L’inrevés del somni

(Continuació de A l'inrevés de l'inrevés?)

“A l'inrevés” és també l’espai del somni, allà on les coses sovint són representades per allò que les fuig, pel seu contrari, fins i tot per la seva negació. És una negació que, de fet, té sempre un valor afirmatiu —“No, no es pensi pas que la dona del meu somni és la meva mare”, deia aquell home del cas freudià, i així afirmava encara més la identitat que volia negar. De la mateixa manera, les imatges aparentment inconnexes del poema de Gabriel Ferrater, quant més fugen del Jo que les diu més afirmen el subjecte d’on vénen.

“A l’inrevés” és l’espai de la no contradicció, de l’atemporalitat, de les experiències amuntegades fora del temps, de la precisa construcció d'un mosaic de peces soltes que no encaixen, unides per lleis ignorades que tenen un temps propi, un temps lògic i no pas cronològic.[1] Podem enumerar-les però no en podem fer un relat de significació completa i consistent. En aquest sentit, les unitats argumentals, significants, del poema de Gabriel Ferrater —des de “la pluja frenètica d’agost” fins els “braços fins”—, poc tenen que veure en l’eix de la significació amb l’argument del Huckleberry Finn de Mark Twain, novel·la de la qual va deixar dit que és un “comentari crític”. El seguit d’imatges del poema no produeix, en principi, cap unitat de sentit, es presenta com una sèrie de significants inconnexos, i és per això que ens pot semblar tan insensat i tant captivador alhora. No té una unitat argumental sinó que és una xarxa de representacions significants, amb nusos que produeixen imatges colpidores, que condensen el sentit que corre i fuig, inefable, de baula en baula, de significant en significant. Formalment, té la mateixa estructura del somni i és així com volem llegir-lo ara[2].

Per tal d’analitzar un somni, cal trencar-lo primer com un vidre i trobar en les seves línies de fractura la lògica interna de la seva construcció. En l’espai del somni, les representacions són, en efecte, les imatges invertides del Jo del somniant i ens presenten així una mena de desconstrucció de les seves identificacions, del conjunt dels “altres” en els quals se sosté el miratge de la seva identitat com a Jo de la consciència. Freud ho va indicar molt bé en la seva Traumdeutung, “La interpretació dels somnis”, text llegit i esmentat per Gabriel Ferrater[3], text que va acompanyar l’inici de la revolució lògica de començaments del segle passat i del qual la psicologia d’avui n’ha de treure encara les conseqüències precises: Jo no sóc enlloc del meu somni i hi sóc pertot alhora, sóc de fet en cadascun dels personatges que hi apareixen i que sempre se m’apareixen prou estranys, fins i tot quan vénen directament a representar-me com a Jo[4]. I quant més present em fa la meva identitat, més m’esborro d’ell com a Jo de la consciència. El somni analitzat per Freud ens presenta aquesta paradoxa lògica, a l’estil de la coneguda paradoxa de Russell: conté el somni en algun punt la identitat d’aquell que el somia? Si la conté és perquè la podem trobar en cadascun i qualsevol de les seves representacions; i si no la conté en qualsevol és que no la conté en cap d’elles[5]. No hi ha cap Jo de la consciència possible del somni, fins i tot quan la veu més interior diu, des del seu inrevés, “això és un somni”. En l’espai de l’inrevés del somni, al Jo de la consciència tot li fuig com insensat, però és també perquè el Jo mateix s’absenta de tota representació en la mesura que el subjecte somniant podrà trobar en cadascuna d’aquelles representacions un tret de la seva més íntima identitat.

Parlem del somni, però parlem també de les representacions escampades sobre la taula a “L’inrevés”, parlem també del seu “impersonal calidoscopi fet d’imatges deliberadament inconnexes”, com l’ha descrit encertadament Pere Ballart[6]. Si la imatge del clixé fotogràfic amb què llegeix aquest calidoscopi ens sembla adient és precisament en allò que té d’instant d’una mirada que ha fixat un moment en cadascuna de les seqüències, sense donar-nos ni el seu temps per comprendre de què es tracta en relació amb les altres ni el moment de concloure on prendrien una forma de significació acabada.  Són, totes elles, imatges fixades, congelades, d’un instant de la mirada sobre el cos.

“A l’inrevés” té així la mateixa estructura d’un somni una vegada l’hem posat per escrit. El subjecte és en cada una d’aquelles imatges del poema-somni com el seu revers. Si el relat del poema-somni les posa en sèrie és per una associació aparentment immotivada de fragments articulats en l’inconscient per lleis alienes al Jo que s’hi representa en negatiu, de manera tan dispersa com ordenada per aquesta llei negativa: no ets res d’allò que et representes, no ets res d’allò on et representes. Però ets també, inevitablement i veritable, el sentit que s’hi desplaça, d’un significant a un altre, en una fuita imparable.

L’articulació i la veritable interpretació de les representacions del poema-somni depèn, però, de les associacions singulars que el subjecte, el poeta en aquest cas, en farà. Són les associacions que parteixen, per una banda, del que anomenem les “restes diürnes” de les representacions, les empremtes perceptives de cadascuna de les imatges, i per l’altra de les connotacions diverses que ens portaran a altres representacions a partir de cadascuna. De tot això, en tenim les traces en algunes referències conegudes que ens ajuden a fer una interpretació possible del poema. Repassem-les.

La referència principal a la novel·la de Mark Twain, Huckleberry Finn, de la qual el poema seria un “comentari crític”[7], pot semblar enigmàtica de bon començament. Pere Ballart indica que més enllà d’una “improbable coincidència temàtica entre tots dos textos”[8], el poema podria fer llum sobre la creació de la consciència moral a partir de les experiències més íntimes del subjecte, i que finalment aquest subjecte de l’experiència, com en L’ull anònim del conte de Nabokov, es resol en un “lloc nul” —reprenent l’expressió del propi Gabriel Ferrater en el seu comentari de l’obra de Proust—, des del qual només pot ser compresa la fugacitat d’aquesta experiència. Tornem a trobar, dit d’una altra manera, el lloc del subjecte escindit, buit i mancat d’ésser, que llisca de manera metonímica d’un significant a un altre en el seguit d’imatges del poema-somni. L’operació indicada aleshores per Pere Ballart com la d’una “elisió” fonamental ens sembla que apunta també prou bé a aquest lloc del subjecte de l’inconscient, el subjecte elidit en la cadena significant que escrivim amb la essa barrada, $, el subjecte de l’enunciació buidat de tota identificació, mancat tant d’un ésser ontològic com de qualsevol acte d’una cognició amb el que això suposa sempre de consciència.

En aquest punt, podem fer un pas més prenent recolzament en una altra observació de Gabriel Ferrater quan presentava la traducció a l’anglès feta per ell mateix del poema, Contrariwise. Allà precisa una mica més la referència a Mark Twain: “This was suggested by a reading of Huckleberry Finn —Twain's mad running after the body's memories.”[9] 

Ara podem entendre potser una mica millor la natura del desplaçament incessant del referent del somni-poema, allò que seria en el seu melic més íntim com impossible de reconèixer i de representar —die Unerkanten, deia Freud—, i que es desplaça, llisquent com un arquet de violí, d’una representació a una altra. És també un experiència tan íntima pel propi subjecte —l’interior intimo meo de Sant Agustí—, que se li fa finalment ben estranya. És el més real de l’experiència del subjecte que designem també amb un neologisme lacanià —extimitat. Tant al Jo de l’enunciació com a la cadena significant del poema, allò que els fuig en la seva “cursa esbojarrada” a l’encalç d’un referent és finalment “els records del cos”, cursa esbojarrada que el Gabriel Ferrater de “A l’inrevés” compartiria amb el Mark Twain de Hucleberry Finn. El referent no és pas aquí “exterior” al cos del poema sinó ben interior al seu espai simbòlic. I és per això que el fuig encara més.

Es tracta de l’experiència del cos portada fins al límit del record, l’experiència de la pulsió més irreductible al llenguatge, una experiència que només les vores d’un cos reduït a la frontera dels seus forats ens permetria de representar, en una experiència de satisfacció pulsional que la psicoanàlisi situa molt precisament a l’inrevés del subjecte del significant, $, un cop aquest subjecte ha estat reduït, per exemple, a un ull com en la narració de Nabokov, és a dir a un pur objecte pulsional, la mirada en aquest cas. Escrivim aquest objecte a (objecte a minúscula), a l’inrevés del subjecte del significant, $. Un i l’altre componen el que aprenem a escoltar en l’estructura del subjecte com el seu fantasma, escrit ($ <> a).

Anotem aquesta referència com la d’una experiència inefable que és a l’inrevés de la textura significant del poema i que tornarem a trobar en la seva banda més pulsional, a l’inrevés del poema-somni de Gabriel Ferrater.

De fet, bona part de les imatges del poema tindran, en efecte, el cos com a punt de fuga d’aquesta experiència pulsional: els peus d’un noi, l’aranya que escriu la seva fam, els cos amb quatre cames i dos caps, el peix llisquent, les nenes en bici, la set dramàtica del gos, els braços fins... Memòria del cos, direm evocant Kavafis, que sempre fuig del Jo com d’un significant a una altre.

Seguim però amb les altres referències del poema-somni.

(Continuarà)

---

[1] Tal com Jacques Lacan en va fer l’anàlisi en els procesos subjectius a “Le temps logique et l’assertion de certitude anticipé”, in Écrits, pàg. 197-213. El temps lògic s’ordena en un instant de mirar, un temps per comprendre i un moment de concloure. Travessa el temps cronològic —un segon, una dècada, fins i tot un segle—, i produeix les significacions de les experiències que en fa el subjecte, ja sigui una experiència traumàtica, que queda marcada fora del temps cronològic, ja sigui la de les seves successives elaboracions quan produeixen noves significacions al llarg del temps.

[2] En aquesta lectura ens seran molt útils, una vegada més, les referències que el lector trobarà al Blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres.

[3] Per exemple, de manera tan explícita com escollida, al seu Poema inacabat: “Vés a saber com, aquests dies / recordo Ingres tot moment. / La veritat, jo sé molt bé com se’m va fent, i no vull dir-ho: / llegeixo la Traumdeutung, miro / dins meu, i veig Ingres lligat a les meves proclivitats”.  Freud és, en efecte, una referència freqüent de Gabriel Ferrater, també en les notes manuscrites a “Da nuces pueris”.

[4] No podem no evocar aquí l’obra de J. V. Foix en el seu conjunt, tota ella feta a partir d’aquesta experiència, onírica quant més real.

[5] Éric Laurent ho ha comentat de la següent manera : “[El subjecte] és en tots els llocs però en cap d’ells en particular. I sobre tot, sigui quin sigui el somni, el somniant no pot ser-hi en la forma de la ‘consciència del somni’. Hi és en la forma inventada per Freud del ‘desig inconscient del somni’. Diguem-ho amb Jacques-Alain Miller, el subjecte freudià, llegit per Lacan, està estructurat com un conjunt de Russell, està pres en una paradoxa fonamental. No abastarà mai una descripció definida del gaudi que pugui contenir-lo.” 

[6] Ballart, Pere (2007), pàg. 82

[7] Gabriel Ferrater, DD, p. 11.

[8] Ballart, Pere (2007), p. 85.

[9] Veure el Web: http://www.traces.uab.es/tracesbd/catalanwriting/2009/catalanwriting_a2009m6n6p3.pdf

A l’inrevés de l’inrevés?

(Continuació de A l'inrevés)


“Ho diré a l’inrevés” podria fer-nos pensar que hi ha una manera de dir-ho del dret, sense inversions ni oposicions, a l’anvers d’allò que se’ns dirà a l‘inrevés. Algú podrà dir, però, que tot depèn del lloc des d’on ho diguis o del lloc des d’on ho escoltis: l’inrevés pot ser també l’anvers si jo em poso, o tu et poses, a l’Altra banda. Tot això suposa, en primer lloc, que hi ha dues bandes en el dir, i també en l’escoltar, i que l’Altra banda seria a l’inrevés de l’Una.[1] Ben pensat, el poema que llegim de Gabriel Ferrater planteja un problema topològic, de llocs del dir, gens simple ni evident. És, de fet, el problema del llenguatge, de la seva estructura i del subjecte de l’inconscient, diferent del Jo de l’enunciació que diu parlar. Ho diré, Jo, a l’inrevés de què? I des d’on ho escoltaràs tu, receptor, que en sabries llegir l’anvers? Val la pena investigar el poema des d’aquesta perspectiva, la dels llocs del dir, ni que sigui per donar-hi una volta més:

A L’INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

“Ho diré a l’inrevés” pot ser llegit aleshores de dues maneres:

1) Ho diré al revés, de manera invertida, com si allò que diré fos el negatiu d’un suposat positiu que quedarà sense dir i que caldria revelar a través d’una interpretació. Cada imatge enumerada en el poema — des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins” —, seria així la inversió d’una altra representació no dita que caldrà desxifrar en allò que se’ns diu. Una perspectiva hermenèutica podria proposar una interpretació de cada imatge seguint alguna clau més o menys simbòlica. La darrera frase del poema ens autoritza, però, a referir aquestes representacions no dites al Jo de l’enunciació que parla, a allò que s’acostuma a definir com el “Jo poètic”, el “mi” del qual “no diré res”. Posar aquestes representacions a l’inrevés del Jo de l’enunciació és ja una primera objecció a qualsevol intent d’interpretació simbòlica o hermenèutica. Perquè, qui és aquest “mi” del qual no es dirà res? Aquest Jo de l’enunciació designa, en efecte, el subjecte que parla, el designa però no el significa, com subratllarà Jacques Lacan en diverses ocasions[2]. El veritable subjecte de l’enunciació, el subjecte de l’inconscient tal com el localitzarem també en el cas del somni, queda designat en diverses parts de la cadena significant que articulen l’enunciació amb l’enunciat a la manera del shifter, l’operador que Roman Jakobson va analitzar en la lingüística de l’enunciació i dels quals el Jo és paradigma. Però cap d’aquestes parts de l’enunciat significa el subjecte que parla, cap d’elles no ens dirà el seu sentit, el sentit del subjecte que desitja, el sentit del subjecte que es representa en el seguit de significants del poema, lliscant —sí, com un arquet de violí—, de l’un a l’altre: des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”. Aquest altre subjecte, diferent del Jo de l’enunciat que només el designa però no el significa, és molt precisament el que la psicoanàlisi introdueix com el subjecte del discurs de l’inconscient. És un subjecte escindit en allò que diu, dividit entre allò que voldria dir i allò que finalment dirà, més enllà de la seva voluntat conscient, un subjecte que sempre quedarà suposat a l’inrevés del seu Jo.

Aquest subjecte l’hem trobat molt ben designat en una de les anàlisis que Dolors Oller ha fet de la poètica de Gabriel Ferrater. És, segons les seves pròpies paraules, “la subjectivitat escindida”, un subjecte que només es desplega “dins aquest espai que, en principi, seria informulable i que, en el poema, arriba a formular-se metafòricament però certa”.[3] És precisament aquest subjecte que hem de distingir del Jo, fins i tot de l’anomenat “Jo poètic”, i és aquest espai del discurs que hem de saber interrogar, a l’inrevés d’allò que se’ns diu: “No hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través” escrivia el propi Gabriel Ferrater en el seu inoblidable pròleg al Nabí de Josep Carner. La seva poètica ens fa present així aquest Altre espai d’una manera especialment subtil, amb el gest impersonal amb el qual se’ns adreça, gest d’estil que ha estat sovint comentat i que fa possible, d’altra banda, que qualsevol s’identifiqui amb la seva enunciació —això vol dir també amb la seva experiència subjectiva—, de manera molt immediata.

Podríem pensar que aquest espai del discurs s’ordena en dues bandes recíproques: el dret que queda en silenci i l’inrevés que ens serà dit. I que caldria aleshores interpretar el dret com l’inrevés de l’inrevés. Però, precisament, si abans hem dit que només hi ha Una banda és perquè el negatiu del negatiu no ens donarà mai un positiu, original suposat. Si seguim la lectura del poema, tenim només les representacions a l’inrevés del subjecte que parla i que haurà deixat en silenci les seves representacions dites del dret. És també el sentit que indica Pere Ballart, per exemple, en el seu interessant comentari d’aquest poema[4]. Seria aleshores des del negatiu com podríem “revelar” la imatge suposadament original, la primera experiència del subjecte “en positiu”, per dir-ho així? Quina seria, però, aquella experiència original, aquella experiència de la qual no se’ns dirà res? Si anéssim a buscar-la, no trobaríem altra cosa que un lloc buit, o bé el negatiu d’una altra experiència que ens duria a un altre negatiu d’una altra experiència... Tal i com deia Freud del record: tot record és, de fet, encobridor, tot record amaga en algun lloc la seva pròpia negació sota transformacions diverses que segueixen sempre les lleis del llenguatge, metàfora i metonímia. Tota representació és, de fet, l’inrevés d’una altra a la qual remet en el desplaçament incessant de la significació, sense arribar a fixar-se mai en un referent darrer. Seguint aquesta lògica, a l’inrevés no hi ha cap sentit ocult que caldria desxifrar per una interpretació simbòlica o hermenèutica. Seguint aquesta lògica, el dret segueix a l’inrevés sense solució de continuïtat, en una sola banda i una sola vora, en un espai que la banda de Moebius, figura topològica que Jacques Lacan va prendre com l’espai mateix on es realitza el subjecte de l’inconscient, ens fa present de manera prou eficaç:

Ho diré... a l’inrevés, al revés i a l’Altra banda considerada sincrònicament, ara que començo a palar des d’aquesta, l’Una en la qual em penso com subjecte del meu dir, l’Una en la qual em penso idèntic al Jo de l’enunciació. Però ho diré a l’inrevés, també, per acabar verificant diacrònicament que l’Altra banda és l’Una i la mateixa on he començat a parlar suara...

Aquest Jo que es volia idèntic a si mateix esdevé aleshores la metonímia d’una mancança fonamental, d’un subjecte escindit, irremissiblement dividit entre allò que vol i allò que diu, entre el desig que el fuig i el Jo que no l’atrapa. Jo és un Altre, deia l’altre poeta, i Jo rebo també de l’Altre el meu propi missatge de manera invertida per acabar verificant-lo en el meu dir.

Considerat sincrònicament, puc pensar que m’aturo en el meu dir per localitzar a l’inrevés allò que em fuig, allò que Em fuig i m’apareix inevitablement Altre. Però només cal que segueixi diacrònicament les conseqüències del meu dir com discurs de l’Altre, per entendre que allà on pensava dir, a l’inrevés, el que Em fuig acabo trobant allò que finalment és més Meu que no pas Jo, —des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”—, aquest Jo que és fet tant a l’inrevés de les imatges que el fugen com qualsevol Altre, aquest Jo que mai podrà dir ni significar el que sóc com a Subjecte, com a ésser que parla i desitja.

Dit d’una altra manera: el Jo de l’enunciació, el mateix que aquest Jo de la Cognició on avui em busquen els qui creuen fer-ne ciència, només és un miratge sostingut en el buit que em deixa el sentit que Em fuig amb els seus objectes, el miratge amb el qual m’identifico en Una banda per pensar-me i creure’m idèntic des de l’Altra, quan de fet he passat de l’Una a l’Altra sense saltar cap vora ni frontera, només emportat per la cadena de significants on he d’aprendre a llegir el que sóc com a subjecte que fuig de mi. Sóc, de fet, allò que em fuig, subjecte escindit —ho escrivim amb el matema lacanià: $—, mancat de l’ésser que em fuig, de la mateixa manera que “no sóc sinó la mà amb què tu palpeges” del poema Posseït, desposseït per sempre més de la falsa identitat amb mi mateix.

Sens dubte, tot això és tant un bon recurs per desfer els equívocs on neda el Cognitivisme d’avui, sostingut ell mateix en el miratge de la inefable Consciència, com un bon avís per posar en suspens les interpretacions apressades amb les quals certa psicoanàlisi va extraviar-se en una hermenèutica del sentit ocult que sempre diu més del seu inrevés que no pas del de l’altre a qui pensa interpretar.

2) També podem, aleshores, prendre un segon sentit de l’expressió, encara que no sigui el que Gabriel Ferrater volia fer-nos entendre d’entrada. “Ho diré a l’inrevés” vol dir també: ho diré a l’Altra banda, a la part oposada del dret o de l’anvers en el qual es mou habitualment el meu dir. És ara més una qüestió de llocs del dir que no pas d’inversions en negatiu. Aquest “Altre lloc” és, de fet, el lloc de l’Altre, el lloc del discurs de l’Altre que designem, des de Freud llegit per Lacan —llegit tantes vegades a l’inrevés per acabar fent-lo també més freudià que mai—, amb el nom d’Inconscient.

Seguint aquesta perspectiva, la del discurs del subjecte de l’inconscient com discurs de l’Altre, és sempre des del lloc de l’Altre des d’on li retorna, a l’inrevés, el sentit del seu propi missatge, “de manera invertida” com escrivia Lacan[5]. És de l’Altre com lloc de la paraula i del llenguatge d’on li torna, a voltes de manera prou difícil de reconèixer, el sentit d’allò que el fuig i se li escapa. Aquest lloc de l’Altre, que va motivar la fórmula lacaniana de “l’inconscient estructurat com un llenguatge”, és també el lloc d’una Altra escena, —eine andere Schauplatz, deia Freud reprenent l’expressió de Fechner—, l’escena dels processos primaris de l’inconscient on s’ordenen les representacions del somni, sempre a l’inrevés.

(Continuarà)

---

[1] Escrivim Una i Altra en majúscules a l’estil de J. V. Foix, que així feia propis els noms comuns i donava nom al lloc de l’objecte com ho fa la toponímia. És també com els escrivia Jacques Lacan en fer de l’Un el nom del significant amo, el significant que governa la significació, i de l’Altre un dels noms del lloc de l’inconscient.

[2] Prenent referència en els estudis lingüístics d’Émile Benveniste i de Roman Jakobson, Lacan distingirà el subjecte de l’enunciat del subjecte de l’enunciació: “Podem intentar aquí, en una preocupació pel mètode, partir de la definició estrictament lingüística del Jo (Je) com significant: en la qual no és altra cosa que el shifter o indicatiu que en el subjecte de l’enunciat designa el subjecte en tant que parla en l’actualitat. És a dir que designa el subjecte de l’enunciació, però no el significa.” Jacques Lacan: “Subversion du sujet et dialectique du désir”, Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 800. La traducció és nostra.

[3] Dolors Oller, “La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions”, in Gabriel Ferrater, ‘in memoriam’, Proa, Barcelona 2001, pàg. 89 i 90.

[4] Pere Ballart, El riure de la màscara, Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 81.

[5] “[…] i segons la fórmula mateixa, que hem sotmès de fa temps a la vostra discreció, de la comunicació intersubjectiva: on l’emissor, us diem, rep del receptor el seu propi missatge sota una forma invertida”. Jacques Lacan, “Le Séminaire sur ‘La lettre volée’”, in Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 41. (La traducció és nostra). I el mateix Jacques Lacan no s’estalviarà de dir en un altre lloc que va rebre aquesta fórmula de la comunicació, que inclou l’inconscient com discurs de l’Altre, d’un Altre, —una Altra en aquest cas, la muller de Claude Lévi-Strauss ni més ni menys—, que va saber escoltar-la en allò que ell estava dient.

Crónica de una presentación: “Tu yo no es tuyo", por Gabriela Galarraga

El pasado 31 de mayo del 2012 asistimos a la presentación del libro de Miquel Bassols “Tu yo no es tuyo. Lo real del psicoanálisis en la ciencia”, de la Editorial Tres Haches.

Participaron en la mesa: Salvador Foraster, de la Librería Xoroi, Manuel Cruz, filósofo y catedrático de Filosofía Contemporánea en la Universidad, Mario Izcovich, psicoanalista y Director de la Biblioteca del Campo Freudiano de Barcelona y el propio autor.

Psicoanalista y miembro de la AMP de la ELP y de la ECF, Miquel Bassols suma en su bibliografía varios libros: “Lecturas de la página en blanco”, “Finales de Análisis”, “Llull con Lacan. El amor, la palabra y la letra en la psicosis”, “La interpretación como malentendido”.

Fue una presentación de libro inusual: no se elogió repetidamente al autor, no se cantaron loas ni alabanzas a su libro, tal y como suele obligar el marketing de las presentaciones de libros...

En el marco de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Blanquerna, se produjo un encuentro entre personas de distintas disciplinas que conversaron sobre las interesantes y diversas cuestiones que este libro abría para cada uno.

M. Bassols situó los orígenes de “Tu yo no es tuyo” en un trabajo del Laboratorio “Psicoanálisis y criterios científicos”, de la Universidad Jacques-Lacan, dedicado al estudio de la relación del psicoanálisis con la ciencia.

A lo largo del debate se recorrieron diversos temas: el problema de la identidad, la relación del psicoanálisis con la ciencia, la incidencia del discurso capitalista, los efectos en la clínica.

A través de las preguntas e intervenciones de la sala surgió el tema de lo real en las disciplinas científicas así como la construcción de su vínculo con lo real.

M. Bassols respondió citando a Javier Peteiro y su libro El autoritarismo científico: la ciencia ha dejado de existir, nos encontramos con las ciencias y, por lo tanto, con la forma particular de cada una de abordar ese real.

El libro toma como punto de partida la fórmula de J.-A. Miller “no hay ciencia de lo real”. El psicoanálisis no es una ciencia si bien surge de ella y localizar el lugar de borde exterior de lo real del psicoanálisis en la ciencia actual permite ordenar ciertas cuestiones.

Con la ciencia la relación de lo real y la realidad sufre un desplazamiento, lo real entra en la realidad. Lacan encuentra que lo real no tiene leyes, que lo real es lo que escapa al dominio de la ciencia.

La ciencia siempre llega a un punto irreductible. M. Bassols señaló dos cuestiones no resueltas para la ciencia: ¿Qué es el lenguaje? ¿Qué es la consciencia? Terras incógnitas en las que el psicoanálisis permite ubicar algo: el Yo no es el sujeto y el lenguaje nace en el Otro. El Yo que aprehendemos a través del Otro hace presente la división como sujeto. Algo que tiene claras incidencias en la clínica, en la forma en que se escucha a quien demanda un análisis, no como un Yo idéntico a sí mismo, sino como un sujeto en el cual su conciencia aparece agujereada por su inconsciente. El inconsciente nos orienta y hace posible que en esos pedazos de real de los que da testimonio se sitúe la cuestión de la sexualidad.

Manuel Cruz planteó el tema de la identidad, del sujeto y su constante demanda de reconocimiento, y sobre qué ocurre cuando uno reconoce la “condición de artefacto de la propia identidad”.

M. Bassols citó a un autor, Julián Ríos, que frente a la frase bíblica “Yo soy el que soy”, la identidad sostenida en la impostura, dice “Yo soy el que es hoy”, es decir, marcado por la contingencia. El encontrar la identidad como artificio enfrenta a una incompatibilidad que rompe con el cogito cartesiano, el Yo del “yo pienso” no coincide con el que “soy”.

En algún punto toda identidad está hendida, dividida. El Yo del pienso no es idéntico al Yo del soy, y esa es la división irreductible de la que da cuenta J. Lacan.

Desde la maquinaria de la evaluación se intenta que el sujeto sea cuantificable, evaluado en tanto cifra, para de esta forma ilusoriamente resolver el tema de la identidad.

La ciencia es una ideología de la supresión del sujeto, y en la actualidad hace de la estadística su verdad. Pero el sujeto, correlato esencial de la ciencia, no es medible ni numerable.

El cogito cartesiano marca un momento inaugural de la ciencia, que rompe con el saber derivado solo de la intuición. Descartes sitúa la disyunción entre un real y la realidad, sitúa una categoría lógica: la del universal, independiente de la implicación del sujeto.

Lacan plantea como momento fulgurante en la ciencia: el nacimiento de la física en el siglo XVII. La lógica matemática introduce la idea de que hay un saber en lo real, algo que ya Newton plantea en la creencia en un ser que ordena lo real. Incluso Einstein retrocede frente a un “Dios no juega a los dados”. La ciencia ha venido a ocupar el lugar de autoridad, incluso de la religión.

A mediados del siglo XX se produce un cambio fundamental en el movimiento de la ciencia, un cambio de discurso, una alianza entre el discurso de la ciencia y el discurso capitalista, que cambia el paradigma. Ya no se habla de ciencia sino de tecnociencia. En la actualidad, según Bassols, se produce un movimiento de péndulo, la ciencia empieza a captar los efectos sobre sí misma de la imposibilidad de mantener ese lugar, encontrando así sus propios límites.

Este problema epistemológico se traduce también en un problema ético y clínico. Lo cual nos convoca desde el psicoanálisis a dialogar sobre estos avances, esos cambios que ponen a prueba la potencia, la eficacia de los discursos.

El tema de lo real aparece en definitiva como el gran tema de debate para la ciencia y para el pensamiento en el siglo XXI.

“Tu yo no es tuyo” es un libro ambicioso en cuanto a sus citas y referencias bibliográficas, que recorren un amplio número de autores, tanto del psicoanálisis, de la filosofía como de la ciencia en general.

Es un libro en el que se puede leer una verdadera conversación entre su autor y diversos “sujetos de la ciencia” como Nicolás de Cusa, Descartes, R. Llull, Gödel, Borel, T. Dantzig, Cantor, Schrödinger, Feynman, entre otros.

El interesantísimo espacio de conversación e intercambio con el Dr. Javier Peteiro permite vislumbrar el psicoanálisis como alternativa y posible respuesta a algunas encrucijadas de la ciencia.

Miquel Bassols durante la presentación de “Tu yo no es tuyo” puso de manifiesto, una vez mas, su compromiso con el psicoanálisis, su capacidad para debatir con otras disciplinas, para buscar puntos de diálogo y de encuentro.

Childhood Under Control

This intervention was given in Barcelona on the occasion of a preparatory meeting towards the 3rd Forum of the ELP, to be held in Seville, on June 2nd 2012, on the theme: “What evaluation silences:  Childhood under control".

1)      Childhood, as we understand it, has not always been defined in the same way. This is a fact that had already been highlighted in studies, for example, by Philippe Ariès and the History of Mentalities. The time designated as “childhood” has changed considerably throughout history, which indicates that childhood is primarily a fact of discourse. What is meant today by “childhood” is necessarily constituted as a “bygone time”, more or less idealized, as a place located within and from the discourse of the Other. Moreover, it is always worth recalling, as Lacan repeatedly did, the etymology of the word “childhood”, which comes from the infant: (in-fari) someone who is not able to speak, not articulate words but to speak in public, to represent himself in public as a subject of discourse. Childhood is thus first established as a place prior to and outside of discourse. The child is thus he who necessarily remains under the responsibility of the Other, without being able to make himself the subject of a social responsibility.

2)      And why should we “control” this fact of discourse? Because childhood has also come to designate something ignored in the life of each subject, something that also remains outside of discourse, as that which is at the same time most intimate and foreign, which is the most idealized but also the most hidden. If Freud could say that every memory is a screen memory then childhood is, in terms of the experience of a subjective time, each subject’s screen memory par excellence: it always hides a family secret, it is the veil, the screen, of a secret always ignored.

3)      And what is this secret, which is always ignored? It is first of all the secret of what we call “jouissance”, namely, an experience around different drive objects. Childhood thus brings forward the object of an experience of jouissance for each subject. “Childhood under control” is therefore childhood as an object of practices of control by the Other, practices of power, of surveillance, of punishment (cf. Michel Foucault).Childhood as an object is also, necessarily, the place of segregation. Historically it joins the series along with the place of madness and of the woman.Let us recall Jacques Lacan’s remark in 1968, in his “Remarks on child psychoses” (“Allocution sur les psychoses de l’enfant”): segregation is “the factor, the most burning issue of our time, in so far as, firstly, it has to experience the putting into question of all social structures by the progress of science”(1). Lacan thus anticipated segregation as the phenomenon extending to our world “in an ever pressing way”.

         Despite the good intentions of any policy of integration, how can one not notice that childhood is nowadays an object of segregation, in so far as this is inherent to the function of the object as remainder of jouissance? It is not sure that a greater attention and a heightened vigilance can preserve childhood from this structural segregation. One can see these effects in some policies of integration at all costs of the “different” child, an integration that in fact duplicates this effect of segregation. Under the normalizing ideal of the child there is always this place of “segregated” object as remainder of jouissance. 

4)      The child has been and is an object of jouissance of the Other, especially as a sexual object: one supposes that this remark – accepted as such – is part of the Freudian discovery. But to recognize the child as object was not the most subversive point of this discovery. The real discovery – already present in “Three Essays on the Theory of Sexuality” of 1905 – was to listen to the subject of childhood as a subject in his own right, in his relation to the unconscious and to desire. There is something even more subversive than having exposed the place of the child as a sexual object:it is the idea of sexual jouissance in childhood itself, the idea that there exists a subject, responsible for a desire and for a jouissance, in the proper space designated as “childhood”; it is also the fact that there is a responsibility in the subject of the Freudian unconscious which extends to childhood, as place of a subject of speech and language.

5)      Who is willing today to take on this truth and its effects in the various fields of knowledge, and in the practices that belong to them? Usually silence is kept about childhood as place of a subject of desire and jouissance.

             Scientific discourse, in its alliance with the discourse of capitalism, decidedly embarked on a strategy of evaluation, control, surveillance and screening of childhood, as subject of jouissance, which becomes intolerable, which even bodes the worst social destiny. One should remember the campaigns carried out in schools in various countries for the prevention of adult crime, based on the evaluative control of children.

             Legal discourse has difficulties today recognizing the responsibility of the subject of childhood: from when can a subject be considered legally responsible for his actions? Law enforcement sets this moment back to an increasingly early age.

             Pedagogical discourse, meanwhile, remains today clearly divided between a conception of the child as an object of control and prevention against “disorders” of the adult world, and a conception of the child as an educando, a subject of experience in relation to knowledge.

6)      For psychoanalytic discourse, the child is first and foremost a subject-supposed-to know in the same way the adult is. This remark was made by Jacques-Alain Miller in his intervention at the Study-Day on the Child, in March 2011, entitled The Child and Knowledge:

“In psychoanalysis, it is the child who is supposed to know, and it is rather the Other who is to be educated, it is the Other who is better taught how to handle himself. When this Other is incoherent and torn apart, when he leaves the subject with no compass and no identification, it is a question of elaborating with the child a knowledge to hand, custom made, one that he can make use of. When the Other suffocates the subject, it is a question of working with the child to take a step away from the Other, so that the child can get his breath. In every case, the analyst is on the subject’s side…” (2)

To listen and to understand childhood as the subject supposed to know involves taking each child as a being who speaks, as a speaking being, even where he is rather spoken by the Other as infans, as symptom of this Other, but in the end a subject responsible for the desire and the jouissance that inhabit him, always out of control. 

(Translated by Francine Danniau)              

(1) Jacques Lacan, Autres Ecrits, Le Seuil, Paris, 2001, p. 362.

(2) Jacques-Alain Miller, The Child and Knowledge, in Psychoanalytical Notebooks 24, 2012.