Eric Kandel o la nostàlgia del pare

Lectures neurocientífiques II

The Age of Insight

Reprenem doncs el fil que les neurociències dels nostres dies ens posen a l'abast entre els somnis de la raó, dèiem[1], i la nostàlgia del pare. Si bé es cert que el declivi de la imago paterna va de bracet amb l’ascens de l’objecte al zenit social —Lacan dixit subratllat per Jacques-Alain Miller—, no és menys cert que la nostàlgia del pare es fa sentir també en indrets molt precisos del pensament científic, especialment quan l’objecte promogut al rang d’objecte-estrella és o rau en el cervell. N’hem trobat un bon exemple en la darrera obra d’Eric Kandel, farcida de referències a l’art i a la psicoanàlisi, seguint aquella via, impasse més aviat, d’Ernst Kris i l’Ego Psychology americana del segle passat. No és per res que aquesta via d’impasse es troba avui del tot congruent amb les neurociències i el cognitivisme. Els seus esculls poden seguir sent així boies per a la nostra ruta.

Eric Kandel, americà nascut a Viena és, com l’autor de la nostra ressenya anterior, psiquiatre i neurocientífic, premi Nobel l’any 2000 pels seus treballs sobre la base fisiològica i neuronal de la memòria. Marcat ben aviat i de manera profunda per la lectura de Freud i per la psicoanàlisi —diuen que la raó és que els pares de la primera noia amb qui sortia eren psicoanalistes—, ha estat un dels defensors més acèrrims de la reducció de la psicoanàlisi al camp de les neurociències cognitives amb l’argument de fer-la així més científica. Sens dubte, és l’abraçada del l’ós, com Éric Laurent ha indicat en diverses ocasions: comença amb una càlida acollida per anar estrenyent després el seu objecte d’amor fins acabar escanyant-lo. La lectura del seu darrer llibre potser podrà donar una mica de llum al lector sobre les condicions d’amor (les Liebesbedingungen freudianes) d’aquesta fatídica abraçada: The Age of Insight. The Quest to Understand the Unconscious in Art, Mind, and Brain, from Vienna 1900 to the Present (Random House, New York 2012) és una obra de sis centes pàgines que vol establir —restablir diria potser Kandel—  el lligam entre art i ciència a través d’una psicoanàlisi que seria el fonament d’una nova “neuroestètica emocional”[2]. És també un viatge, aquesta vegada en l’espai i en el temps, des de l’enyorada Viena 1900, bressol de la psicoanàlisi, fins l’Amèrica del 2000.  És un viatge fet amb la brúixola de l’amor al pare, que vol tornar als orígens del pare ideal, però potser sense haver-hi anat encara. El Freud de Kandel, com el d’una bona part de postfreudians, és un Freud que espera encara de la biologia l’estatut científic de la seva experiència i que no ha trobat en el tombant de l’any 1920 els conceptes que la deslliguen d’aquest horitzó per crear-ne un altre: la pulsió de mort, la repetició. És cert que calia Lacan per poder llegir aquest Altre Freud de manera prou clara, i sorprèn que autors com Eric Kandel no en facin ni esment en gairebé set centes pàgines de insight psicoanalític. El Freud de Kandel és, en efecte, un Freud prefreudià que segueix escrivint el seu Projecte d’una psicologia científica per a neuròlegs (1895) allà on el va interrompre en considerar-lo un deliri científic.

Eric Kandel ens torna a portar doncs a aquella època, a la Viena 1900, the age of insight, l’era de la “visió interna” com tradueixen a voltes de manera introspectiva, l’era de la revelació sobtada d’una veritat estranya, preferim dir en una paràfrasi que la fa més propera a l’experiència de la interpretació psicoanalítica. No amaga el seu enyor i la seva vocació de refer “un equivalent modern del saló de Berta Zuckerkandl [periodista, novel·lista i crítica vienesa]: artistes, historiadors de l’art, psicòlegs i científics del cervell conversant els uns amb els altres, però ara en el context dels nous centres interdisciplinaris acadèmics a les universitats.”[3] Hi congrega així la pintura de Gustav Klimt, d’Oskar Kokoschka y d’Egon Schiele, amb la literatura de l’època i l’obra de Sigmund Freud. Fora en efecte un bon espai, seguint l’ideal freudià d’una Universitas literarum si no fos que les universitats d’avui en dia no sembla que estiguin pas massa per aquesta feina.

La funció global del còrtex

En tot cas, Eric Kandel no amaga tampoc l’esperit “reduccionista” de la seva empresa, amb les neurociències com paradigma de la seva operació de reducció, amb la idea, prou discutible, que l’art abstracte d’un Kandinsky, d’un Mondrian o d’un Malevich, seria també l’operació d’uns “reduccionistes radicals”[4]. I potser és aquí el primer malentès que cal dilucidar. Considerar, per exemple, “Blanc sobre blanc” de Kazimir Malevich o “Les senyoretes d’Avinyó” de Pablo Picasso, “reduccions” de ves a saber quina realitat percebuda pel pintor és en efecte tant reduccionista com considerar que el sentit de les dues obres podria trobar-se mitjançant la minuciosa inspecció de l’escanejat de les seves teles o mitjançant l’anàlisi molecular dels pigments del material que hi han deixat reposar. De fet, al capdavall, el que Eric Kandel ens proposa al seu The Age of Insight, és que de reducció en reducció arribarem finalment a trobar també aquest mateix sentit en l’scanejat del cervell de l’observador o en la “biologia de la resposta emocional de l’espectador de l’obra d’art”, títol de la quarta part del seu llibre.

Eric Kandel vol recuperar així el seu Freud per a la ciència actual, com si fos un precursor del cognitivisme neurocientífic, a través de reduccions tan poc rigoroses, barroeres fins i tot, com la que opera entre el conegut esquema de la segona tòpica freudiana i un mapa del tall longitudinal del cervell humà, seguint la proposta del “neuropsicoanalista” Mark Solms. Cada instància de la tòpica freudiana —el Jo, l’Allò i el Superjò, l’inconscient mateix—, trobaria així la seva localització cerebral corresponent.

El fantasma de la reproducció punt per punt d’un macrocosmos exterior en un microcosmos interior, amb sèu al cervell —font de totes les paradoxes que ja hem vist a propòsit de Giulio Tononi—, segueix sent un dels miratges irreductibles de les neurociències actuals. I l’ideal d’Eric Kandel fora localitzar de manera justa i precisa el pare-Freud-1900 en el còrtex cerebral per fer-ne un bon model d’actualitat.

I per què no? És una imatge com una altra, encara que només una imatge, d’aquella “il·lusió de la imatge de i(a)” que el conegut esquema òptic de Jacques Lacan situava com la producció d’una imatge real, i ben real, abraçant l’objecte irrepresentable, a, per donar-li una forma. “Si en efecte aquesta imatge correspon a una subjectivació, és en primer lloc per les vies d’una autoconducció figurades en el model per la reflexió en el mirall esfèric (que pot ser considerat a l’engròs com imatge d’alguna funció global del còrtex).”[5] Aquesta observació de Lacan fa de la producció de i(a), de la imatge real pel mirall esfèric —ben bé un miratge, com la imatge del cos propi o del que la tradició occidental anomena l’ànima—, una operació de l’ésser que parla —una subjectivació—, seguint el model d’un dispositiu òptic. Es un mirall esfèric que és al seu torn, seguint el que escriu Lacan, una imatge de la funció global del còrtex cerebral! Però la imatge no és pròpiament localitzada ni inscrita en cap part d’aquest còrtex, com tampoc ho és en cap part del mirall esfèric, de la mateixa manera que el miratge d’un arc de Sant Martí no és localitzat en cap part del terreny on es produeix com imatge real. El model òptic de Lacan és només un model, però és de fet un model molt més precís i adequat al seu objecte que qualsevol escàner de les neurociències actuals per analitzar l’estructura de l’espai imaginari —la tòpica de l’imaginari—, en la subjectivació. I l’espai de l’art segueix, en efecte, les lleis d’aquesta tòpica que Lacan va desplegar al començament de la seva ensenyança.

L’espai de Las Meninas

Un espai semblant, per no dir un espai isomorf topològicament al de la tòpica de l’imaginari, és l’espai d’una de les obres considerades per Eric Kandel a l’hora de buscar el lloc de la consciència de l’espectador de l’obra d’art: Las Meninas de Velázquez[6]. No podíem passar de llarg aquesta referència que és, com ell indica, “un moment crucial en el pas de l’art clàssic al modern”, precisament perquè creu trobar en l’espai construït per aquesta obra “el començament de l’autoconsciència, un emblema del pensament filosòfic modern”. És, en efecte, un espai que planteja les mateixes paradoxes que les de la localització de la “consciència” i de les funcions subjectives en el cervell. És també l’espai on es plantegen la sèrie de paradoxes del conjunt de l’obra d’Eric Kandel i del seu reduccionisme quan intenta localitzar les funciones subjectives en el suport neuronal.

L’espai construït pel quadre de Velázquez segueix sent tan enigmàtic com adequat per plantejar la pregunta: Qui mira el quadre? Qui és el subjecte del quadre? La pregunta és correlativa al seu altre gran enigma: Quin quadre està pintant Velázquez en el quadre? Quin és aquell quadre, del qual només en podem veure el revers? Jacques Lacan hi va dedicar tot un dia de preciosa lectura en el seu Seminari sobre “L’objecte de la psicoanàlisi”, sobre el fons d’una crítica a la lectura que ja n’havia fet Michel Foucault. I és interessant veure ara la diferència tan radical d’aquesta lectura amb la que proposa Eric Kandel seguint la ideologia implícita en les neurociències cognitives.

La perspectiva d’Eric Kandel parteix del fals problema de “la incorporació de l’observador a dins de l’obra”, de l’observador com a subjecte de la consciència, incorporació que estaria feta a través de la inclusió del mirall que hi ha al fons de la sala de Las Meninas, on apareix reflectida la parella reial, Felip IV i Mariana d’Austria, al costat de la porta no del tot oberta on un altre observador sembla fer una última ullada a l’escena abans de deixar-la. Velázquez hauria fet servir la inclusió del mirall per tal d’introduir una ambigüitat en la pintura: “Estem veient un reflex del quadre que l’artista està pintant? O bé estem veient un reflex del rei i de la reina mateixos, que són drets a fora de l’espai de la pintura?” El fantasma d’una consciència sostinguda en el lloc de l’observador torna a portar el neurocientífic cognitiu dels nostres dies a la paradoxa d’un bucle infinit en el qual aquella consciència només seria el reflex d’un reflex d’un reflex...[7]: “Què és realitat i què es il·lusió? Independentment del que realment reflecteix, el mirall és un pas més enllà de la realitat perquè és una representació d’un reflex: és una imatge d’una imatge d’una imatge.” El Jo de la consciència, com el subjecte reduït a la cognició, —com aquella imatge de la Jove Parca de Paul Valéry evocada tan sovint per Lacan—, no és res més que l’ombra cega que diu veure’s en el mirall.

I és en aquest mateix miratge on se sosté la lectura que Eric Kandel proposa de Las Meninas: “A través de l’ambigüitat sobre què representa el mirall i la seva presència dominant en el quadre, Velázquez porta l’acte de la representació al primer pla de la ment de l’observador. Fa l’observador conscient del procés a través del qual l’art transmet una il·lusió de realitat —la il·lusió que la pintura és el món real més que no pas una representació artística seva.”[8]

La concepció “realista” d’Eric Kandel sobre l’art és, en efecte, correlativa de la ideologia cientista del cervell com lloc d’inscripció de les representacions d’una “realitat” ja constituïda al seu “exterior”. I al seu torn, concepció realista i ideologia cientista són tributàries del parany del Jo de la consciència en els miratges quan creu distingir-los de la realitat “objectiva”.

Las Meninas de Lacan

La lectura que Lacan proposa de Las Meninas trenca justament amb aquests miratges per posar en primer pla el subjecte de l’inconscient, dividit davant de l’objecte indescriptible que fa present el quadre. Resumirem els seus punts principals.

No és pas l’espectador com consciència —ja sigui encarnat o no en l’aparell neuronal— qui mira el quadre sinó que és el quadre qui mira l’espectador i el divideix com subjecte de la representació. “La relació amb l’obra d’art està sempre marcada per aquesta subversió”[9], subversió més que no pas simple inversió, subversió del subjecte que Las Meninas ens presenten amb l’artifici del quadre dintre del quadre, del quadre vist pel seu revers, aquest quadre “que és efectivament una mena de carta girada [...] per fer-vos ensenyar les vostres”. En aquest artifici tan emprat en l’època del barroc —recordem que el Quixot és també un llibre dintre del llibre—, el quadre no és ja una representació de la realitat sinó un objecte que, en el millor dels casos, ens fa present un real més real que el miratge de la realitat, un real que obliga el subjecte a fer al menys dues voltes per rodejar aquest nou objecte: “Cal fer dues voltes pulsionals perquè alguna cosa s’acompleixi i ens permeti captar autènticament la divisió del subjecte. És ben bé això el que ens mostrarà aquest quadre [...] on aquell que el mira hi queda bouclé (atrapat, enrinxolat, tancat).” Quedem doncs atrapats en el seu espai no com el seu suposat observador conscient sinó com el pur objecte de la mirada. És el quadre qui ens mira, qui ja ens ha mirat abans de captar-nos nosaltres mateixos com observadors més o menys conscients de l’escena que ens presenta. És el quadre qui ja ens ha mirat un moment abans de mirar-lo nosaltres. I això, en el lloc, per exemple, d’aquell observador que des de la porta no del tot oberta sembla fer una última ullada a l’escena just abans de deixar-la, o tal vegada abans d’entrar-hi definitivament.

Lacan s’aturarà un moment en aquest personatge que és en el punt de fuga del quadre, personatge que curiosament s’anomena també Velázquez, José Nieto en lloc de Diego, i que li va fer possible accedir a ell, al pintor Diego Velázquez, al lloc d'Aposentador del rei com ell, José Nieto Velázquez, ho era de la reina. És una mena de doble del pintor que està veient des d’aquell punt de fuga el conjunt de l’escena, i que podria dir-nos realment què està pintant Diego Velázquez en el quadre que és dintre del quadre. És en aquest lloc precís on Lacan situa “la mirada menys girada cap a l’exterior possible”, la mirada del quadre que ens divideix a nosaltres com subjectes. 

A partir d’aquest moment i des d’aquesta posició, la pregunta d’Eric Kandel sobre el quadre, la pregunta de què fa el pintor amb el lloc de l’observador conscient, queda precisament fora de lloc, tal com indica Lacan: “És precisament la posició errònia perquè no som pas en posició d’analitzar, no diré el pintor sinó un quadre [...] i aleshores aquesta pregunta s’anul·la d’alguna manera a si mateixa pel fet d’estar més ençà del punt en el qual es planteja”.  Igualment, Lacan considera refutables les especulacions sobre allò que el pintor Diego Velázquez està pintant en el quadre dintre del quadre, especulacions que seran precisament les d’Eric Kandel: Estarà pintant la parella reial que veiem reflectida en el mirall del fons? Ens estarà pintant a nosaltres mateixos que som aleshores en el lloc d’aquesta parella reial? Lacan desvelarà totes les falses paradoxes i miratges que implica aquesta pregunta per concloure finalment que el quadre que Velázquez està pintant en el quadre no pot ser un altre que el quadre mateix de Las Meninas!

Perquè “allò que constitueix el quadre en la seva essència no és representació”, no és la representació entesa en el sentit clàssic de representació d’una realitat prèviament constituïda, com suposa l’argument d’Eric Kandel i la seva lectura “realista” del quadre.  Els personatges que hi figuren no són representacions d’una realitat prèvia —els personatges que van existir en un moment i que ja no són entre nosaltres—, sinó que són més aviat “representants” d’una altra cosa que se’ns fa present de bell nou i cada vegada que ens aturem davant del quadre, una altra cosa que és la mirada mateixa com objecte que s’adreça a nosaltres i ens divideix com subjectes d’aquesta representació. En termes freudians, els personatges son Vorstellungrepräsentanz, representants de la representació i no pas representacions de cap realitat “exterior” prèvia. El que Las Meninas representen en el sentit més propi és aleshores la mirada mateixa del quadre, una mirada que queda perduda entre els seus personatges que sembla que hagin vist passar un àngel, —“totes aquestes mirades estan perdudes en algun punt invisible”, subratlla Lacan—, una mirada que cap mirall pot reflectir i que només pot fer-se present en l’invisible del quadre que Velázquez ens està pintant, encara i per sempre. És per això que Lacan, deixant de banda la imatge enganyosa i seductora del mirall en el quadre, posarà de relleu la condició de finestra que acompleix el quadre, funció de marc del fantasma que obre el subjecte a la seva realitat psíquica. La funció del quadre és la de ser una finestra que emmarca la realitat i no pas la d’un mirall que la representaria. Heus ací la diferència de principi que fa la lectura de Lacan “distant de qualsevol realisme”, distant també de qualsevol cientisme cognitiu.

El declivi de la monarquia espanyola i la psicoanàlisi

En aquesta lectura, és interessant subratllar el lloc que Lacan atorga a la parella reial, la parella que apareix reflectida al mirall del fons, la parella que estaria en el lloc virtual de l’observador i que encarnaria segons Eric Kandel aquella autoconsciència, emblema del pensament filosòfic modern i punt de gir entre l’art clàssic i modern: “Aquesta presència de la parella reial —indica Lacan— juga exactament el mateix paper que el Deu de Descartes”,  el paper d’aquella figura de l’Altre omnipresent que podria ser enganyat en la mateixa mesura que ens poden enganyar a nosaltres les nostres percepcions amb els seus miratges. És davant d’aquest Altre que pot ser enganyat que Velázquez escriu el seu “pinto, aleshores sóc” per deixar-nos, diu Lacan, el lloc a nosaltres de la mirada, el lloc on es realitza aquesta segona volta de la pulsió escòpica cada vegada que ens aboquem a la finestra del quadre que ens pinta a nosaltres, del quadre que el subjecte Velázquez ens segueix pintant cada vegada que algú hi quedi pres, bouclé en el seu moviment.

Direm doncs que si el quadre de Las Meninas és en efecte el primer quadre de la modernitat com vol Eric Kandel, ho és però en la mateixa mesura que posa en suspens i en qüestió la figura de l’autoconsciència en la qual reposa el cientisme i el cognitivisme d’avui. La parella reial fa, en efecte, figura de l’objecte sempre perdut, d’una nostàlgia que s’alimenta d’aquesta pèrdua mateixa. És la pèrdua d’aquell subjecte suposat saber que habita, com un homenet dins de l’home, en el cervell dels neurocientífics cognitius d’avui en dia.

Las Meninas, doncs, és així una bona imatge per evocar l’inconscient real que no deixa de no representar-se en qualsevol dels models científics cerebrals que se’ns ofereixin. Posem-li paraules en el moment en el qual Velázquez s’adreçaria al neurocientífic Eric Kandel: —Sí, podràs enyorar per sempre la imatge dels reis pares que no fan una altra cosa que retornar-te a tu la teva imatge ideal, la d’aquell His majesty the baby que vas ser per l’Altre. En el seu lloc hi ha només la finestra del fantasma que és el quadre mateix que jo et pinto com mirada, el quadre que et mira abans que tu no et creguis autoconsciència que l’observaria, quan només n’és, de fet, el miratge sense saber-ho.

Afegim-hi nosaltres el toc d’actualitat que tot això pot tenir avui en dia en l’escena política espanyola, el toc que fa finalment que aquestes “lectures neurocientífiques” siguin, no sense ironia, “Cròniques d’Ibèria”: i és que som just en el moment d’experimentar aquesta absència del Deu de Descartes que la monarquia ha fet present fins ara a Espanya. I això des de l’anomenada transició, aquella transició que va ser per nosaltres el context de l’entrada en la psicoanàlisi.

Entre el declivi de la monarquia i l'ascens de l’objecte al zenit del cientisme, nosaltres escollim llegir el sinthome de Jacques Lacan en l’art sublim de Diego Velázquez.

  

---

[1] A “Phi, ou le rêve de la raison”, Lacan Quotidien núm. 311. Versió en català.

[2] Kandel, E., The Age of Insight. The Quest to Understand the Unconscious in Art, Mind, and Brain, from Vienna 1900 to the Present, Random House, New York 2012, p. xiv.

[3] Kandel, E., opus cit, p. 506.

[4] Ibidem, p. 508.

[5] Lacan, J., Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 675-676.

[6] Kandel, E., opus cit. pp. 397-399.

[7] Ja havíem trobat aquest parany del Jo de la consciència en el llibre-ficció de Douglas Hoffstadter, I am a strage loop, Basic Books, 2007, i també en el somni de la raó de Galileu exposat per Giulio Tononi, Phi, A Voyage from the Brain to the Soul, Pantheon Books, New York 2012, comentat per nosaltres a “Phi, ou le rêvede la raison”, a Lacan Quotidien núm. 311.

[8] Totes les cites provenen de Kandel, E., opus cit. pp. 397-399.

[9] Totes les referències són al Seminari XIII de “L’objet de la psychanalyse”, de l’11 de Maig de 1966, inèdit.