Josep Pla i la ferocitat del superjò

Tal com va indicar Jacques Lacan en diverses ocasions, la instància del superjò es presenta sempre en la forma d’una antinòmia, és a dir com una llei que es contradiu a si mateixa, que resulta impossible de complir, com una paradoxa impossible de resoldre. Freud ja ho va intuir quan enunciava aquesta llei del superjò de la següent manera pel que fa al subjecte masculí: “així com el pare has de ser, així com el pare no has de ser”. Es tracta d’afirmar “A” i “no A” alhora. De fet, aquesta és l’estructura de tota llei, precisament perquè sempre és “no tota”, marcada per una inconsistència o per una incompletesa, per una excepció que la funda en tant que llei. L’imperatiu boig del superjò és aleshores el revers necessari de qualsevol enunciació de la llei. És el que la lògica de la metàfora paterna desenvolupada per Lacan els anys 50 deixava de banda i és el que Lacan mateix va indicar en mostrar la inconsistència de l’Altre amb el matema del significant de la falta de l’Altre, S(/A). Aquesta inconsistència que el superjò fa present en cada cas és el revers necessari de tota llei enunciada en el simbòlic per un Nom del Pare.

A voltes aquest revers apareix amb els trets més enginyosos de l’humor, aquest trànsfuga del superjò que fa possible suportar de la millor manera la bogeria que rau en tota llei, en tota llei que es proposi precisament com “tota”.

Hem trobat un bon exemple d’aquesta paradoxa en un passatge de l’escriptor empordanès Josep Pla, en el seu conegut Quadern gris, en una nota del 24 de Maig de 1918 que citem tot seguit:

“Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

–Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

–I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.”

Diguem d’entrada que Josep Pla no va tenir cap descendència legítima. Sí que va tenir una filla no reconeguda de la qual va sentir l’obligació d’ocupar-se’n al final de la seva vida subvenint la seva estada a Suïssa. Tot això no és pas obstacle, ans al contrari, per trobar aquest passatge d’allò més instructiu pel que fa a la ferotge obscenitat del superjò, especialment quan ve enunciada des del lloc mateix del pare.

Es tracta del pare del gaudi que se’n riu de l’estupidesa del fill, de “la seva inefable i estúpida existència”, come deia també Lacan. Es tracta del fill que respon de manera automàtica al manament del significant —"Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…"— i que el confronta necessàriament amb l’objecte impossible de representar, impossible de localitzar en el simbòlic. Alhora, es tracta també d’un pare que no es confon amb ell mateix, que no és idèntic a si mateix, que es desdobla entre persona i funció, entre el pare com persona en l’imaginari i el pare que parla en el simbòlic. Fa present d’aquesta manera un manament impossible de satisfer i que apunta a un real, veritable brúixola d’aquest episodi el nord de la qual es la inconsistència de la llei. L’Humor i la ironia de Josep Pla foren sens dubte un manera de fer alguna cosa amb questa instància del superjò que el seu pare li feia present, un pare la ironia del qual vorejava el cinisme. Ens indica així el passatge necessari que va des de la tragèdia de la culpa fins la comèdia del gaudi per fer suportable la paradoxa de tota llei.

Perquè, en efecte, ¿quina altra resposta li quedaria a aquest fill sinó la que retorna cada subjecte que parla a la seva divisió irreductible entre allò que diu i allò que és? —No, no ets allà, no ets allà des d’on em parles, però tampoc ets allà on em dius que ets.