El terme de “precarietat”, tan vinculat al destí actual del subjecte anomenat “postmodern”, serveix per indicar en primer lloc una feblesa en els vincles socials que porten aquest subjecte a una situació d’exclusió cada vegada més extrema. La precarietat econòmica i la precarietat en els vincles socials solen ser l’index d’aquesta feblesa creixent del subjecte en el món simbòlic.
És el que ha justificat que poguem parlar de “precarietat simbòlica” en relació a la nova clínica que trobem en els CPCTs. El subjecte que arriba al CPCT és sovint un subjecte que pateix aquesta precarietat simbòlica traduïda en diverses formes de segregació i d’exclusió social. I la psicosi s’associa sovint a aquestes formes de segregació. El subjecte psicòtic és precisament aquell que queda fora del discurs i del vincle social, fins arribar a ser un subjecte sense vincles amb l’altre, un subjecte que podem qualificar de “linkless”.
Se sol dir que el grau d’inserció i d’importància d’una persona en el món actual de la globalització es mesura pel nombre de salts que el separen i que hauria de fer en els seus vincles socials per arribar a contactar amb el president dels EEUU.
Hi ha qui té, per exemple, el privilegi d’estar a només un salt del president dels EEUU. Normalment, i en contra del que solem pensar, són només tres o quatre. Però n’hi ha qui n’està a dèu, potser a vint salts, o fins i tot potser a dos-cents trenta, cosa que avui podria ser d’altra banda un index de seguretat, encara que fos en la més absoluta precarietat... És una manera molt pragmàtica d’entendre i d’avaluar el subjecte postmodern. Podria ser una pregunta per mesurar el grau de feblesa simbòlica, de precarietat de cada subjecte quan arriba a demanar una forma de tractamnt del seu malestar: Quants salts pensa vostè que el separen del president dels EEUU? Podríem mesurar així el grau d’inserció, d’integració d’aquest subjecte, el seu grau de salut en el món de les precarietats simbòliques.
Posin la nociò psicològica de “adaptació a l’entorn” o de “integració de la personalitat” en lloc del “president dels EEUU”, lloc que nosaltres designem amb el terme de “significant amo”, i tindran les formes d’avaluació psicològica dels subjectes que sovint se’ns proposen avui des d’una ideologia que funciona amb aparença de cientificitat.
La psicoanàlisi parteix d’una concepció absolutament diferent del subjecte. Sap que quan es tracta del subjecte de l’inconscient, del subjecte del malestar del símptoma, del subjecte que pateix o que obté plaer del seus fantasmes, aquestes formes d’avaluació són una forma més de cofondre el subjecte i el seu jo on noés es representa en l’imaginari, una forma d’esborrar el que anomenem subjecte dividit, el subjecte que no pot definir-se per la identitat del significant amo. Sap que finalment els salts que el separen d’aquest significant són relatius als seus ideals, als seus fantasmes, al seu propi inconscient. Sap que el veritable significant amo, el seu lloc en l’estructura subjectiva, és l’inconscient mateix, allò que se li escapa de més essencial en la vida. El subjecte que tracta la psicoanàlisi pateix d’aquesta precarietat estructural, la de no ser mai idèntic a si mateix a causa de l’inconscient. Aquesta no identitat té també efectes molt benèfics perquè el subjecte, quan no es confon amb el seu jo, amb els seus significants amo, sol ser molt més tolerant amb el seu propi gaudi i amb les formes de gaudi dels altres.
Cap persona és idèntica al lloc que ocupa; heus ací la precarietat estructural que imposa el subjecte de l’inconscient.
La bona pregunta des d’aqueta perspectiva seria doncs: a quants salts del president dels EEUU està... el propi president dels EEUU? Deu volgués que n’estigui a més de quatre o cinc, que fos ben poc normal en això, malgrat que ens temem tot al contrari, que últimament Déu està del cantó de la identitat impossible del subjecte de l’inconscient, la identitat impossible del subjecte amb ell mateix per tancar la fenedura que el fa, finalment, un exiliat de si mateix.
El subjecte analitzant que mirem de produir en el CPCT és un president dels EEUU que sap que està cada vegada a més salts de distància del president dels EEUU, és un subjecte que sap que els seu jo és d’una precarietat absoluta, gens relativa, quan es tracta de saber alguna cosa del desig que l’atia i del gaudi que el mossega. Però sap també que és a través d’aquesta precarietat que pot fer un nou ús del seu símptoma.
Així, la pregunta que podem fer-nos des de la psicoanàlisi per avaluar la posició del subjecte és més aviat: quants salts el separen de la seva divisió subjectiva, del seu inconscient?
La psicoanàlisi d’orientació lacaniana intenta formalitzar aquesta distància en cada cas amb un instrument molt precís que Jacques Lacan va inventar en la forma d’un objecte, el famós objecte a. El salt decisiu que em separa de mi mateix es diu objecte a i no el pot mesurar cap significant amo.
La bona pregunta serà aleshores: quants salts em separen del meu objecte a?
Jacques Lacan va introduir una bella imatge per estudiar les paradoxes d’aquests salts del subjecte amb el seu objecte, la imatge de la paradoxa d’Aquiles i la tortuga. És sabut que quan Aquiles havia fet un pas par atrapar la tortuga, aquesta ja havia avançat una miqueta més amb un altre pas. I així una vegada i una altra, fins entendre que Aquiles i la tortuga no s’havien de trobar mai, talment el subjecte i el gaudi de l’Altre.
El subjecte psicòtic té un problema afegit, i és que ell mateix encarna sovint en el real de la seva història, a voltes de la manera més descarnada, aquesta dimensió de l’objecte del gaudi de l’Altre.
Situaré breument un exemple: un subjecte jove que endevina en el seu encontre amb un analista el que ell ha estat en la seva infantesa per a la parella parental, parella de pares dels quals és fill adoptiu però que de fet, no podem assegurar que l’hagin adoptat a ell mateix com a subjecte... Més aviat a l’inrevés, el rebuig amb què l’han deixat caure redobla el lloc que els pares adoptius li tenien reservat en el seu fantasma: el de ser testimoni intocable però també necessari de les seves relacions sexuals.
No és pas fàcil de fer-se una història, un vincle amb els altres, a partir d’aquesta condició de ser l’objecte de gaudi dels altres, dels pares en primer lloc, sobre tot quan es troba repetint amb els seus altres, parelles, companys de lligams i deslligams en la vida, una i altra vegada l’impasse que suposa mantenir aquesta posició fins fer-se excloure, fins fer-se rebutjar de l’altre, i encarnar així de diverses maneres el lloc del rebuig, de la segregació i de la precarietat simbòlica i social.
Posició d’objecte que es tradueix en una passivitat extrema, depressiva, malencòlica fins i tot, i en un pendent a les addiccions on mira d’adormir la seva relació impossible amb el gaudi de l’altre. Fer-se fora de l’Altre, realitzant aquest fantasma en la realitat de ser l’objecte immòbil del seu gaudi, és el pendent al qual ha dedicat bona part de la vida. La precarietat s’agreuja quan la malaltia ve a fer més gran encara el forat en el teixit dels seus lligams amb els altres. El subjecte ha repetit aquesta posició d’objecte en la mesura que no en sabia res d’aquest lloc que ocupava en l’estructura, ho ha repetit de manera proporcional al seu no volver-ne saber res del que ell era com objecte per l’altre. Saber-ne alguna cosa - és el que un primer cicle de tractameent al CPCT ha pogut oferir-li - li proporciona ara un instrument per fer alguna cosa amb la seva precarietat.
Subratllem el fet particular que el tractament d’aquest subjecte ha trobat finalment un lloc menys precari entre dues ciutats, on manté un lligam amb un analista en cadascuna d’elles, un lloc entre dos analistes que fan la funció d’una mena de xarxa i on deixa de repetir-se la seva història. El subjecte mateix ha trobat una manera de dir aquesta forma de tractament amb l’expressió “ciutats adoptives”. Una és la ciutat que el va adoptar, l’altre és la ciutat que ell vol adoptar ara en la seva vida, com la ciutat de l’Altre si em permeten dir-ho així. Dos llocs són el mínim exigible per començar a teixir una xarxa.
La xarxa – hem dit el terme que ens sembla més propici a la funció del CPCT per tractar la precarietat simbòlica del subjecte post-modern (potser caldria ja qualificar-lo de post-humà, seguint la indicació de Jacques-Alain Miller per posar de relleu la dimensió de l’objecte inhumà que encarna en el món de la globalització). “Xarxa” és també el terme que el mateix Jacques-Alain Miller va proposar per articular el seguit d’iniciatives institucionals d’aquest ordre en el RIPA, la Xarxa Internacional de Psicoanàlisi Aplicada.
La xarxa de fet no té un únic centre, és un conjunt de nusos vinculats per allò que els constitueix com a tals, pel vincle mateix. Un nus en una xarxa és fet dels fils que el vinculen... amb un altre nus. Allò que fa nus, allò que fa xarxa, sabem que va ser tota una pràctica, tota una experiència en l’ensenyança de Jacques Lacan. La topologia no era pas per ell una elucubració en el cel de les idees, era una pràctica per mirar de fer alguna cosa amb la fragilitat dels lligams del subjecte amb el seu objecte i, doncs, amb els altres, i poder estrenyer així alguna cosa del real del qual està fet el subjecte. La xarxa dels CPCTs, el CPCT mateix com un nus en la xarxa sostingut pel lligam del subjecte amb un analista, és la forma que proposem per tractar la precarietat dels vincles en l’època de la globalització. El subjecte de la globalització, abans que un subjecte homeless, sense casa que el contingui, és un subjecte linkless, sense vincle en la mesura que queda fora de la xarxa dels lligams amb l’altre.
Doncs bé, la xarxa que la transferència analítica posa en acte pot ser un dels millors instruments per navegar sense ofegar-se en allò que un Zygmunt Bauman va qualificar ja fa uns anys com la “modernitat líquida”, expressió que diu molt bé la precarietat simbòlica dels vincles en la postmodernitat. La xarxa del CPCT, doncs, per fer front a la precarietat simbòlica, la xarxa que no és un lloc contenidor, que no es proposa com a casa, però que permet d’atrapar en els seus forats l’objecte escàpol i situar-lo per cada subjecte com l’objecte que el divideix i el separa de si mateix.
Una constatació final pel fa al subjecte psicòtic – ja que m’han demanat de fer-ne esment de manera més concreta – al subjecte psicòtic i al seu tractament possible en el CPCT, al subjecte que molt sovint és l’objecte de la precarietat social: quan aquest subjecte, ajudat per un tractament de xarxa, pot arribar a fer un vincle amb un analista particular (un vincle artificial, és cert, però quin no ho és finalment si sostenim amb la psicoanàlisi de Jacques Lacan que no hi ha mai un vincle natural entre subjecte i objecte), quan aquest subjecte arriba a situar i a estrényer, a situar així la dimensió de l’objecte amb certs significants amo de la seva història, aleshores veiem que se li fa la vida una mica més fàcil i tolerable en relació a aquesta dimensió de l’objecte escàpol, que pot afrontar de manera una mica menys precària l’exili i les fluctuacions del seu ésser en la modernitat líquida.
Intervenció a la II Jornada CPCT-Barcelona, Octubre de 2006, "Globalització i modalitats del vincle social: efectes subjectius"