Sobre "Llull con Lacan", per Antoni Vicens

Publico aquí, amb la seva autorització, el text que Antoni Vicens va llegir en ocasió de la presentació del llibre "Llull con Lacan". Li agraeixo molt especialment la seva lectura, tant la del llibre com la del seu text. (M. B.)

Suposem que plou. Aleshores dic “bon dia”, i ve’t aquí que para de ploure. Suposem que dic “arbre”, i que va i ens trobem en un bosc. Suposem que estàs plorant. Te m’acosto i et dic “no ploris”. Pot ser que això et faci plorar encara més; o també que paris de plorar. O que fugis. O que m’abracis. O que em diguis “No entens res.” Ara posem que vaig i et dic “t’estimo”. Aleshores, tu que m’escoltes, quedes enxarpat en les xarxes de la paraula. Pots respondre amb un “sí”, amb un “no”, amb un “no m’ho esperava”, amb un “deixa’m en pau”. Però l’amor ja s’ha creat, amb només dir-lo, i no s’esborra: queda escrit. Tot el que vingui després es conseqüència d’aquesta llavor.

En general, la paraula, la paraula dita, fa sortir, a més del mot, la cosa. Cap resposta no en té prou amb la paraula sola. Ara, quan es tracta de l’amor, sembla que podem mantenir-nos en el cèrcol de la paraula. Amb dir-lo només, l’amor ja circula, i ningú no sap on anirà a raure. La paraula d’amor és creadora. La diem, i surgeix el que abans no existia. Del que s’hi crea, en podem dir una “cosa”? No ho admetrem. L’amor no és una cosa. Ara: potser és un món.

Ramon és una paraula que conté amor i món (com va fer veure Joaquim Xirau). Ramon Amat, més conegut com Ramon Llull, va posar la lletra al servei d’aquesta capacitat creativa de la paraula “amor”. Pel que sembla, el seu ús de la lletra no té res a veure amb la càbala jueva. Però potser ho té tot a veure amb roda de la impremta, no nascuda encara. Però això és una elucubració. Potser es tracta de la roda de la natura, no la de les estacions, sinó la de la llavor, el fruit i la planta florida. Tal com ho llegim en el Llibre de meravelles [XXX], en veure un arbre que representava “per manera de creador i de creatura”, Fèlix s’exclama: “¿Com pot ésser que de tan poca cosa com és lo gra d’on fou engendrat l’arbre, pot eixir tan gran arbre com és aquest?” Per a Llull, la paraula conté la lletra, la qual és una llavor, que creix fins a fer l’arbre del món.

Ramon Llull troba la creació en la paraula d’amor. L’exercici de l’amic en la llunyania de l’amat és el de trobar el moment mateix en que Déu va crear el món. Del poder creador de la paraula, Llull n’extreu una Art – una Gran Art – gran perquè la creació és gran. El psicoanalista pot aprendre alguna cosa d’aquesta distància mística creada, pel mot d’amor, entre l’amic i l’amat. Aquesta distància és precisament l’espai on tot circula: la vida i la mort, l’amor i l’odi, el saber i la ignorància.

El psicoanalista no és llu·lià, perquè en aquest món hi deixa estar sempre la dimensió de l’inesperat. L’art del psicoanalista és més aviat un art de pescar – un ormeig, com la nansa de la qual parlava Lacan: que captura només allò que ja és dins.

L’Ars magna de Llull no és de pesca, sinó de creació. Si combines lletres, si les lletres són d’amor, en surt un món. I, alhora, si llegeixes el món, hi trobes les lletres que l’han creat.

Miquel Bassols ha escrit sobre tot això. En el seu llibre ens situa en l’Europa del segle XIII, una Europa que es buscava en les formes de la seva universalitat. El cristianisme s’hi erigia com l’U de l’imperi – amb la condició de segregar els altres que eren l’islam i el judaisme. A fi de sostenir el poder absolut de les noves monarquies, la mesquita i la sinagoga, la madrassa i la ieixivà, havien de deixar pas a les majestuoses catedrals gòtiques i als grans monestirs. Alhora, les croades projectaven aquesta unitat més enllà de les fronteres per a les quals la Tomba Buida, que era a Terra Santa, era una incompletesa fonamental. Els traductors donaven a conèixer el gran pensador de l’U, Aristòtil. Però, amb les traduccions, va entrar també la llavor de l’averroisme. Va començar aleshores una croada intel·lectual contra la doctrina de la doble veritat. L’escolàstica va trobar el seu lloc natural a la Universitat naixent. La monumental Summa de Sant Tomàs era en efecte el carro de combat, la demostració de l’U de l’intel·lecte contra Averroistas i la demostració de l’U contra Gentiles.

Ramon Llull buscaba també el seu U, feia la seva croada, amb un intent de logificació total de l’intel·lecte per la via de la lletra pura. La seva certesa, distingidament delirant, el va portar a construir un model extraordinari de lògica ultrarealista, creacionista, en la qual l’intel·lecte evitaria tota temptació de disseminació. Aquesta lògica era possible per allò que la mística deu a la lletra en l’absència de l’Altre. Ara, a diferència d’altres intents imperials, Llull buscava, en el món dividit per la corrupció humana, no pas la segregació de l’Altre, sinó la integració total en una unitat superior.

Llull va rebutjar la via de l’odi: aquella que fa l’altre culpable de la seva increença i, per tant, mereixedor de càstig. La lògica lul·liana posa, com la de sant Tomàs, l’U contra l’Altre. Però el que vol és portar la seva veritat – la Veritat – al camp de l’Altre, i fer-ho ell mateix, en carn i ossos. L’efecte va ser de trobar-se ell mateix en el lloc del segregat, castigat, màrtir de l’U de la seva pròpia certesa. I reservar per a l’altre els fruits de l’amor. Tal com ho conta el llibre de Miquel Bassols, Ramon Llull paga amb el seu cos, elevat a la condició de símptoma, la seva passió lògica. Ramon Llull no sabia com integrar l’U sense convèncer l’Altre. I, per a fer-ho, li calia disposar d’un llenguatge universal que fes callar tota objecció.

Freud proposà que l’únic llenguatge universal és el silenci de la pulsió. Jacques-Alain Miller assenyalava, en la discussió d’aquesta tesi, que no sabem què és el silenci, com no sigui l’absència de paraula. El problema de Ramon Llull era doncs que, quan reeixia a fer callar l’Altre, aquest Altre desapareixia. I es quedava sol amb la seva veu. La seva capacitat mística li permetia de continuar endavant, tot i no tenir discurs a la seva disposició. És aquesta, l’art del místic: viure en l’impossible.

Llull podia, sí, reduïr el món a un U mut. Era un U de l’amor místic. Però amb això no en tenia prou, i amb la lletra volia fer callar encara la paraula. Amb aquest esforç, va portar, més que ningú, el valor que cal donar a la lletra. Miquel Bassols pren les coses per aquí. La lletra és suport material de l’amor. El fet que les paraules, en la seva aparició, signifiquen, s’explicava per la subtil teoria de l’affatus, el poder creador del llenguatge. I, en tercer lloc, l’Art ensenyava la possibilitat de transformar les coses com si fossin mots.

Al capdavall, com sabem, va ser la via de l’averroisme la que va triomfar, i va resultar el vehicle de la ciència. Nosaltres sabem el poder del nominalisme, però també l’exclusió de la lletra per a cap ús que no fos el de la lògica i la matemàtica. Per això mereix la pena llegir el llibre de Miquel Bassols – per recordar-nos que, sobre l’ús i el poder de la lletra encara no hem dit la darrera paraula – i que el silenci que l’acompanya no ens ha d’enganyar sobre la seva funció de discurs. També la lletra pot dir-nos de quina manera entre l’Amic i l’Amat hi ha el mur de l’impossible. Potser és que la lletra és l’únic objecte de l’amor vertader.

Antoni Vicens

25.10.2010