(Texto en español)
Llegeixo amb cert retard l’entrevista, publicada a “El Temps” el 8 de desembre de 2015, feta a la reconeguda medievalista Lola Badia tot celebrant l’any Llull que era a punt de començar. S’hi fa una bona panoràmica de Mestre Barbaflorida, amb tot el rigor que la filòloga ha aportat a l’estudi de la seva obra i que m’ha servit sovint per orientar-me en la seva lectura, tan difícil com encara enigmàtica.
Llegeixo amb cert retard l’entrevista, publicada a “El Temps” el 8 de desembre de 2015, feta a la reconeguda medievalista Lola Badia tot celebrant l’any Llull que era a punt de començar. S’hi fa una bona panoràmica de Mestre Barbaflorida, amb tot el rigor que la filòloga ha aportat a l’estudi de la seva obra i que m’ha servit sovint per orientar-me en la seva lectura, tan difícil com encara enigmàtica.
És cert, tal com es desprèn de les seves paraules,
que hi ha tants Llulls com lectors del seu text: Llull el místic, Llull el pare
de la llengua, Llull el precursor de la lògica moderna i de la informàtica, Llull
el primer filòsof en llengua vernacle, fins i tot l’apòcrif Llull alquimista (alquimista
de les paraules més aviat)... Siguin tots benvinguts! Fan que la lletra
lul·liana s’estengui pertot i encomani les ganes de llegir-lo. Després cal
desxifrar-la, és clar, i aquí la cosa es complica perquè el text de Llull no es
deixa llegir fàcilment, tampoc amb els instruments de la “crítica antiga”, si
seguim la denominació que l’ha oposat a l’anomenada “nouvelle critique”, la de
Roland Barthes & Cia.
A voltes francament illegible, a l’estil de Joyce,
i no només per la distància temporal que ens en separa, el text de Llull és una
mena de missatge xifrat on cada terme reenvia contínuament a un altre, en una
mena de metonímia infinita sense aturador: “una significació és ocasió de
l’altra”, escriu Llull, cosa que vol dir que la interpretació pot ser una
màquina de produir i de trobar sentit de manera imparable. I té raó. L’historiador
i el filòleg ens ajuden a seguir-ne les marrades, però seria massa agosarat, si
no fruit de la impostura acadèmica, pensar que la seva exegesi ens en donaria
el sentit últim.
Sens dubte, com en el cas d’altres textos, la
màquina de la interpretació genera en el món del lul·lisme tota mena de debats i
malentesos. “I per això —diu Lola Badia— ens esbatussem i ens diem coses lletges
els uns dels altres”. No m’hi afegiré, jo que no sóc ni lul·lista ni filòleg ni
historiador, segur com estic que tota interpretació és, portada al seu límit,
sempre delirant. Coses de l’ofici, quan llegeixo Llull em proposo de deixar-me
ensenyar per la seva interpretació, la de Llull i la dels seus lectors. I la
interpretació que Llull fa del real que troba en l’estructura del llenguatge,
—allò que finalment prendrà la forma del seu Art— no és ni més ni menys delirant que qualsevol altra construïda
en els nostres dies.
En un moment de l’entrevista Lola Badia fa
referència, en un to que podria semblar despectiu, a la lectura que els
“psicòlegs lacanians” fan del text de Llull i la titlla precisament de
“delirant”. Heus ací la seva resposta que
dóna a la pregunta, ben pertinent, de si “la idea d’un Llull foll no ha fet
molt de mal”:
-En Llull, la
paraula follia té un valor
positiu que ve de sant Pau. Però hi ha psicòlegs de tota mena que l'han entès
en el sentit de forassenyat. Els que l'han volgut menystenir l'han titllat de
boig. Hi ha fins i tot escrits de psicòlegs lacanians. Tot el que vulguis. És
un discurs delirant. Clar, Llull explica a la Vida coetània una
experiència una mica alarmant per a una mentalitat dels nostres segles,
l'experiència d'una depressió, amb unes visions, i això també ho interpreten
psicològicament quan penso que el motiu pel qual ho explica és dialèctic, per
explicar com supera racionalment la temptació de la depressió, com supera el
fracàs per la pèrdua del control racional amb l'afirmació del seu projecte. La
famosa crisi de Gènova ha estat interpretada per escoles de psicologia que no
tenen res a veure amb les de l'època de Llull. Parlen de la patologia de Llull.
Tothom és lliure de dir el que vulgui però des del punt de vista d'un filòleg i
un historiador són les coses que mereixen menys respecte.
De “psicòlegs lacanians” que hagin escrit sobre
Llull segurament no n’hi ha pas tants, de manera que m’hi he sentit al·ludit
havent escrit i publicat la meva tesi sobre Ramon Llull i la psicoanàlisi de
Jacques Lacan[1].
Encara que, siguem precisos, hem de dir de seguida que de “psicòlegs lacanians”
potser no n’hi ha ni un. I això per una raó ben simple: la psicoanàlisi de
Lacan i la psicologia acadèmica d’avui, dedicada més aviat a corregir
“pensaments erronis” i a fer entrar el clau del símptoma per la cabota de la
normalitat, semblen ja incompatibles, conjunts disjunts. I això és així, entre
altres coses, precisament per la posició davant del que anomenem “follia”.
Mai un psicoanalista que s’hagi format en la
lectura de Jacques Lacan podria menystenir la paraula ni l’experiència de la
follia com a forassenyada, encara que només sigui perquè ha fet seva aquella premissa
d’un jove Lacan quan tot just passava de la psiquiatria clàssica —psiquiatria avui,
sí, tan menystinguda per la ferocitat neurocèntrica— a la psicoanàlisi per
subvertir-la de dalt a baix: “Lluny que la follia sigui per a la llibertat ‘un
insult’ [com encara pot pensar cert sentit comú], ella és la seva companya més
fidel, la segueix com una ombra. I l’ésser de l’home, no només no pot ser entès
sense la follia sinó que no seria l’ésser de l’home si no portava en ell mateix
la follia com el límit de la seva llibertat.”[2]
Així doncs, respecte per la follia! La follia no és pas un dèficit quan se
l’escolta desxifrant-ne la seva lògica, és tan “positiva” com el deliri del
qual Freud ja ens avisava que no és la malaltia sinó un seriós intent de
curació.
I també, doncs, respecte per la follia de Ramon
Llull que la va conèixer i reconèixer prou bé en ell mateix, i que la va saber
tractar com ben pocs han sabut fer-ho: “En la paraula se mostra hom foll”[3].
Això ho signaria també el darrer Lacan quan arribava a sostenir que “tothom
delira”, que l’ésser afectat per la paraula i el llenguatge està tan
necessàriament foll que —citant Pascal— “fora ser foll d’una altra follia no
ser foll”.
No es tracta d’una idealització ni d’una
banalització de la follia, tampoc de fer entrar la follia de Ramon Llull en la
malaurada sèrie d’aquells “Locos egregios”
amb què la psiquiatria franquista de Vallejo-Nágera reduplicava la segregació
que recau, encara i sempre, sobre ella.
Ramon no se n’amaga mai, explica amb ets i uts un
seguit de crisis subjectives i una sèrie de fenòmens d’una lògica tan precisa
que costaria d’inventar-los amb finalitats purament dialèctiques sense haver-ne
fet l’experiència, sovint prou estremidora. Es considera i es presenta com un
foll, com també ho feia, per exemple, Salvador Dalí en el seu deliri, tan
productiu també: un boig no tan boig a força de presentar-se com un boig davant
qui fos, reis i clergues, saberuts universitaris de l’època o muftís infidels
de Bugia. Fer derivar la seva follia de Sant Pau no ens dirà, però, la lògica
que la mena. La follia de Ramon Llull és més aviat la del Phantasticus, títol d’un text increïble i sense parell en la seva
època, diàleg fingit entre “Ramon lo foll” i un clergue representant de l’Església.
És un text que Lola Badia ha editat i comentat i del qual no podria escapar-li
la ferotge ironia, només a l’abast d’algú que ha patit de veres, que n’anima
l’escriptura. Per exemple, quan el propi Llull es fa dir pel seu astorat
interlocutor quan acaba d’exposar-li els tombants de la seva vida: “no sou
només un phantasticus sinó un superphantasticus [“fantasticissimus”
diu la versió llatina]”. Simple recurs d’estil dialèctic? En qualsevol cas, Sant
Pau no sabria arribar tan lluny.
Aleshores, l’experiència que Llull relata en la
seva Vida Coetània i en altres
textos, farcida d’al·lucinacions, de fenòmens corporals, de moments de ruptura
radical amb la realitat, no podrien ja ser fingits ni entesos com un recurs
d’estil, sigui en l’època que sigui, ni tampoc com una manera de fer admissible
per l’Església la radicalitat de la seva Revelació. L’interès retòric de
presentar-se com un foll no podria mai amagar la veritat que s’hi revela, d’una
lògica implacable que sempre exclou el subjecte de la relació amb l’Altre, ja
sigui en l’amor com en el saber, en un diàleg que es revela cada vegada
impossible a força de partir de la certesa inalterable en les premisses. El seu
diàleg infinit amb l’Amat o amb el sarraí infidel n’és una bona mostra.
De fet, l’operació Llull en relació a la comunitat
escolàstica de la seva època és més semblant a la de Marx (Groucho) que no pas
a la d’un partidari de la integració a ultrança: no voldria pertànyer a cap
club que arribés a acceptar com a soci algú com ell. La seva posició subjectiva
seguirà sent en aquest punt tan excèntrica i punyent com la de l’amic en
relació a l’Amat. I això, —alerta per als qui troben avui en la seva figura un possible
referent per a l’ecumenisme— marca també la seva posició envers la impossible
unificació de religions i de cultures, concepció avui tan idealitzada com plena
de contradiccions insolubles. Doncs, si hi ha un interès retòric en Llull és el
de tibar la corda que el té agafat al seu Altre (Deu l’Amat, però també el
sarraí infidel) en un diàleg infinit i de posicions que es demostren sempre
irreductibles. Mai per confondre’s amb ell en una mística de la fusió. Cal
llegir en aquest punt, com aconsellava Lacan, el text de Pierre Rousselot[4]
sobre les concepcions de l’amor a l’Edat Mitjana per entendre la tortuosa relació
de Llull amb el seu Altre: el busca, s’hi lliga amb les “cordes d’amor”,
l’interroga, el punxa, l’arriba a provocar fins fer-lo sortir de polleguera, però
torna a tibar la corda, el torna a interrogar, el torna a punxar... I tot per
mantenir la necessària dualitat entre l’Un i l’Altre en un lligam d’amor i de
mort, d’Amort, que dirien avui Biel Mesquida i el ja enyorat Carles Hac Mor[5].
Finalment, què hi guanyaríem negant o posant aigua
al vi en la follia de Ramon Llull, tant si ens semblava patològica com no? Hi
guanyaríem la seva beatificació? De fet, no li escaurà mai a “Ramon el laic”
que el posem a l’ara de la llengua nacional. Més aviat hi perdem la possibilitat
d’entendre la lògica de llenguatge que mena les seves descobertes. N’esmentaré
les tres que més m’han fet treballar i que em segueixen “meravellant” en el seu
text:
—
La de
l’Amor de l’amic i l’Amat, en una
experiència que ens esclareix l’estructura delirant de tot amor. Llull en volia
fer ciència, Amància, però va ser
finalment per mostrar el nus que l’amor manté amb la mort i que el converteix
en amortificació —el savi neologisme
és seu— en la follia. Encara ningú ho havia pogut dir tan bé, sens dubte per
haver-ne fet, ell mateix en la seva vida, una experiència portada al límit.
—
La de
l’Affatus, un altre neologisme que
designa el llenguatge com un “sisè sentit”. És la sorprenent troballa d’un real
del llenguatge que encara avui escapa a la lingüística i que caldria rellegir a
la llum del concepte lacanià de lalangue.
Sorprèn que un Kurt Gödel, l’obra del qual va subvertir el segle passat la
lògica i la ciència mateixa, sostingui sis cents anys després de Mestre
Barbaflorida que la raó, el Logos del
llenguatge, és també un “sisè sentit”. És cert, comparteixen tots dos una
follia que permet una experiència prou radical del llenguatge i una precisa
intuïció del més real de la llengua que ens parla, abans que no la parlem.
—
La de
l’Art com un aparell d’escriptura
inèdit en la seva època i que anticipa, certament, un ús lògic modern de la
lletra. Que Ramon mateix ens digui i redigui que ha rebut aquesta lletra, i amb
ella l’estructura del llenguatge de l’Art, del seu Deu Amat no ens hauria de fer
perdre de vista allò que li deu a la revelació del seu inconscient. El text de
Llull és tan ple de saborosos testimonis d’aquesta revelació que seria realment
menysprear-lo si no els sabíem llegir. “La instància de la lletra en
l’inconscient...”, comença dient el títol d’un text famós de Jacques Lacan. Que
acaba: “...o la raó des de Freud”.
Pensem que tot això podria contribuir una mica a
retornar la seva singularitat al subjecte Ramon Llull quan inevitablement el
dissequem objectivat en els santuaris del saber.
Hem donat un tast d’aquestes tres descobertes en
un text que forma part del catàleg de l’exposició que acaba d’inaugurar-se al
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, visitable fins l’11 de desembre,
gràcies al saber fer d’Amador Vega que n’és el comissari. L’exposició porta un
títol ben revelador del que és avui la follia que els psicoanalistes escoltem
en el més comú del subjecte del nostre temps: “La màquina de pensar”.
[1] La tesi fou presentada l’octubre de l’any 2000 al
Département de Psychanalyse de l’Université Paris 8 amb el títol L’amour, la parole et la lettre chez Raymond
Lulle. Fou publicada en espanyol amb el títol Llull con Lacan. El amor, la palabra y la letra en la psicosis,
Editorial Gredos, Madrid 2011.
[2] Jacques Lacan, “Propos sur la causalité psychique”, Écrits, Du Seuil, Paris 1966, p. 176. La
traducció és nostra.
[3] Ramon LLull, Arbre
de Sciencia, ORL XVIII, p. 368.
[4] Pierre Rousselot, Pour
l’histoire du problème de l’amour au Moyen Age, Münster i. W, 1908.
[5] Vegeu el text de Biel Mesquida en el Núvol de 7/3/2016, “Carles Hac Mor / Amort”.
http://www.nuvol.com/opinio/carles-hac-mor-amort/
Hola, senyor Bassols, mire, que la psiconàlisi haja existit o no existira no llevaria la realitat de que a cada descoberta en el món de la màquina, en el món d'allò material ens ve una altra en el món espiritual, que com la piràmide tròfica o com jo li dic de Ghizé o romb tròfic es controla i autocontrola autònomament, si volem hi ha Déu, però hi ha qui l'obvia.
ResponEliminaAquesta vesprada espentat per un cavaller, el de la taula del costat he abordat a tres xics tot dient-los, ells que estaven parlant de la litúrgia del cinema, si havien vist Blade Runner, i li he preguntat a un ¿qui controla a qui controla? Hi ha una resposta, li he dit, i m'han comminat a la segona part de la pel·lícula que apareixerà prompte.
En fi que viure és delirar o com diu la fi de la meua anàlisi:
El síntoma es la urgencia del deseo debido/da al desconocimiento del goce.
El síntoma és la urgència del desig degut/da al desconeixement del gaudi.
I no hi ha errada en les dues frases són talment així.
Vicent Adsuara i Rollan