Pàgines

17 d’abril 2016

Sigalit Landau o l’art del litoral (un pont entre poètica i política)


Sigalit Landau, Salted Lake (2011)









“My work is about building bridges”[1] — En la meva obra, en el meu treball,  es tracta de construir ponts. Amb aquesta frase, veritable axioma, Sigalit Landau defineix la seva pràctica artística, una pràctica que de seguida se’ns apareix, ella mateixa, com un pont estès entre la poètica i la política, entre la poiesis (creació) de la producció artística i l’intent d’ordenació del bé comú en la diversitat de la polis (ciutat) on vivim, si és així com podem definir avui la política.  

Un pont de sal...
L’exposició que hem trobat a la Capella MACBA amb el títol “La dansa fenícia de la sorra” permet sense dubte tantes lectures com subjectes s’hi hagin apropat, però segur que cap d’elles haurà quedat indiferent a l’impacte que produeix sobre el fet de tenir un cos, de tenir-lo abans de ­ser-lo, abans d’identificar-se amb la seva unitat i la seva consistència, sempre una mica precàries. L’obra de Sigalit Landau interpel·la d’entrada la singularitat del cos de cadascú en la seva relació amb un altre cos o amb el seu medi, amb el seu Altre per dir-ho ja amb un terme que la psicoanàlisi de Jacques Lacan utilitza per situar-hi una alteritat radical, especialment pel que fa a la seves formes de viure i de satisfer-se, les seves formes de gaudi. Aquest Altre pot ser tant l’Altre sexe com l’Altra cultura, la veïna, la que em resulta tan difícil de suportar perquè és diferent a mi, però que em fa present allò que en mi mateix és també Altre, irreductible a la meva unitat i la meva consistència.[2] És prou difícil, en efecte, d’establir un lligam amb aquest Altre, tan interior com exterior, que no acabi en una exclusió recíproca. L’obra de Sigalit Landau ens ha semblat un intent radical d’arribar a aquest Altre —ja sigui l’alteritat del sexe, de l’altra cultura, del veí, o fins i tot l’alteritat del propi cos—, d’establir-hi un pont sabent que el lligam amb ell es fa a voltes impossible.
En aquest punt, la construcció de ponts deixa de ser una metàfora. O bé cal dir que cada metàfora esdevé aleshores del tot real?  De fet, en el rerefons de la sèrie d’obres que el visitant haurà trobat en l’exposició de la Capella MACBA, hi ha el projecte proposat fa uns anys per Sigalit Landau de manera explícita i formal: construir un pont de sal sobre el Mar Mort que connecti, d’una vora a l’altra, d’un litoral a l‘altre, Israel i Jordània. Ni més ni menys. Molt simbòlic, em direu. Depèn d’allò que entenguem per simbòlic. Si amb aquest terme s’entén que el símbol és una representació, fins i tot l’evocació, d’una realitat política i social — prou conflictiva en aquest cas—, una realitat que ja era allà d’entrada i que l’artista voldria representar amb la seva obra, us diré de seguida que no, que no és gens simbòlic. Us diré més aviat, i sobre tot després d’haver assistit a l’exposició, que el pont que es proposa construir Sigalit Landau és ben real, tan real com l’experiència que posa en acte amb la seva obra. És un real al qual aspira més enllà de tota imatge o representació simbòlica, un real que es distingeix de la realitat mateixa tal com la percebem i ens la representem habitualment, un real que la psicoanàlisi aborda també en la seva experiència[3]. Si la proposta de construcció d’un pont de sal sobre el Mar Mort pot ser llavors qualificada d’utopia[4] —literalment “sense lloc”— és precisament perquè el real del qual es tracta, el real amb el qual tracta l’art, i necessàriament també la política per molt que ens pesi, és un real que es defineix pel fet de no tenir lloc però que, com l’horitzó mateix que limita el mar, fa possible l’existència de qualsevol espai, fa possible fins i tot l’existència del lloc mateix.
De fet, el pont que vol construir l’obra de Sigalit Landau es tan real que s’hi deixa la pell, és a dir que hi posa el cos fins allà on calgui. I això no és cap metàfora, com veureu només trobar-vos amb una de les obres de l’exposició més conegudes, Barbed Hulla (de l’any 2000): un vídeo en el qual apareix ella mateixa fent girar un hula hoop de filferro amb espines al voltant del seu cos. Més enllà de totes les connotacions evocades per la imatge, simbòlica sens dubte, es tracta de fer aparèixer les marques al cos, les petjades d’una dansa que transcorre en els límits imprecisos entre el dolor i la sensualitat. I tot això amb el litoral de la Mar Mediterrània com a fons.  Un any abans, amb Three Men Hula (1999) havia enregistrat el mateix ball però amb tres homes fent girar un sol hula hoop, tots tres atrapats en una mena de presó interna que els obliga a una estranya solidaritat en el ball. 

...allà on no hi ha relació possible
L’escriptura, el cos i el litoral es nuen així en una obra que ens proposa ponts allà on les fronteres simbòliques han esdevingut impossibles entre l’Un i l’Altre.
Entre l’Un i l’Altre no hi ha frontera, tampoc mesura comuna, entre l’Un i l’Altre no hi ha de fet relació possible, si no és que ens atrevim a construir un pont que faci xarxa, lloc de transició, sempre marcat per una manca d’identificació. Tanmateix, és en els llocs de passatge on solen passar les coses més interessants, les més sorprenents.
Sigalit Landau habita en aquests llocs, els habita en la mateixa mesura que els crea, que els posa en acte amb la seva obra. Crear un lloc on sigui possible habitar-hi, aquesta és precisament la funció primera del pont quan ens porta d’Un lloc a un Altre. Sovint pensem que un pont connecta dues ribes ja existents, dos llocs ja definits d’entrada. Cal  entendre però que un pont és abans que res un lloc, un lloc nou, un lloc de pas, i que és passant pel pont com apareixen les dues ribes en tant que ribes[5], és el pont qui les fa existents Una per a l’Altra. Un pont és doncs una aparell tant simbòlic com ho és una porta, o com ho és també una aixeta en la conducció de la canonada, un altre dels objectes predilectes de Sigalit Landau, objectes que permeten el pas d’Un lloc a l’Altre a partir de ser, ells mateixos, un nou lloc. Em direu que viure en un pont, en una porta o en una aixeta no deu ser massa còmode. I us diré que ja hi viviu més del que no us penseu... És el lloc que ens prepara en el límit la civilització anomenada de la globalització. I és millor saber-ho, fins i tot preparar-s´hi tant com sigui possible.
Sigalit Landau ho fa amb el seu art, que és sobre tot una forma d’ésser i d’estar en el món, no només un intent de representar-lo: “I am attracted to places that are disregarded, hideouts, architectural ‘pockets’, informal amb ‘in-between’ spaces.”[6] Es tracta d’habitar els espais intersticials, els llocs de passatge, llocs on ningú pensaria a aturar-se però que són de fet necessaris per anar d’Un lloc a l’Altre.
Habitar aquests espais amb l’art sembla impossible, toca un real més enllà de tota representació. Però és amb aquest impossible que cal fer alguna cosa, si entenem amb Jacques Lacan que el més real és precisament l’impossible lògic, allò que no cessa de no escriure’s, de no esdevenir, de no arribar a passar.
Torneu aleshores a la sala on hi ha la instal·lació titulada Laces (2011), “Cordons”. Veureu com és possible fer alguna cosa amb el real quan apareix com impossible d’habitar.  Les pantalles de dotze ordinadors portàtils disposats en una taula rodona reprodueixen una conversa entre dotze participants a l’hora de debatre la proposta de Sigalit Landau de construir aquell pont fet de cristalls de sal sobre el Mar Mort. La conversa gira al voltant del desacord sobre les implicacions ambientals, comercials i polítiques de la proposta. El més important passa per sota la taula, on una nena intenta establir el vincle entre els participants lligant els cordons de les sabates de cadascun amb les del costat, aparellant parells impossibles, aparellant allò que no farà mai parella. És una nena que fa ponts allà on el real es presenta desaparellat, sense relació, fins que els participants en el debat s’aixequen i per marxar de la taula —fa estona que ho esperen— han de sortir-ne tan descalços com uns presoners de guerra. Les sabates queden en cercle , aparellades en el desaparellament. Simbòlic, de nou? Si voleu... Jo més aviat hi trobo una imatge del real al qual ens convoca l’artista, una vegada i una altra, de manera reiterada, tant com repetits podrem veure els vídeos en els seus bucles, una imatge del real que ens apareix també en l’aforisme lacanià: “no hi ha relació”, o “no hi ha relació sexual en el real que es pugui escriure”.
El fet que l’exposició sigui gairebé tota ella feta de vídeos projectats a la pantalla fa que l’objecte d’art esdevingui paradoxalment encara menys una representació i es torni esdeveniment, acte repetit una vegada i una altra més enllà de la nostra presència. És aquesta reiteració la que ens fa  més present encara la dimensió de l’objecte desaparellat en cada imatge, desaparellat del subjecte —és l’objecte que la psicoanàlisi situa com l’objecte a— però parella també amb la qual farà la seva experiència particular del “no hi ha relació”.
Un parell de sabates poden ser en efecte tot un símbol d’aquest desaparellament radical. Són una parell de sabates, però no per això fan una parella. Gireu-vos ara cap a una altra pantalla amb el vídeo titulat Salted Lake (Salt Crystal Shoes On A Frozen Lake) (2011). Hi podreu trobar aquest parell de sabates transformat en un dels símbols majors de la nostra contemporaneïtat, i veure  com s’ensorra lentament. Es tracta de dues sabates cobertes de cristalls de sal, com geodes pacientment obtingudes després d’haver-les submergit en les aigües salines del Mar Mort. Sigalit Landau, que ha fet d’aquest procediment de salinització una forma de construcció de l’objecte d’art, les va col·locar després sobre les aigües gelades d’un llac d’Europa central, el llac de Gdansk. El vídeo ens mostra, en diversos talls enregistrats al llarg de tota una tarda, com cada sabata es va enfonsant al forat que cava, lentament, cristalls de sal i cristalls de gel confosos en un mateix semblant. Les dues sabates s’esfondren, lentament,  “they fall and dive downwards, burdenend with history and gravity”[7], lentament però també amb l’estranya rapidesa pròpia de l’objecte que s’ha tornat símbol pel pes del llenguatge, tan feixuc com la seva pròpia història i la seva gravetat. Talment dues “torres bessones” empeses al seu no res, al forat que deixen pel pes de la seva pròpia història i la seva gravetat... Costa poc de trobar-hi, en efecte, el signe de l’esfondrament dels símbols i els semblants contemporanis, els semblants de tota una civilització fixats i resumits en un parell de sabates, tant si els localitzem en la ciutat revolucionària de Gdansk o en la globalitzada Nova York. Però no és, de fet, un símbol, és la Cosa mateixa, si recuperem en l’objecte de les sabates aquell objecte perdut que Freud havia situat al bell mig de l’estructura psíquica com das Ding, la Cosa, l’objecte impossible de representar però també l’objecte que és al moll de la identitat més amagada de cada objecte, en la mesura que és un objecte causa del desig. Només l’artista el sap recuperar per donar-li una representació en una operació que el fa participar de la bellesa i que anomenem “sublimació”.

Extimitat
Una de les formes en què aquest objecte es fa present en la realitat és en la interioritat que era més amagada i que es posa al descobert, o bé també —i aquí cal construir un pont menys evident encara— en l’exterioritat més radical que es fa present en el més íntim i interior. Sigalit Landau ens convida a una recerca d’aquest espai paradoxal que de tant interior com és es torna absolutament exterior i desconegut per al propi subjecte. Li convé de manera molt precisa el neologisme creat per Jacques Lacan[8], l’espai d’una “extimitat”, d’una intimitat tan íntima que se’m fa exterior de tan estranya.
Així, ens trobem també amb aquest espai èxtim en els laberints construïts amb canonades d’aigua de la sèrie Water Ladder (2011), escales fetes de tubs connectats  amb aixetes, com l’esquelet o el sistema sanguini del cos d’un edifici posats al seu exterior, girats com un guant, fent exterior l’interior encara més interior del cos. De fet, és una operació topològica semblant a la que trobem en altres obres de Sigalit Landau, com Woman Giving Birth to Herself (2003) o Ectopic Pregnancy (2005),  amb les imatges múltiples de l’embaràs ectòpic que en el cos femení fan present l’objecte més íntim en el més exterior. Al capdavall, no és el naixement d’un fill aquesta experiència límit en el cos femení?
La sexualitat femenina fa aquí d’escriptura en el litoral del cos, allà on manca també la frontera simbòlica que diria la correspondència entre els sexes.
Trobarem una altra versió d’aquesta operació, constant en l’obra de Sigalit Landau, només entrar en la sala gran de la Capella MACBA. Tres noies nues com sirenes graten amb les mans, amb les urpes més aviat i ferotgement, a la sorra de la platja arran d’onada. Hi deixen escrites llargues marques perquè l’onada les esborri tot seguit. Primer una, després l’altra, i una altra encara, i després totes tres alhora, fent tres rengleres de solcs com si tres rasclets humans llauressin signes a la sorra de la platja: Mermaids (Erasing the Border of Azkelon) — Sirenes (esborrant la frontera d’Azkelon).
¿Qui no ha escrit alguna vegada un missatge a la sorra de la platja per veure tot seguit com les onades l’esborren? ¿Qui no ha quedat amb la mirada fixada en la petjada que l’onada ha acabat d’esborrar i en deixa una altra, entre onada i onada, i encara una altra per anar seguint així el rastre intermitent de si mateix? Semblaria un joc infantil de tan humà com és. Repeteix de fet la primera empremta que el llenguatge, el significant, introdueix en l’ésser que parla per fer-lo aparèixer i desaparèixer en el joc de la presència i de l’absència, de la vida i de la mort. Com en l’exemple del peu de Divendres en la novel·la de Robinson Crusoe, no és pel fet de deixar petjades a la sorra de la platja que un subjecte les fa significants, és pel fet d’esborrar-les a la mirada d’un altre que les converteix en significants d’un subjecte de llenguatge, el subjecte que es pot representar aleshores com absent per l’Altre. Escriure és així esborrar sempre una altra inscripció en el palimpsest de la pròpia vida, si l’entenem com una experiència de llenguatge.
Les tres sirenes escriuen doncs amb el seu cos en la sorra de la platja, però és per esborrar la frontera d’Ashkelon. Es tracta d’esborrar escrivint, d’esborrar una frontera per escriure en el seu lloc una altra cosa, i d’escriure-ho amb el cos. Cal saber, com la pròpia Sigalit Landau ens explica, que la seqüència està enregistrada en una de les zones més conflictives de la terra, just a la frontera entre la Franja de Gaza i la ciutat israeliana d’Ashkelon, i que va necessitar un permís especial de l’Exèrcit Israelià per poder accedir-hi. Si és zona de conflicte polític és precisament per la impossibilitat d’inscriure-hi una veritable frontera, la línia que inscriuria un pacte simbòlic, representable pel llenguatge i pel significant, un pacte de reciprocitat entre pobles, entre maneres de viure i de gaudir diferents.
A l’Altra banda —ho escrivim amb majúscules— un altre vídeo fa entrar la sorra de la platja a la capella on és instal·lada l’exposició. Aquest cop es tracta de tres nois —entrem en la lògica masculina— jugant al joc del ganivet, un joc que es diu “Països” i en el qual es tracta precisament d’inscriure i esborrar fronteres, fins i tot d’imposar-les a ganivetades sobre la sorra, de manera que cadascú preservi el seu espai acorralant els altres en el seu. Entre la dansa, el ritual i el joc de la rivalitat infinita, la reciprocitat esdevé impossible en la definició de fronteres, de la conquesta i l’ocupació dels territoris. Azkelon és el títol de l’obra, nova condensació de “Gaza” (“Aza” en hebreu) i “Ashkelon” en un lloc de transició.
Pregunta: ¿quin pont podríem establir entre Un vídeo i l’Altre, entre el joc masculí, ben fàl·lic, de la rivalitat portada al límit en la demarcació de fronteres, i l’escriptura femenina que apareix precisament en la impossible reciprocitat? Diguem-ho tal com se’ns ha acudit en el recorregut que hem fet d’una banda a l’altra de la capella: vist així, no hi ha possible relació entre els sexes, allà on Un mira d’escriure fronteres en un espai mètric, mesurable, l’Altre escriu en un espai impossible de mesurar, que ve de la immensitat del mar i que cal recomençar una vegada i una altra. Dos espais diferents que ens tornen a fer present l’aforisme lacanià: “no hi ha relació sexual”, no hi ha correlació, frontera definible, reciprocitat possible, entre els sexes.

Un pont de lletres
El fet que aquesta alteritat radical aparegui del cantó femení no resulta gens estrany per a la psicoanàlisi. I aquí ens sembla molt instructiva la diferència que establia Lacan entre la inscripció d’una frontera i l’existència d’un litoral per entendre la importància de l’acte que Sigalit Landau ens fa present amb la seva obra[9]. Una frontera suposa un límit inscrit entre dos territoris, dos espais que existeixen a partir d’aquest moment com diferents, com estrangers l’un per l’altre. Abans d’inscriure-hi una frontera no hi ha distinció possible entre els espais. De fet, sense una frontera suposada en algun lloc no podríem concebre ni l’espai mateix. La frontera fa existir dos territoris de manera que puguin mantenir una relació de reciprocitat, amb una mesura comuna entre ells, com pot ser-ho el canvi de moneda entre dos països. Una altra cosa es l’existència d’un litoral. Si la frontera segueix la lògica del significant, que traça fronteres simbòliques, el litoral segueix la lògica de la lletra. El litoral és literal, lloc d’inscripció en el real del cos. En un litoral tot un domini fa de frontera sense que hi hagi passatge possible cap a l’Altra banda, perquè no hi ha en realitat cap Altra banda localitzable. Hi ha només un tall, una discontinuïtat. El litoral és una frontera molt estranya perquè no condueix a cap Altra lloc definit d’entrada[10]. Una frontera, en canvi, a més de diferenciar dos dominis, suposa que ja hi ha un passatge possible de l’Un a l’Altre. Quan hi ha frontera és perquè hi ha reciprocitat, reconeixement mutu. Però sabem que això a vegades, moltes, no és possible.
Quan la frontera es fa impossible es pot assajar de fer un pont, principi d’una xarxa, un pont fet de lletres per exemple, de recorreguts i lectures diverses, sense un sentit únic —i això en tots els sentits, precisament—. La lletra, tal com Lacan la va elaborar al final del seu ensenyament, més vinculada a la feminitat i a les seves formes de gaudi, es distingeix tant de la seva representació gràfica com del significant, funciona com una inscripció del cos i en el cos, s’inscriu més aviat en el lloc de l’Altre que no existeix, suposa un tall, un forat real en el món dels símbols i de les representacions simbòliques.
Per què anar tan lluny en aquesta distinció? Perquè ens ha semblat que l’art de Sigalit Landau construeix amb el seu ús de la imatge i del símbol aquesta nova geografia fundada no en fronteres —les fronteres que avui es mostren ja impotents per fer existir una reciprocitat impossible entre cultures— sinó en ponts de transició, en llocs de passatge sense una identitat definida d’entrada, en una mena d’exili de si mateix que és finalment prou saludable. I això ens ho mostra també la psicoanàlisi quan aborda l’espai del desig i del gaudi mes enllà de les identificacions fundades en els ideals que defineixen els espais familiars i culturals.
Allà on les fronteres simbòliques confessen avui la seva inconsistència sense remei, la seva impossibilitat per ordenar les poblacions en la polis, fins i tot la seva inutilitat quan cal suplir aquestes fronteres impossibles amb filats d’espines i filferros, de fulles de ganivet que formen sinistres reixes, què millor que intentar escriure-hi el litoral d’un gaudi sempre Altre, diferent? I no és segurament per res que aquest art del literal floreix avui de manera especialment simptomàtica en un espai litoral, el litoral mediterrani que lliga ciutats tant diverses amb els ponts de l’escriptura.
Al capdavall la construcció d’un pont és també una pregunta, sempre una pregunta per l’Altre lloc, per allò que l’habita, una pregunta pel desig de l’Altre que l’anima.




[1] Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, Kamel Mennour, Les Presses du Réel, Paris 2011, p. 174.
[2] És sota l’impacte d’aquesta alteritat que podem aleshores preguntar-nos: “¿Qui és doncs aquest altre a qui estic més lligat que a mi mateix, ja que en el si més assumit de la meva identitat amb mi mateix, és ell qui m’agita?” Jacques Lacan, Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 524.
[3] El darrer Congrés de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi ha estat dedicat precisament a aquest real que escapa a qualsevol representació, que és en el nus del símptoma de cada subjecte i que es presenta sovint de manera traumàtica com allò que no cessa de no escriure’s. Vegeu al respecte el volum editat després del Xº Congrés de l’AMP, “Le réel mis à jour, au XXIème siècle”, Association Mondiale de Psychanalyse, Paris, Novembre 2014.
[4] “The salt bridge proposal is a unique, somewhat utopic proposal, for building a bridge that will connect Israel and Jordan at the southern part of Dead Sea”. Sigalit Landau, opus cit, p. 135.
[5] Cal tornar a llegir, les vegades que calgui, el text subtil de Martin Heidegger, “Construir, habitar, pensar” per no oblidar la importància de la pregunta: què es un pont?
[6] Sigalit Landau interviewed by Jean de Loisy, in Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, opus cit. p. 11.
[7] Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, opus cit. p. 93.
[8] I subratllat per Jacques-Alain Miller en el seu curs de 1985-1986 al Département de Psychanalyse de Paris 8, titulat precisament “Extimitat”.
[9] Jacques Lacan, “Lituraterre”, in Autres écrits, Éditions du Seuil, Paris 2001.
[10] És l’experiència que podien tenir, per exemple, els habitants d’una i altra banda de l’Atlàntic a la seva vora abans que Colom construís un primer pont amb el seu viatge.

3 comentaris:

  1. Millor no es pot explicar! senyor Bassols.

    No és casualitat que vosté haja tingut un país format per dos països, com jo mateix, jo he intentat el pont amb els meus escrits que anomene "La reconciliació". M'agrada molt una cançó de Lluís Llach que posa música a uns bellíssims poemes de Màrius Torres, "Cançó a Mahalta" que parla d'eixe pont, tot el poema és un gran pont, que ha fet per mi més que un pont d'acer.
    Li posaré un article meu que ja albirava fa uns anys el que pot ser serà el futur, sempre possible habitant eixe pont o eixos ponts.
    I una de les seues frases que diuen molt del problema català que jo m'he empenyorat en solucionar, dins de les meues macro o micro possibilitats, fer un gran pont de sal o d'arena: "Abans d’inscriure-hi una frontera no hi ha distinció possible entre els espais. De fet, sense una frontera suposada en algun lloc no podríem concebre ni l’espai mateix. La frontera fa existir dos territoris de manera que puguin mantenir una relació de reciprocitat, amb una mesura comuna entre ells, com pot ser-ho el canvi de moneda entre dos països. Una altra cosa es l’existència d’un litoral. Si la frontera segueix la lògica del significant, que traça fronteres simbòliques, el litoral segueix la lògica de la lletra. El litoral és literal, lloc d’inscripció en el real del cos. En un litoral tot un domini fa de frontera sense que hi hagi passatge possible cap a l’Altra banda, perquè no hi ha en realitat cap Altra banda localitzable. Hi ha només un tall, una discontinuïtat."

    La revolució simbòlica no serà escrita, serà llegida

    Lacan amb la nova creació o la refundació de la psicoanàlisi amb la seua manca de la manca, el final o avorriment, on les coses es trenquen, on la vida acaba; Heidegger amb el concepte de concepte, el temps de deconstrucció de la cosa; tots han intentat eliminar eixe final autodestructiu o destrucció, eixe final de camí, jo crec que hem de posar-nos el límit en nosaltres, com a fills de Déu, amb tota humilitat, és el que vull dir, però no ens equivoquem, no podem, ni devem, ni ho farem, obligar al final del proïsme, de l'altri, sinó pair un aprendre simbòlic de la nostra fi i el pacte, el compromís amb el més sagrat de l'acceptació del nostre final, comprenent que cada final individual suposa per la llei d'allò no-tot femení, una nova espenta per a un inici col·lectiu, descansar el nostre instint de mort no en la natura sinó en nosaltres mateixos.
    Deu haver tres maneres d'invocar Artemisa, la deessa de la cacera, a la idea de l'abundància, la que posa en joc el cos, la que ho fa amb l'ànima, amb l'essència, i el fruit de la unió d'aquestes dues, la manera dionisíaca; el sis i la manera apol·línia, el set; junt amb el resultat de la unió que en resulta, que és l'amor, sempre vivificador i creador.
    Les idees, l'essència, les ànimes, els símptomes es valen de la matèria en una contradicció paradoxal per a fer-se tangibles, és a dir: Podem dir que el nostre rebesavi existeix? Jo estic convençut de que sí, el que passa és que es val d'un ésser ens o persona material amb la que es fa visible, i així com el nostre rebesavi també es fan tangibles les diverses divinitats.

    ResponElimina
  2. Els primers arquetips humans clars i, en açò coincideixen molts autors en diferents versions simbòliques, són morir i matar, i al mig, com un miracle el fet de donar vida, les societats primitives basades en l'intercanvi, necessitaven eixe oferir i llevar la vida, en aquest cas sota el comandament de l'amo sobre l'esclau, l'oferir i llevar la vida o part d'ella del primer sobre el segon i cadascun en el seu si, amb l'aparició de la moneda els sacrificis humans que eren una eclosió d'aquesta plusvàlua i, també primer arquetip, van ser substituïts per la plusvàlua simbòlica, els diners i amb ells la programació i creació sobre el paper i de facto de lleis que regulaven les diferents relacions entre amo i esclau, fins arribar al capitalisme, el treball a aquest sistema està completament regulat, tot i que hi ha, degut a les desviacions de tot amo, fins i tot de l'esclau, un intercanvi de forces per a mantenir l'equilibri entre amo i esclau, víctima i botxí, l'equilibri de la vida, a aquests vaivens els va anomenar Marx lluita de classes.
    Hui amb la mort per autofagocitació del sistema capitalista llegim una altra solució i, dic llegim, perquè no és que ningú estiga planejant-la des de foscos poders fàctics ni d'una manera conspiranoica, sinó que espontàniament va sorgint a poc a poc com corre un riu fins arribar a la mar, aquesta solució és la de la creació d'un nou valor simbòlic del matar o morir, de l'Eros i Thanatos freudià, cada home podrà triar, qui ho vulga i arribe a ser-ne conscient, la seua mort simbòlica degut a donar-la simbòlicament a eixe “altre”, persona a qui estima o odia o les dues coses alhora, i que sobretot desconeix profundament, i hi ha qui matarà simbòlicament per amor per eixe a qui pel mateix motiu estima i admira o odia, o sengles coses alhora.
    I açò serà possible perquè la plusvàlua del capitalisme serà eliminada, i el discurs capitalista, un dels cinc discursos humans, que com ja hem explicat es basa en l'oferiment d'eixe cos o part d'ell en el treball o en la vida i la mort, està a punt d'arribar a la seua consumació i a la seua fi consegüent. Les plusvàlues del capital seran proscrites i apareixeran les plusvàlues provinents d'eixa simbolització de la mort i de la vida.
    Un exemple pot ser aquella dona que pensa amb fe, perquè serà la fe la que segelle la simbolització, una fe que crea (de fet morim quan ens ho creiem i tots fem aquesta equació tot i que inconscientment) i llegeix de la consciència universal o Déu, un exemple, dic, pot ser la dona que ofereix simbòlicament la seua vida als setanta anys si el seu fill té una vida plena i feliç, i l'ofereix amb tot l'amor i en el miracle de sentir l'aprovació de la seua consciència més divina, la llei del Pare, el seu si.
    El resultat no pot ser sinó la valentia de saber que tenim una vida finita, l'acceptació de la mort i la certesa de que hi viurem fins que aquest moment arribe i, l'oferirem per amor d'eixe a qui estimem, tot i que sabrem també que la mort sempre ens arriba sense adonar-nos-en.

    ResponElimina
  3. Va haver figures divines com Sòcrates, Prometeu, Crist o Heidegger que van morir pels homes, i van ferir com en el cas del darrer, tot i que indirectament en posicionar-se en favor del nazisme, però ho van fer d'una manera tangible, calia que la Història s'assabentara de que tota vida té un preu, abans del gran salt de la consciència, la simbolització de la mort, i van hipotecar llurs vides i llurs ànimes fins i tot pel bé de la Humanitat, la Història no deixa flecs a la bona de Déu i, tot sacrifici té repercussions holístiques immenses i incommensurables, si Heidegger va portar l'anticrist o la Dona nietzschiana al poder per matar per amor, per fer veure a l'amo que ja la paella no aguantava més foc, Crist o Sòcrates van morir pel fet de que l'Home poguera sentir-se lliure de culpa, doncs com ens van dir, tots som de culpables, tan com d'innocents, i viure és ferir i jutjar, és una condició si ne qua non de la vida, però ja no hi haurà més morts tangibles.
    Prometeu va ser el primer, en aquelles terres àrides per primitives, qui va llevar el foc als déus, als amos, el foc de la consciència i del saber, i va democratitzar-lo donant-lo a tots els homes i, finalment a hores d'ara, consumit el sistema capitalista ens arriba la gran revolució, una revolució espontània i que cau com la darrera peça d'un trencaclosques arredonit, tot i que sempre obert, la simbolització de la vida i de la mort, per a llevar la injustícia, tot i que sempre hi quedaran flecs pendents, lògicament, com en tot sistema, per a llevar la injustícia del babau l'últim, típic del sistema capitalista, que ha portat tantes bosses d'injustícia i pobresa fins i tot en països on les rendes eren les més elevades i, què parlar de l'empobriment de la vida al planeta. El futur és una incògnita que alguns ens entestem en llegir, per fe, per esperança en eixe futur i per la caritat que farà que la llibertat siga condició innegociable per al nou sistema, que no sé ni tinc la certesa matemàtica de quin serà el lloc de la seua localització, ni el seu triomf final, doncs si arribarem a una veritat serà que la lògica no serà només la de l'amo en eixe futur proper, sinó la de tots els homes en llibertat.

    ResponElimina