Intervenció a la presentació del Seminari XV de Jacques Lacan, «L’acte psychanalytique», a l’Ecole de la Cause freudienne, a Paris, el 28 de maig de 2024.
Cada publicació d'un Seminari de Jacques Lacan és un esdeveniment, i no només per a aquesta comunitat que anomenem psicoanalítica, sinó molt més enllà. És un esdeveniment basat en una transferència amb l'ensenyament de Lacan? Podríem sostenir-ho tenint en compte el que esperem de llegir el seu text tot suposant-li un saber. Aleshores hi recollim les perles que ens semblen encara més clares amb les escansions, les puntuacions, amb els títols i subtítols que ens el fan més llegible. I això és gràcies al treball perseverant de Jacques-Alain Miller que l’ha establert, com finalment també queda indicat a la portada del llibre editat per Editions du Seuil, només —cal remarcar-ho— a partir dels dos darrers Seminaris publicats.
L'esdeveniment de la publicació de cada Seminari és un acte? Això és més difícil de sostenir, encara que, per la meva part, puc dir que sempre hi ha un abans i un després amb la publicació d'un Seminari de Lacan. Així descriu ell mateix un acte: és allò que marca un abans i un després, com les campanes que indiquen el final d'un any i l'inici d'un altre. És un acte que rellança, cada vegada, la nostra transferència de treball a les Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Però això no necessàriament és un acte.
D’altra banda, Lacan es fa la pregunta en aquest Seminari: ensenyar és un acte? No, precisament, i ho aclareix per no prestar-se al malentès del que s’ha de considerar ensenyament (pàg. 73): “ensenyar no és un acte, mai ho ha estat”. I afegeix: “un ensenyament és una tesi”, una tesi que cal demostrar o contradir. No és una posició gens còmoda. És per això que Lacan es reconeix de seguida en una posició excèntrica (p.29): “el meu lloc aquí, aquell des del qual us parlo, ja testimonia prou d'alguna cosa que s’ha esdevingut i que em situa envers els psicoanalistes en una posició excèntrica”. També és una posició excèntrica a la funció de la transferència que és definida (pàg. 164) com un “acte de fe” del subjecte suposat saber. I Lacan no es deixa atrapar en aquest lloc, en aquesta funció del subjecte suposat saber. Se n'escapa com una anguila just després de causar un efecte d'ensenyament. I al mateix temps separa el lloc de l'analista d'aquest subjecte suposat saber (pàg. 65): “Contràriament al que es creu, això no vol dir que ell [l'analitzant] identifiqui aquest subjecte suposat saber amb el seu analista.» En el millor dels casos, l'identifica amb el seu inconscient, amb l'inconscient del qual es fa subjecte. Veiem, doncs, la paradoxa on es troba Lacan: ensenyar què és l'acte analític en un ensenyament que no se sosté com un acte.
Trobem en l'experiència analítica el mecanisme d'aquest aparell paradoxal, que Lacan formula amb una expressió que ha fet fortuna: el subjecte suposat saber —un fantasma, una formació simptomàtica també de l'inconscient: la suposició que ja hi ha un saber inscrit en algun lloc per endavant, però també que hi ha un subjecte d'aquest saber. El treball d'anàlisi és, tot i així, (pàg. 66) un treball de “reducció” de la funció d'aquest subjecte suposat saber, una reducció “a allò que és” finalment, un objecte. Es tracta d'una reducció de la transferència a aquesta funció de l’objecte residu, deixalla de l'operació. L'acte analític pressuposa doncs la transferència (pàg. 55): “fora del que he anomenat manipulació de la transferència, no hi ha acte analític”. La pressuposa però és precisament per des-suposar-la al mateix temps d'aquest acte, i finalment per destituir aquest subjecte suposat saber al final de l'anàlisi.
El resultat és que no hi ha un subjecte que pugui plantejar-se com a agent de l'acte analític. L'agent sempre està del costat de l'objecte, de l'objecte com a causa del procés. Com dur a terme, doncs, aquesta operació que consisteix a sostenir-se en el subjecte suposat saber per destituir-lo alhora? Es de l'ordre de l'impossible, i ningú podria afirmar que n’és el subjecte sense caure en la impostura. Per tant, conclou Lacan, l'analista ha d'“oblidar” i de “fingir” —aquests són els termes que utilitza— allò que ha après en la seva experiència com a analitzant per donar suport a aquesta posició (pàg. 66): “correspon a l’analista fingir que la posició del subjecte suposat saber és sostenible, perquè aquest és l'únic accés a una veritat de la qual aquest subjecte serà rebutjat per quedar reduït a la seva funció de causa d'un procés en impasse. » Lacan mateix indica l'enormitat d'aquesta paradoxa que pot prestar-se a tota mena d'impostures i hipocresies. Afegeix: «Que l'analista fingeixi oblidar que el seu acte ha de ser la causa d'aquest procés, és greu».
Però, a veure, com pot ser que algú pugui «fingir que oblida» qualsevol sigui el que sigui ? No és el cas d'aquell home que va anar a una illa per oblidar, per oblidar què? Si li preguntem, no ho sap, ho ha oblidat. És el cas que també esmenta Lacan (p. 71) a l'obra de Tom Stoppard, Rosencrantz and Guildersteien are Dead, en aquest diàleg que llegeix a l'inici de la quarta sessió:
- Digues, què és el primer que recordes?
- Què vols dir, el primer que em ve al cap?
- No, el primer record que hagis tingut.
Llarga reflexió...
- Ho he d'haver oblidat.
- Precisament el primer que no has oblidat.
Llarga reflexió...
- He oblidat la pregunta.
No, precisament, l'analista no ha d'haver oblidat la pregunta de què es tracta en el seu acte, la que planteja, cada vegada, el subjecte suposat saber. Podem dir que aquest seminari de Lacan està fet precisament per no oblidar-lo. En el cas de la posició de l'analista, ho sap, ho ha de saber precisament a partir de la seva experiència com a analitzant, si és cert que ha arribat al seu final de la seva experiència i que, a més, pot donar testimoni del fet que va reduir aquest fantasma del subjecte suposat saber a un objecte, la resta que en última instància és el seu residu. Però per donar suport a l'acte analític també ha de fingir que ho ha oblidat al mateix temps! És una posició insostenible, que només estaria a l'abast d'un veritable sant —aquell sant de Baltasar Gracián que Lacan evocava en aquesta època— o fins i tot d'un autèntic impostor! I per això no es pot confiar immediatament en algú que diu que està posseït per aquest desig estrany d'ocupar un lloc així. Hem de comprovar-ho, un per un. I aquesta és la invenció del passi que Lacan està posant en marxa en aquell moment, l'any 1967, a la seva Escola. Només en una experiència col·lectiva d'aquest tipus —una experiència el suposat subjecte de la qual és aquest mateix col·lectiu— podem verificar la possibilitat de sostenir aquest lloc en l'acte analític.
Tot i així, cal anar amb compte. Perquè, com ens recorda Lacan, i sobretot pel que fa a l'acte, oblivium est levis, l'oblit allisa, esborra de la manera més segura, allò que està en joc en l'acte analític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada