Pàgines

16 de gener 2024

El dimoni de l’analogia












Quadern dels Josepets #2

La sagaç i erudita exposició que el nostre col·lega Antoni Vicens ha fet el dia 16 de gener de 2024 a la Biblioteca del Camp Freudià de Barcelona[1] ha obert un tema força interessant que caldria debatre en una llarga conversa a propòsit de la diferència entre homologia i analogia. Dit de manera resumida, Antoni Vicens elogiava l’homologia com una operació simbòlica que mostrava la mateixa estructura lògica entre dos fenòmens o elements diversos i menystenia l’analogia com una operació imaginària que no tindria cap més valor que el d’una semblança entre dues formes. Podem trobar una homologia, per exemple, entre el famós objecte a, el plus de gaudir inventat per Jacques Lacan, i la plusvàlua, la noció de Marx, clau de volta del capitalisme. L’homologia, ancorada en el simbòlic, mostra una mateixa estructura entre els dos elements. Per contra, l’analogia imaginària seria el mecanisme que els medievals i renaixentistes feien servir com a operador dels seus raonaments «ingenus»: les nous van bé per la salut del cervell perquè tenen la seva mateixa forma, començant per la closca i acabant pels seus solcs semblants a les circumval·lacions del còrtex cerebral. 

La llarga i tortuosa elaboració de l’ensenyament de Lacan faria, doncs, prevaldre l’homologia simbòlica de l’estructura, arribant a la construcció dels seus matemes, sobre l’analogia imaginària de les formes, que quedaria relegada a la captació imaginària del cos i als seus efectes de sentit.

I tanmateix, he de dir que caldria parar esment en les virtuts del «dimoni de l’analogia».

L’expressió és de Roger Caillois, una referència primerenca de Jacques Lacan —l’esmenta ja al seu famós text sobre «L’estadi del mirall» del 1949— i gran apassionat de les analogies en la història de l’art, de la literatura i de les ciències, i en la natura mateixa. La seva concepció d’una transversalitat entre el que anomenava «ciències en diagonal» ve marcada per la presència i la fascinació produïda per les analogies en el camp de la natura. Els seus llibres, Meduse & Cia La lecture des pierres, mostren curioses analogies que semblen tan precioses com poc funcionals: els ulls pintats a les ales de la papallona, l’aparició del perfil d’una ciutat gravat en una pedra... Son exemples de la força de captació que té la forma en el registre de l’imaginari.



¿Serien, però, les analogies simples ornaments d’una pensament màgic que només ocasionalment o per atzar portarien a una descoberta veritable?

Corre una brama entre alguns lectors de Lacan que l’imaginari és cosa menyspreable —rivalitats imaginàries, en diuen— en relació a les virtuts del registre del simbòlic, virtuts nodrides per la força lògica del significant, i a les complexitats del real, el més irreductible i impossible de representar, però brúixola de l’experiència analítica. És sens dubte un reduccionisme excessiu, fins i tot una deriva que no permet d’entendre la lògica que mena l’ensenyament de Lacan. És cert que podem dir que Lacan va partir d’una prevalença de l’imaginari —el seu famós «estadi del mirall» de nou—, va seguir donant un pes determinant al registre simbòlic del significant i va acabar posant el registre del real en primer pla de l’experiència i el discurs de la psicoanàlisi. És, però, igualment cert, que això va ser per a acabar posant en una continuïtat i equivalència aquests tres registres, sense cap mena de jerarquia. D’altra banda, el seu recurs a la topologia serà finalment la manera més directe, potser l’única finalment, d’accedir a partir de l’imaginari al real de l’estructura, una estructura que esdevé real més que no pas simbòlica. 

I el seu famós objecte a? És precisament en aquest punt on cal seguir atentament les voltes i marrades que el seu discurs va fer durant més de trenta anys.

Esmento ara el millor resum d’aquest recorregut que he trobat, fet per Jacques-Alain Miller al seu curs «Extimitat» del 4 de juny de 1986:

«La conclusió més estricta que Lacan va treure de l'objecte a en el seu esquema del discurs analític és que l'objecte a és en darrer terme imaginari. Semblava un truc tan increïble que tothom va preferir oblidar-lo. Lacan, com sabeu, havia desenvolupat l'objecte a com a imaginari. Va sorprendre el seu públic una primera vegada en assenyalar que aquest imaginari només funciona en l'experiència analítica quan és significantitzada, i sobretot en el fantasma. Va sorprendre el seu públic una segona vegada, cap al 1966, indicant que l'objecte era real. Tothom es va mantenir allà, i tothom va evitar la tercera sorpresa que hauria sorgit només que l'haguessin volgut escoltar. Això és el que Lacan va formular a Encore: l'objecte a és imaginari. Bé, estem intentant produir i explicar aquesta tercera sorpresa que només és pensable a través de la conjunció del real de discurs i del semblant.»

I doncs? No caldrà posar finalment aquest objecte a, que el nus borromeu estreny en la seva fuita imparable, en el cor mateix del poder creador de l’analogia? No serà l’imaginari d’aquest objecte, objecte que paradoxalment no és especularitzable, el que fa de l’analogia un mecanisme tan apropiat al discurs analític como ho seria l’homologia?

Diguem, si més no, que tant l’art com la poesia —fins i tot la més metafòrica— i la ciència mateixa ens mostren també les seves virtuts innegables.

La conversa, però, hauria de continuar pels efectes que té, sens dubte, sobre el discurs i l’experiència mateixa de la psicoanàlisi.



[1] A propòsit de la lectura del llibre de François Regnault, «El Arte según Lacan», Ediciones Eolia, Barcelona 1995, tot recordant les Conferències Oscar Masotta fetes dos anys abans de la seva publicació.

14 de gener 2024

Quan les paraules fan allò que diuen




 






Perejàumiques

Un vocabulari
Ramon Sargatal
Amb escanografies de José Quintanilla
Días Contados, Barcelona 2023

Hi ha paraules que fan allò que diuen. Són paraules que paraulen, que fan parauleda, ja sigui a l’obaga o bé al solell, perquè hi puguis fer camí. Tot fent l’acció de paraular, fan paraulació i posen en acte el dir que hi ha en el dit, i amb el dit t’assenyalen un camí que encara no ha caminat ningú, que cal fressar perquè esdevingui llengua comuna, paraulada amb els altres. Com una llengua nova, com una altra llengua que esdevé comuna amb la teva, però sempre com-una-altra. Els psicoanalistes diuen que això és el millor, el més cert i durador, que es pot obtenir d’una psicoanàlisi quan la portes fins al seu final, que és un final que no té final, que és final i desfinal alhora perquè mentre caminis… tu diràs. O bé t’ho dirà el Digues, que de vegades també paraula quan menys t’ho pensaves, quan menys tu pensaves. I així arribar a produir un nou significant, crear-lo com si fos del no-res, com un Readymit fet de totes les faltes que has trobat i que no sabies com dir.

I això no és gens fàcil de fer, o bé és més fàcil de dir que no pas de fer. I quan és més fàcil de dir que no pas de fer, aleshores és un dit que no diu res, res de nou. Que un dit digui de nou repetint-se no és a l’abast de qualsevol. Depèn del paraulador que escolta com les paraules paraulen i sap arribar a dir-les millor que ningú en la seva llengua, en la seva lallengua, que és la paraula que el psicoanalista Jacques Lacan va paraular per distingir-la de la llengua dels lingüistes, la llengua que se’ns mor si no la sabem fer paraular amb lallengua. Això, diuen —ho diu també el Digues—, ho sap fer el poeta, fins i tot quan no sap que ho fa o no sap com ho fa. I per això també diu que el poeta ens porta sempre la davantera a l’hora de fer convergir  la pràctica de la lletra amb l’ús de l’inconscient, de fer retall al taller de la lletra.

Sovint, perquè una paraula parauli cal inventar-la i fer com deia Carles Riba que deia Paul Valery: «amb els mots, sempre gastats, de la tribu crear un estil». Poden ser, com diu el retòric, neologismes de forma, mots nous, o bé neologismes d’ús, mots que ja existien al diccionari però que ens paraulen de nou. I això tampoc és gens fàcil de fer ni de dir. Ramon Llull escrivia que «…enaixí tota paraula novella estranya s’acosta mills al desig de l’anima qui desija ço que no ha». Son fiblons que ens punxen amb un sentit inesperat, inèdit, i que atien el desig que només insisteix a partir d’una mancança. Aleshores lallengua és tan singular com les empremtes digitals de cadascú, encara que de lluny tots els dits ens semblin si fa no fa iguals.

Doncs tot això trobaràs, lector lletrabuit o lletraeixut, lletramut o lletracreient, si saps lletraprendre els desescrits que el nostre amic Perejaume ha anat produint amb els anys, tunc que tan tunc, i que un altre amic —ja se m’ha fet amic de lletra i es diu Ramon Sargatal, de Sant Pol— ha sabut recol·lectar amb gran cura i precisió en aquest camp tan ben cultivat que és l’obreda perejaumesca. Ramon Sargatal mateix ens diu que «la nostra llengua, entremig de tanta sequera, de tanta desídia, necessita camps delirats per vivificar-se», «que quan de-lires, quan et desvies del camí traçat» —que és el que vol dir de-lirar, sortir del solc— amb paraules noves, aleshores «també en pots fer créixer unes altres de delíriques […] entre la lira romana i la lyra grega (solcs i cordes paral·leles, vibrant com si fossin galgades pel mateix desig de cant i de bellesa» (pàgs. 29-30). Doncs això, ficció i cant de la paraula i del llenguatge, com deia Lacan fent paraular el títol del seu famós Discurs de Roma de 1953 (Funció i camp de la paraula i del llenguatge en psicoanàlisi).

Tot això trobaràs, lector lletraflorit, en aquest preciós llibre que es diu Perejàumiques i que l’editorial Días Contados —sí, la mateixa que fa un parell d’anys va publicar Lituraterra de Jacques Lacan en català— ha fet aparèixer a la llum del dia començant l’any.

Més de mil tres-centes paraules novelles estranyes, amb el context que les conrea, que et diran perquè els psicoanalistes han de ser uns lletrats de paraula. Ves-hi, lector lletrabufat, que en trauràs mareperles.

10 de gener 2024

«El que la psicoanàlisi ens ensenya... com ensenyar-ho?»











Quadern dels Josepets #1

 

(Notes a partir de la trobada a l’Escola de Psicoanàlisi sobre «Lo que nosenseña », amb dues intervencions de Laura Canedo: Pase y matema, dos caras de la transmisión i Paula Díaz: Enseñanza y lo que no se enseña, el 9 de gener de 2024)

 

 

«El que la psicoanàlisi ens ensenya... com ensenyar-ho?» Aquesta pregunta que va fer Jacques Lacan —La psicoanàlisi i el seu ensenyament, 1957— porta de cap els psicoanalistes des d’aleshores. De fet, ja hi anaven de cap des que Freud va escriure aquell petit text titulat Cal ensenyar la psicoanàlisi a les Universitats? el 1918[1]. I cal dir que no sabien ben bé com respondre-hi. Deien que sí i que no alhora, cosa que és sempre certa, però cal veure’n les raons. La psicoanàlisi no es pot ensenyar com es fa a la universitat amb altres disciplines, amb un saber ja constituït i generalitzable, programable i objectivable, amb notes i qualificacions. La psicoanàlisi no és un saber que es pugui adquirir com una «teoria» que després es podria aplicar a una «pràctica». És necessària l’experiència d’un saber, el saber de l’inconscient, que només es pot adquirir a través de la pròpia psicoanàlisi, sovint llarga i sempre singular, i cadascuna incomparable finalment amb qualsevol altra psicoanàlisi. Aleshores, no hi ha veritable adquisició d’un saber si no és com el producte d’aquesta experiència singular, on la repressió del saber inconscient és inherent i constitutiva. I per això podem dir, com deia Lacan, que l’ensenyança de la psicoanàlisi relève (depèn, sorgeix, prové, concerneix, es competència) de la repressió, d’un saber inconscient que és, per definició, reprimit. 

Això ha portat també a problemes diversos sobre com construir un espai que tingui en compte aquestes condicions per a la formació. L’experiència de cada psicoanàlisi ens ensenya un saber amb, i sobre, aquestes condicions. La qüestió és com ensenyar-lo, aquest saber, com ensenyar una ensenyança que ja ens és ensenyada per l’experiència psicoanalítica mateixa. Aquest moviment no va, no transcorre d’una «teoria» constituïda i aplicable cap a una «pràctica» sinó, a l’inrevés, d’una experiència singular cap a un discurs que pugui formalitzar-la. I en aquest sentit, la suposada «teoria» és també una «pràctica», una «pràctica teòrica» com diria Louis Althusser. Quan creiem que fem «teoria», de fet seguim una pràctica segons les condicions que depenen, per a cadascú, de la pròpia experiència d’un saber que és l’inconscient. L’Escola de Lacan, amb els seus dispositius —el cartel i el passi fonamentalment— és sens dubte la millor invenció que s’hagi proposat d’un espai constituent d’una formació que estigui d’acord amb aquestes condicions.

Fins aquí, el plantejament de la qüestió. Ara ve un problema.

És fàcil, massa fàcil partint d’aquestes condicions, que els psicoanalistes —o, més ben dit, els que volen formar-se en l’experiència de la psicoanàlisi— s’instal·lin en una posició de «subjecte suposat saber», arrecerats en els seus grups i institucions, nodrint-se entre ells amb aquest suposat saber i sense haver de retre comptes ni de confrontar la seva pròpia formació davant d’altres sabers i disciplines, fins al punt que arribin a menysprear-les o, simplement, a ignorar-les. Quan, de fet, aquests sabers són molt sovint indispensables per a la seva pròpia formació.

Freud, en aquell text que esmentava, parla de la necessitat d’una Universitat de les Lletres (universitas literarum) on s’ensenyaria, a més de psicopatologia, història de la literatura, mitologia, història de les cultures, filosofia de les religions, art, i un etcètera que confegiria un amplia programa de formació.

Lacan, quan reprèn la qüestió a propòsit de la apertura d’una Secció Clínica a la Universitat de Paris (Vincennes, 1975), afegeix a la llista: lingüística, lògica, topologia, —i, doncs, matemàtica—, i el que anomena «antifilosofia», cosa que suposa un coneixement profund de la filosofia.

I doncs, la pregunta és avui: on i quan s’ha dut a terme, ni que sigui formalment, aquest projecte de formació que algú podria suposar que és una mena d’ideal del Renaixement? És un projecte que només pot fer-se tenint en compte el context particular, cultural, científic i social, on s’hauria de portar a terme aquesta formació. No hi ha cap Universitat on això s’estigui fent. I no crec que hi hagi avui cap institució psicoanalítica que ho faci tampoc. I tanmateix, només obrir una pàgina dels escrits i seminaris de Jacques Lacan, el lector es veu obligat a recórrer a cadascuna d’aquestes disciplines. No es pot entendre res de Lacan i de la psicoanàlisi del seu temps sense conèixer, alguna cosa si més no, d’autors com Heidegger o Merleau-Ponty, de la matemàtica i la lògica de Russell i Bourbaki, de Cantor i Gödel, de la’antropologia de Claude Lévi-Strauss, de la lingüística de Saussure i Jakobson, però també la poesia de Rimbaud o de Mallarmé, amb un llarg etcètera. 

Hi ha avui algun lloc on la formació analítica passi per unes referències homòlogues i contemporànies, pròpies de cada indret i moment? No es tracta només, com diem a vegades citant Lacan, que aquestes disciplines puguin trobar «l’ocasió de renovar-se» amb l’experiència de la psicoanàlisi. Prendre només aquest vessant de la qüestió porta inevitablement a la impostura d’un suposat saber que diria la veritat dels altres. Cal, primer de tot, que aquell que es vol formar en la psicoanàlisi esdevingui un «lletrat», un lletraferit fins i tot, en un recorregut, tan ampli com dens, per aquestes altres disciplines. 

Això, si no vol quedar-se encastellat en la seva torra d’ivori d’una teoria o una pràctica psicoanalítica que no existeixen per elles mateixes.

 

 

  



[1] Publicat en castellà, Sobre la enseñanza del psicoanálisis en la universidad. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1984, pp. 2454-2456.