L'empenta o l'empenyiment al «trans»
- «Trans», «transsexual», designava en un temps el passatge d'un lloc a un altre, el passatge a un Altre lloc que es representava o s'experimentava com el gaudi de l'Altre sexe, de l'Altre lloc, o fins i tot com el gaudi del lloc de l'Altre, un gaudi del cos no-fàl·lic, efecte d'una «elisió del fal·lus» (com indica Lacan a la seva «Qüestió preliminar...», on parla del gaudi transsexualista).
Així, podíem parlar, als anys cinquanta-vuitanta del segle passat, de l'empenta trans com l'«empenta a La dona» [pousse à La femme].
Avui aquesta referència no recobreix de cap manera el que es diu «trans» en el llenguatge i en el discurs de la nostra època. «Trans» és un significant, un prefix, que s'ha convertit en un calaix de sastre en el qual hem de distingir posicions de gaudi molt diverses: des de psicosis desencadenades, psicosis ordinàries, neurosis, també trets de perversió. Per a nosaltres és avui un significant transclínic: «despatologitzat» en la mesura que s'ha convertit en part del discurs de la normalitat comuna. És també la normalitat del «trans».
De fet, podem molt bé dir (crec que és una lectura possible del text de Jacques-Alain Miler, «Dòcil al trans») que el discurs del subjecte histèric s'ha enganxat a aquest significant amo d'una manera epidèmica, com un significant amo de la nostra època.
I és també el que podem escoltar a la clínica actual.
L'analista ha de ser dòcil al significant «trans» (no als trans com a tal) de la mateixa manera que Freud va ser dòcil als significants del subjecte histèric de la seva època.
Així doncs, avui l'«empenta al trans» no pot llegir-se ni superposar-se a l' «empenta a la dona» tal com podíem llegir-ho en el text de Lacan de 1958.
I ens planteja una paradoxa interessant, una paradoxa en la idea mateixa de passatge, de trànsit d'un lloc a un altre.
- Jacques-Alain Miller deia aquest 2 de maig: "El canvi trans és avui un plus de gaudi en si mateix». El plus de gaudi (promès o exigit) no es troba en el lloc de l'Altre sinó en el passatge mateix cap a aquest lloc. No és l'empenta a l'Altre gaudi (si existís, només existeix realment en l'empenta a la dona en les psicosis, en una certesa del gaudi Altre), no és l'empenta de l'Un a l'Altre, sinó que és l'empenta a l'interval mateix que s'obre entre l'Un i l'Altre. El gaudi està en transitar, no en arribar. (N'és un bon exemple el que explicava Miquel Missé a propòsit del seu llibre, «A la conquesta del cos equivocat»: el canvi de sexe no existeix, l'important avui és l'espai, més o menys ambigu, indeterminat, sense certesa, que s'obre amb el trànsit mateix).
No es tracta de gaudir d'un Altre lloc sinó de gaudir del trànsit mateix cap a un Altre lloc que, en realitat, no existeix ni consisteix com a tal, en la major part dels casos, en res precís per al subjecte.
- Llavors, parlar de l'empenta al trans: ¿no seria més aviat un pleonasme, una redundància? És com dir «l'empenta a l'empenta», és una empenta que obre un espai impossible de recórrer de l'Un a l'altre, a l'estil de l'espai que Lacan considerava -a l'inici del seu Seminari XX, «Encara» - en la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga. I cal no oblidar que per Lacan el més interessant d'aquesta paradoxa no és només que Aquil·les no pot arribar mai a atrapar la tortuga -només pot atrapar-la en la infinitud- sinó que la pròpia tortuga és «tortuga per si mateixa», és una Altra per si mateixa. Ella també es troba en aquesta paradoxa, que és finalment la paradoxa de l'interval real entre l'Un i l'Altre, un interval que no pot mai recórrer del tot, que no pot fer mai un «tot» per transitar. Només amb la lògica de el «no-tot» podem abordar les paradoxes del gaudi, també quan es tracta avui de l' «empenta al gaudi trans».
Diguem llavors que aquesta «empenta al trans» és un esdeveniment de civilització, un significant que mostra el seu vessant d'un nou ideal, i que té conseqüències no només clíniques, sinó també epistèmiques i polítiques. I el discurs de la psicoanàlisi ha de saber escoltar-lo en cadascun d'aquests registres sense tenir un judici previ sobre la seva significació, cap prejudici.
Valgui aquesta introducció per presentar-vos el que he estat treballant aquests últims mesos a partir del discurs, una diatriba més aviat, que Paul B. Preciado va llançar a l'auditori de les Jornades de la ECF (novembre de 2019). Són una sèrie d'observacions al seu discurs, publicat com «Jo sóc el monstre que us parla. Informe per a una acadèmia de psicoanalistes » (Anagrama 2020), i que he reunit en un text que acabo d'enviar a l'editorial Grama, dels nostres col·legues a l'EOL d'Argentina, i que es publicarà pròximament:« La diferència dels sexes no existeix en l'inconscient».
Exposaré algunes d'aquestes observacions en la perspectiva del nostre treball d'Escola cap al Congrés de l'AMP de 2022: «La dona no existeix».