant la pensée de Platon. C’est l’autorité du Juge, de l’Arbitre, du Contrôleur ou du Censeur, de l’homme juste et honnête auquel on fait confiance sur ce qui est légitime dans une société juste. « Seul ce qui est juste est légitime »,[7]écrivait Simone Weil à la même époque de ce texte d’Alexandre Kojève. C’est aussi l’autorité du Législateur, toujours en mal aujourd’hui de répondre à son appel quand on lui demande de régler un conflit, un symptôme qui, on le répète, ne peut trouver un traitement que politique. Plus on lui demande de donner la garantie ultime de l’usage de la légalité pour soutenir l’autorité politique, plus on lui demande d’occuper la place de l’Autre de l’Autre qui ferait cette garantie, plus il doit faire fonction d’un métalangage qui dirait la vérité du tout autre langage, et surtout du langage politique, plus il se révèle être ce que Lacan avait dit qu’il était dans la mesure qu’il veut remplir ce manque de l’Autre : une suppléance ou même, d’une façon plus crue, un « imposteur. »[8] 

Disons quant à nous, et pour conclure, qu’on ne pourra soutenir une autorité authentique, dans le sens de l’orientation lacanienne, que dans la mesure qu’on peut traverser ces quatre discours de l’autorité, et même faire savoir avec sa chute, pour consentir à une autorité du désir qui puisse rendre tout son pouvoir à la parole. Mais cette autorité ne pourra être reconnue aussi que dans la mesure où l’on arrive à « mettre tout autre à sa place de sujet », c’est à dire à le prendre comme sujet de la parole et du désir, toujours inconscient.[9]

8 juin 2018

[1]Cahen, A. « L’État de droit en Europe. Entre autorité́ et légalité́, entre la vie et la mort”. Lacan Quotidien nº 734, juillet 2017.

[2]Kojève, A. La notion de l’autorité. Ed. Gallimard, Paris 2004, p. 60.

[3]Lacan, J. « La direction de la cure et les principes de son pouvoir ». Écrits, Ed. du Seuil, Paris 1966, p. 586.

[4]Kojève, A. Opus cit.p. 60.

[5]Kojève, A. Opus cit.p. 137.

[6]Kojève, A. Opus cit.p. 63.

[7]Weil, S. « Note sur la suppression générale des partis politiques ». Dans « Simone Weil, Leçon de politique autre », La movida Zadig nº 1, p. 14.

[8]Lacan, J. “Subversion du sujet et dialectique du désir dans l’inconscient freudien”. Écrits. Ed. Du Seuil, p. 813 : « C’est en imposteur que se présente pour y suppléer, le Législateur (celui qui prétend ériger la Loi). »

[9]Nous nous referons ici à la proposition de Jacques-Alain Miller dans sa conférence à Turin du 23/5/2017, enregistrée par Radio Lacan : « Kant dit : ‘penser en se mettant à la place de tout autre’, comme si la place de tout autre était constituée et que le sujet avait à se mettre en toute conformité à cette place. Alors, je vais modifier le principe de Kant, et qu’il s’agit de mettre tout autre à sa place de sujet. »